Se'm va apropar i em va oferir un caramel.

BUAAAAAAAAAAAAH!

M’encanta parlar amb desconeguts. Sí, vull dir, d’encantar. De fet, és un vici. Ho reconec, m’embogeix. Em va bé, se’m posa bé. M’entra. Em cau tan bé que m’hi estaria molta més estona, però em fa com vergonya. És el meu cel, un deliri. Em ve de gust, crec que sempre em ve de gust. M’agrada tant, eh, que fins i tot m’entusiasma i m’apassiona. Imagina’t. M’enamora, caic daltabaix, em captiva i, vermella, m’excita. Crec que la gent disposada a fer-ho, em cau amb gràcia, molta gràcia, em tronxo, m’encisa i em captiva. Em captiva de tal manera que m’enlluerno d’aquest encant tan màgic i desconegut. Desconegut i desvergonyit. Exòtic. Sí, i una mica descarat, m’atreviria a dir. És seducció, pur encanteri de serps. I pico de mans, perquè sóc feliç, i tiro confetti i bec, bec sense parar el cafè del rock’n’roll foraster. I em desfaig. 

Però malgrat aquella fugacitat, coll avall encara hi era, com una pastilla de les que costen d’empassar. Un caramel immens, enorme. Molt animal, molt bèstia.

Anna, Anna caòtica.

“Querido Bestia Parda. Aquí en Madrid parezco una indígena fuera de la reserva. Pues sí, doy un poco el cante. Me estoy riendo, ya sabes cómo. No tengo miedo, de nada. Me voy soltando y eso me gusta. Pero también siento todavía tu mano, cogiéndome fuerte y eso también me gusta. Grácias, monstruo."

La dona peruana de la cantonada de la Plaça dels Àngels. (Era com si fos ahir)

La dona peruana de la cantonada de la Plaça dels Àngels tenia una manta del color de les fulles tendres. La dona peruana de la cantonada de la Plaça dels Àngels tenia una manta verda a sobre la seva pell bruna i tremolava, malgrat el teixit, i somniava amb el passat.  La dona peruana de la cantonada de la Plaça dels Àngels, amb una manta desfeta sobre seu, foragitava els seus malsons amb tremolors tals com els de les fulles aferrades als branquillons dels arbres humits que rodegen el llac Titicaca. La dona peruana de la cantonada de la Plaça dels Àngels tenia els ulls plorosos perquè les fulles, cansades ja d’esperar aquell futur poc prometedor, queien al compàs del vent, parsimonioses, inatacables. La dona peruana de la cantonada de la Plaça dels Àngels plorava sense parar, i tremolava més que mai: de fred, de ràbia, de gana, d’impotència... I es que la dona peruana de la cantonada de la Plaça dels Àngels tenia un arbre secret [...] allà Consell de Cent cantonada amb Aragó, on les fulles eren el·líptiques (!!) i, malgrat que se n’anaven, gravitatòries, constants i avorrides, també ploraven, com ella, per aquell present aferrat al passat, a aquells branquillons tendres, a aquelles arrels de l’altre banda del planeta i a aquell plor tan desconsolador: el del seu fill.

La dona peruana de la cantonada de la Plaça dels Àngels va mirar al cel, sota la manta dels records. Tenia una mirada vella, bruta i trista, però tan penetrant com el record d’una llàgrima.