divendres, 1 d’agost del 2008

mi amigo extremeño y las balanzas


Mentre m'estava esperant a la sala d'espera (no podia tenir un altre nom) de l'hospital nou d'Igualada vaig tenir temps -i, de sobres- a fullejar al complet La senyoreta Vanguardia. Podríem dir que la visiteta no em va sortir massa a compte: 6 minuts de visita mèdica i gairebé dues hores assentada a aquelles merdoses cadires de plàstic (fer-les per fer ja les podrien fer una mica acotxades, si eso xd)
. Però bé, no ens hem d'estranyar pas -ni queixar!-, som catalans i som molt generosos amb aquells que ens xuclen segon sí, segon també. Bé, el diari, doncs, em va sorprendre, ho haig de reconèixer. Vaig veure un escrit d'allò més autèntic el qual dedico un copiar-pegar a continuació. Així doncs, i per no fer-vos patir més, us haig de dir que no tenia pas el dit trencat i que només era un hematoma (dir que és un 'cop' és com molt ploramiques i ho volia ficar més alarmant). I ves, em fotia molt de mal!
Apa, aquí el teniu. En serio que val molt la pena (només la feinada que m'ha costat trobar-lo per 'aquests mons de Déu' ja us hauríeu de sentir obligats). :)
Francesc-Marc Álvaro
La publicación de las balanzas fiscales por parte del Gobierno español es un hecho histórico que tendrá consecuencias, por mucho que Zapatero y Solbes le hayan querido dar un tono menor y administrativo, casi clandestino. Si hemos tenido que esperar años para conocerlas, no ha sido por casualidad. Por vez primera, el poder central del Estado certifica el enorme déficit fiscal de Catalunya. Hablamos del 8,7 del PIB en el año 2005, según los papeles recitados por Carlos Ocaña, secretario de Estado de Hacienda, lo cual significa que cada ciudadano catalán deja de tener en su cartera 2.116 euros anuales que son suyos. Recordemos que las cifras elaboradas por la Conselleria d´Economia de la Generalitat, con el concurso de reconocidos expertos, arrojan un déficit del 9,8 del PIB, cerca de 2.400 euros por persona y año. Sea como fuere, trescientos euros arriba o abajo en cada bolsillo, lo innegable es que, hace tres años, Catalunya aportó a las arcas generales del Estado entre 10.857 y 14.807 millones más de los que recibió. Y esto se viene repitiendo desde la creación del Estado de las autonomías.
Si la solidaridad perjudica objetivamente a quien la practica, es que el sistema que tenemos no es justo. Y las situaciones injustas acaban siendo insostenibles y, si no se arreglan, estallan. Ningún catalán, vote al partido que vote, puede entender que una solidaridad mal calculada le acabe empobreciendo y colocando por detrás de aquellos a los que ayuda. Después del proceso distributivo entre comunidades ricas y pobres, Catalunya pasa a la novena posición, tomando como indicador la renta por habitante en poder de compra. A los ciudadanos baleares (déficit del 14,2% del PIB) y valencianos (déficit del 6,3% del PIB) les ocurre lo mismo. El caso de la Comunidad de Madrid, como ya escribió en estas páginas el profesor López Casasnovas, no puede leerse del mismo modo, a menos que nos traguemos la trampa basada en repartir entre todos los ciudadanos de las Españas el fuerte gasto que la Administración central realiza en la capital del Estado. Comento estos datos con un amigo extremeño. Él no acepta las balanzas fiscales y, además, se enfada. Cuando califico de expolio lo que ocurre con los recursos de Baleares, Valencia y Catalunya todavía se enciende más, hasta el punto de acusar a los catalanes de lo de siempre: "Sois la avaricia en estado puro". Mi amigo ve hundirse su mundo confortable e insiste en la obligación que tienen las zonas ricas de arrimar el hombro sin recorrer a lo que él llama "excusas". Mi amigo extremeño es funcionario, uno de los muchos de su autonomía. Tal como explica un completo estudio encargado por la patronal Pimec con datos del periodo 2004-2008, resulta que el empleo público representa en Extremadura el 22,7% del total de asalariados. ¿Conocían ustedes tal fenómeno?
Agárrense bien: casi un cuarto del total de la población trabajadora extremeña depende directamente de las arcas públicas, hasta llegar a 82 funcionarios o asimilados por cada 1.000 personas. Le digo a mi amigo que esta situación es un escándalo monumental, sobre todo porque estamos en el 2008 y no en 1988, cuando podía justificarse este porcentaje aludiendo al atraso histórico de la región. Ahora, le remarco, se trata de un lastre para el desarrollo de la gente y de una forma obscena de sostener el clientelismo partidista. En la familia de mi amigo, son tres los sueldos que provienen de papá Estado. En Catalunya, la cifra de empleo público representa sólo el 8% mientras en Baleares es del 9,9% y en Valencia del 10,1%. Por detrás de Extremadura, la España con más empleados públicos es Castilla y León (16,1%), Castilla-La Mancha (15,4%), Andalucía (15,3%) y Aragón (14,5%).
Desde este mapa tan ilustrativo se puede contextualizar perfectamente la cínica reacción del presidente de Extremadura, Fernández Vara, quien ha declarado: "No reconozco las balanzas fiscales porque surgen de una idea de España que no tiene cabida en la Constitución". Tal vez se refiere a esa idea, tan bella y evangélica, de dar una caña y enseñar a pescar en lugar de regalar pescado al que no lo tiene. Comprendo que, cuando se dispone del 22,7% de funcionarios (con los votos fieles que eso representa), tal ejemplo de meritocracia elemental sea revolucionario. Aquí tenemos, pues, la cruda realidad que explica las enormes dificultades con que se enfrenta la Generalitat a la hora de negociar la financiación autonómica, asunto clave que Solbes ha concretado penosamente la pasada semana, para alarma de los indígenas.
Tengo un momento de pitoniso, ustedes perdonen. El vicepresidente económico cederá poco y por ello, ahora, le conviene remarcar una propuesta impresentable para que, finalmente, lo ínfimo acordado parezca - dentro de unos meses- algo gigantesco y digno de que Montilla lo venda como "el mejor sistema de financiación de la historia", según dijo en La Vanguardia. Ayer, Zapatero, cerrando el congreso del PSC, ya preparó el terreno del camelo. Ojalá me equivoque en mi augurio. La única duda que tengo, a fecha de hoy, es sobre el conseller Castells: ¿participará de la comedia o se plantará de verdad cuando el timo sea incompatible con su prestigio académico?
Para que vayan calibrando lo que ocurrirá, si no se consigue lo que marca el Estatut sobre la financiación y si las balanzas fiscales no se tienen en cuenta, les daré un único dato: Catalunya acoge casi el 25% de los inmigrantes residentes en España y, además, concentra el 23% de entradas. Sin recursos públicos, ni la escuela, ni la sanidad, ni la seguridad funcionarán. Con la crisis y el paro al alza, el riesgo es todavía mayor. Urge que alguien encabece la batalla y lidere la respuesta colectiva, para que, al menos, los catalanes no seamos confundidos con un felpudo.

