Va llevar-se d’un bot. Suava com si acabés de fer el més llarg del recorregut dels somnis.
En aquella casa es sentia diferent. Parets roses, miralls trencats i poc amor. Potser hi faltava alfènid per fer desaparèixer aquell ambient tens que se’n duia el poc amor que restava; indiferent, fins i tot invisible, però es va conformar a abocar aigua de roses al coixí i anar-se’n a la cambra del costat, deixant l’absorció més pura del líquid en el cotó.
Va desentortolligar-ho fins a sentir el “clac”. Aquelles canonades remotes deixaven sentir el pas de l’aigua com aquell murmuri de les fulles en un octubre soterrat, emportant-se a través tot aquell polsim fruit del traçat del temps i el poc ús de la instal·lació. Si més no, tot corria al llarg d’un fil. O potser era una òrbita completament el·líptica la qual tot era transcendent. Tampoc ho volia saber.
Eren les onze del matí. Havent deixat el rellotge al taulell, es va despullar. Encara recordava la nit passada, els llums de la vespa apagats i observant les estrelles punxegudes a l’altre banda del llençol, mentre conduïa. Les estrelles sempre li havien semblat d’allò més curioses, guspirejant a milers de quilòmetres i penetrant en el teu sí amb l’immoralitat pròpia d’un ésser inanimat.
La suor encara persistia, però feia fred. De cop, l’aigua va desprendre’s de l’orifici amb l’anhel propi de la llibertat. Tenia els ulls oberts, com mai. L’aigua baixava incessant, sense dubtar detenir-se, espetegant intranquil·lament en la superfície de marbre.
El mirall trencat reflectia aquell cos lleugerament musculat. Es mirà de dalt a baix, la seva ment residia immersa dins d’aquella disfressa forana. L’esgarrap, a la banda dreta de l’espatlla, li recordava l’horror de l’adolescència mal viscuda i la cama dreta, més curta que l’esquerra, seguia sent la crònica d’aquell titella desprotegit sota les manasses de l’ésser humà.
L’aigua va resseguir el cos d’equilibrista sense donar-li rellevància a la massa corporal que ocupava una determinada part del volum de la cambra. Ella, l’aigua, relliscava insistent i es deixava portar pel recorregut que li havien prescrit. Queia i se’n anava per aquell petit orifici esperançador, sense tal sols acomiadar-se de la seva momentània concurrència amb ell.
Va desentortolligar-ho a l'invers fins a sentir el “clac”. El mutisme va aparèixer dictatorialment. Va aixecar els braços. Va tancar els ulls.
Flemàticament, el clima atzabeja va experimentar el vol. Era l’alfènid etern.
Va córrer, va suar i va guanyar el recorregut dels somnis. Va obrir la finestra i es deixà caure.
La papallona va obrir les ales i va marxar amb una de les seves volades més efímeres. Però, malgrat la fugacitat d’aquell vol, no va parar.