PUTA FAÇANA: VOLEM EL CANVI.

El sistema està dissenyat així, diuen aquells conformistes. Que no hi podem fer res, que tot avança beneficiant els interessos d’aquells peixos grossos que remenen les cireres fins a trinxar-les en un mar de suc, aquest ranci, oxidat i poc comestible. Gairebé com un suc de mandarina, quines idees! Que horrible! Mira que fer suc de manda… manda huevos! Que no som ni un gra de sorra, tio. O potser sí, però som sorra trepitjada, aixafada, calcigada, cremada, feta merda. Sorra en terrenys requalificats, a punt per construir-hi. Ja veus tu de què ens serveix ser un gra de sorra si…

Hi havia una nena super obesa. És a dir, que gairebé feia més d’ample que de llarg. Molt bèstia, potser sí, però ho he descrit gràficament. Pràcticament, vaja. Xocava a la vista, feia por a ulls ordinaris, a ulls conformistes en un sistema dissenyat “així”. Feia patir, com un bitxo raro, com un extraterrestre acabat de baixar de la nau, o pitjor encara. I ella amb l’autoestima a Pokón, al fons de la terra entre nucli extern i intern, en la zona de transició... Allà s’hi havia quedat, per no sortir-hi mai més. Tancada amb clau, amb clau i baldó, per extrema seguretat. Perquè el sistema li ha xuclat l’autoestima, li ha xuclat la persona. Amb el cor cremant, però, això sí. Cremant de ràbia, d'injustícia, de ganes de menjar-se el món a queixalades i engegar-ho tot a pastar fang. A matar a tothom amb espases especials, de l'espai, des de la nau, fugint d'aquest planeta d'escorces desnodrides, d'escorces trepitjades. Com més lluny d'aquesta quadricula millor, per ser lliure, per no sentir-se mai més claustrofòbica. Ja no hi haurà raó de ser-ho, perquè ja no hi haurà espais tancats, ni sistemes tancats, ni ments tancades. Tothom viuria segons el "jo". I què és el "jo", us pregunteu? Doncs ets "tu" sense tonteries, sense físics i sense façanes, sense simulacions, sense murs i sense construccions. Sense ossos, sense greixos i sense ulls. Ja no us caldria veure.