Ho sento Isalguer, però aquesta foto em va com anell al dit i te la furto. És bonissima xd.














divendres, 11 de juliol del 2008

Espanya torna a atacar

Per veure vídio cliqui aquí.


La puuuuuuuuuta.
La televisió pública de Madrid, Telemadrid, no n’ha tingut prou. No n’ha tingut prou perquè, i sent realistes, no hi ha hagut prou que valgui. Van fer un primer documental que va rebre nombroses crítiques, sí... però res més. La polèmica va existir però ara ja és passat. Aquest és el problema que arrosseguem sempre. No hi ha perdó, però tampoc hi hauria d'haver oblit. El món continua, Catalunya segueix treballant, permeteu-me dir, ‘com mai’ i el dèficit fiscal segueix en augment i permeteu-me dir ‘com mai’, també. Telemadrid ha tornat a cavalcar sota el mateix vent i no hi ha llençol per esmorteir el cop. Es veu que els catalans tenim la closca dura i anem aguantant les ventades que, sota els nostres riures i la mala baba dels altres, anem a l'inrevés, a pas de cranc tot xino-xano. De tan clar que ja es fa invisible; els nostres ulls, sota el llençol, són privats de visió. Total, que el llençol ens fa la guitza; per una banda no hi ha defensa i, per l'altre, anem mancats de visió. Ja em diràs cap a on hem de tirar.
Es de ser inútiles no entendre el senyal de tràfic, hòstia. És de ser inútiles dir que el català perjudica al turisme quan Espanya viu del turisme de Catalunya. És de ser inútiles dir que Air Berlín va ser assetjada pel catalanisme radical (ja es faria). És de ser inútiles d’entrevistar un INÚTIL i deixar-li dir ‘un antrapá da furmatxa’ amb aquest to tan arrogant. En serio, puta pena que cardeu tots, estic orgullosa de tenir una llengua pròpia, el català, i que vingueu de fora, d’Espanya, i no us kuskeu de la missa, la meitat!
Suma y sigue.
Gora el català i el basc.
Puta Espanya i puta Berta Queralt.
Cacem-los!

dilluns, 7 de juliol del 2008

IMCOMPATIBLE BRAVE HEART

Cada vegada que miro BRAVE HEART se m'encén la guspira que porto dins, sota la pell, a l'altra banda de la maleïda disfressa escarransida que em disfressa dia rere dia sense tan sols plantejar-me si és el que sóc o si sóc el que és, una maleïda disfressa.
Escòcia vol i volia la llibertat. William Wallace és la força que va guiar (i, guia) el poble escocès. Els escocesos, patriotes i amb inferioritat, van lluitar com poetes guerrers fins a aconseguir la independència (recorordem que Robert Bruce, després de la batalla de Bannockburn[1314], va garantir la independència d'Escòcia, sent ell, rei d'aquella terra) que, després de la mort de Wallace (1305), decapitat i descuartitzat, es converteix en un ídol a seguir.

FREEDOM!

Cito uns fragments brutals de la pel·lícula:
William Wallace: "Jo sóc William Wallace, i estic veient paisans escocesos al meu davant desafiant a la tirania. Heu vingut a lluitar com a homes lliures i homes lliures sou. Què faríeu sense llibertat?"
"Lluiteu, i potser morireu. Fugiu i viureu, un temps almenys. I quan moriu al vostre llit, després de molts anys, no estareu disposats a canviar, tots els dies des d'avui fins llavors, per una oportunitat, només una oportunitat, de tornar aquí a matar els nostres enemics? Pot ser que ens treguin la vida, però mai ens treuran la llibertat".

Un vídio que fa esborronar. Quina música...=)

dissabte, 21 de juny del 2008

oukillo amb sorpresa


A corre-cuita baixo, jo i maleta, els graons fins arribar a l’andana. Pujo al tren i sec als seients que hi ha horitzontals, potser per portar la contrària, però jo ho faig perquè així la meva companya de viatge, la maleta, no obstaculitza el pas a la resta de tarats que, com jo, es decideixen a agafar una andròmina que triga una hora i mitja a fer 50km.
I això que s’asseu al davant un senyor killo de cap a peus: altot, amb tots els músculs marcats de tantes hores mortes de gimnàs, conjunt de collaret i arracada daurats, pentinat engominat tipo “cenicero”, samarreta de color rosa arrapada mostrant sinuosament que ara els killos també van a la moda... estamoh a la moda nen, nohotro tambiéng yevamo cosah rosas i noj ponemos cinturone D&G. Vinga! A veure qui és més estúpid! És a dir, el killo clàssic ja ha passat de moda, el killo amb l’alfa i esos pantalones buenos de jarko, ja no es veu. I seguidament, i sense impressionar-me massa perquè estava cantat, obra el mòbil i, simpàticament, ens deixa escoltar, a tot el vagó, la seva majestuosa música a ritme de “sus palmas”. Que amable no?! Això és solidaritat! És allò que jo duia posats els auriculars atrotinats que tinc, els que només un d’ells funciona si no el toques gaire (si comences a moure’l bruscament ja se m’enfada) i sents de fons uns crits afamats que et fan parar l’aparell; definitivament, és reaggeton. Com si encara veies el panorama: Jo, allà palplantada al bell mig de la meva renglera de seients, al costat d'un home vell que t’hi cagues –de vell- i a l’altre costat una tia semi-pija (d’aquelles que volen però que, malgrat l’esforç, no arriben a aparentar el que desitgen) amb la típica i tòpica bossa TOUS, lletgíssima per cert: forma de rectangle amb ossos mal dibuixats, ja em diràs. Davant meu el killo per excel·lència, al seu costat mateix un home oriental que potser feia una quarta part del killo (era super nyicris) i una dona tota feliciana, ensenyant la panxa expressament per culpa (o per gràcia) de la samarreta exageradament curta (aquesta no sap on para, home, que ja no està de moda ensenyar la panxa!) escoltant música del seu mp3 i anant fent riallades cada tant en tant.
I ja em veus a mi, histèrica perquè no podia escoltar la meva estimada Gossa Sorda i plantejant-me si havia de dir-li alguna cosa. I, tot just a punt de deixar-li anar un moc tipo: “ei, la meva música també mola, mira que te(us) la poso i fem unes sessions aquí wais...”, li sona el telèfon. L’agafa i, bé, com era d’esperar, s’inicia una conversa de killos autèntica. Era un amic seu que li preguntava que on estava i que què feia aquella nit. Ell, sense cap mena de vergonya (vergonya?), respon: Javi, que e tao toh er dia con my xurri deer Hospi (us ho juro que ha dit això, m’ha mort, xd). Fins aquí tot correcte (entenent correcte com a previsible), fins que el tornen a trucar. Aquest cop és la seva mare. “Ei, mare, que ara t’anava a trucar, que he estat amb la mossa...”. I, tranquil·lament, comença a parlar amb un català perfecte, excepcional, brillant... el mateix Pompeu Fabra quedaria esparverat! Se’m van obrir uns ulls com unes taronges. FLIIIII-PA.

Res, després de delirar quasi un quart d’hora amb la baba mig caient, el tio penja i segueix amb el seu reaggeton weno y sus palmikas. Me l’he mirat com mai m’he mirat a ningú, estava fascinada. Molt fort, molt fort. Varis cops ens hem creuat la mirada i jo, com si estigués enamorada, l’he acotat. Al marxar, m’ha dedicat un somriure. Segurament, es pensava que tantes mirades eren tirades de trasto o alguna cosa del pal, però, saps què et dic? Que tant me fa. El que he vist avui no ho tornaré a veure mai més (espero!).

És allò que després et pares a pensar i hi reflexiones a consciència i veus que realment això només pot passar a PIERA.

dimarts, 17 de juny del 2008

A les ales batents de l'ocell engabiat,
frisança de nous horitzons,
d'espais infinits,
de rutes blaves i daurades...

Llibertat!


diumenge, 8 de juny del 2008

Bola de drac I

Em pregunto com pot ser que encara no hagi ficat res sobre la meva afició de la infància: veure Bola de Drac.
Deixo caure un moment, un gran moment!



Salva, els animals Son Gohan, salva les plantes, salva la natura que t'envolta... :D
(he de dir que em fa molta ràbia el soroll del Cel·lula quan camina (i quan volava també)... aijdkdfldsgks)

dijous, 5 de juny del 2008

La bragueta i jo

Estava assentada al sofà de la biblioteca del costat de casa, estudiant, (ja us vaig dir que quan estudio m'acostumen a venir idees al cap) i la mosca que em distreu contínuament em va guiar la vista fins la cremallera que tinc al pantaló la qual serveix perquè aquest te’l puguis posar, perquè clar, posar-te uns pantalons sense cap mena d'obertura addicional deu ser xungo–els pantalons que tenen goma no fa falta que tinguin cremallera-.
Bé doncs, la cremallera dels meus pantalons estava descordada. Son els meus pantalons preferits però tenen la cremallera mig trencada i em comporta la feinada de pujar-la dissimuladament uns quatre cops al dia (si aquell dia t'has menjat un donut i no precisament del Dunkin donuts, perquè quan està pesadeta és un avorriment). Dissimuladament perquè la societat és subnormal, perquè ja em diràs que té de dolent apujar-se una puta cremallera. Sí, està situada davant la teva part sexual, però, i què? Té alguna connotació que la relacioni amb ella? El fet que estigui descordada indica que ha estat fruit d’un descuit, o que estigui trencada, com em passa a mi. No sé què es deuen pensar. Potser es pensen que està oberta perquè has volgut realitzar tocaments o, deixar que te’ls facin, però realment és força incoherent; si vols fer això no tens la necessitat de deixar-la oberta.
Doncs això. Que, després de reflexionar sobre les connotacions de les cremalleres dels pantalons situades davant la teva part sexual i blablabla, decideixo aixecar-me un pèl la samarreta (abans, com a conseqüència de la costum de la societat que ens va menjant, mica en mica a tots, m’havia abaixat la samarreta per tal que no es veiés tal malformació tèxtil-sexual) i cordar-me, sense manies, la punyetera cremallera. Efectivament: la tonta del costat s’ha girat,
m’ha mirat, li ha comentat a la seva bestfrieng i, acte seguit, s’han posat a riure. Patètiques. Elles s’ho perden, elles són les que, quan els passa, van corrents a la toilette i se la corden. Elles són les que van difamant arreu aquesta costum imbècil que la borregada va seguit sense sentit ni orientació. Això si, fins que es fiqui de moda. Quan portar la bragueta oberta causi sensació (no ho descarto) i sigui lo másfashion-, aquestes seran les primeres en portar-la descordada. Mira, bestfrieng, la meva cremallera està més abaixada que la teva, ez qa l'he trobat a una botiga de Passeig de Gràcia molt cool... Perquè clar, que es vegi el tanga no hi ha problema, o portar els pantalons arran dels genolls, tampoc, clar. Ara ho entenc tot.
I encara sort si te n'adones, eh! Si, desgraciadament, no te n’has adonat i has de ser avisat, seràs la burla de tots els qui t’envolten. Ahahaaaaa, portes la bragueta oberta! Ja em diràs quina gràcia li troben. Per mi és com si portés la jaqueta amb la cremallera abaixada. A mi, si fos així, em cauria el pèl; sempre porto les jaquetes descordades, una mania.