Intoxicació numèrica indeterminada

No és “el”.

Com si del inconscient es tractés, la distorsió d’aquells sons em va despertar. A casa, l’emissora 97.8 anava com volia. Llevar-se a so de sons (ja sigui un “pip-pip”, música o la distorsió d’aquesta) era tot un infern. Així, decidida a temptejar el temps, vaig remugar 10 minuts més entre llençols i benanança.
Avui era 24 de novembre, el dia del meu aniversari. Els 365 dies de l’any havien passat fugaçment i ara ja en tenia 22. Obro la televisió i enfonso el número 3 del comandament a distància. Rutinàriament, en Josep Cuní, vell i cansat després de tants anys de tertúlia, apareix i em saluda amb un “Bon dia, bona hora, són les 8 i 34 minuts”.
Ràpid me’n canso. Surto d’una revolada i baixo els 25 escalons fins a arribar a l’entrada, i amb 4 minuts ja sóc a l’andana del metro esperant la L1. La pantalla m’indica que falten 5,23 minuts pel pròxim tren. Esbufego i miro el rellotge. L’agulla llarga que marcava el 12 estava mig trencada. M’apropo el rellotge a l’orella, puc sentir el tic-tac interminable. M’assec, com si no tingués res a fer, a esperar el maleït temps.
Canvio de parer, fruit de la paradoxa d’esperar els 5,23 minuts davant els 4 d’arribar, i agafo l’autobús número 6. Córrer i esperar. Esperar i córrer. Em preguntava sovint si la determinació del temps existia o era conseqüència d’un escarit invent.
Curiosament, trobo seient al costat d’un avi que fullejava el diari “El 9”. Un empat Barça-Espanyol de la nit passada, i una golejada de 4 gols del Celtic davant el Madrid. El termòmetre de la Plaça del Llapis marca 16º. Miro a l’alt campanar. Potser feia 30 metres d’alt! Les agulles del seu rellotge voltaven a poc a poc, embogides per la màgia del temps al so d’un “nang” estrident que em rebotava en la ment, sense detenir-se.
Baixo. Veig un ésser masculí de color que toca el piano al bell mig del carrer 9 d’octubre. La sonata Arpeggione D 821 de Schubert, com sempre, magnífica. Li deixo caure 50 cèntims per la màgia del moment i marxo cap a casa l’àvia.
Pico 3 cops. 3, ni més, ni menys; era una tàctica per saber que era jo. No hi era. Trec les claus de la motxilla i entro. Arribo a la cuina i agafo 10 minuts de pastís. Amb menys d’1 minut, ja el tenia rondant per l’estomac. Sempre havia comptat amb minuts les coses rodones. 25 minuts de truita de patata, 15 minuts de crema catalana i 10 minuts de mató. La gana em va fer agafar 10 minuts més. El pastís era deliciós. Pobre àvia, gairebé no li deixo ni 5!
Apressuradament, em dirigeixo a la biblioteca. Remeno els llibres dels prestatges, com si d’un mercat es tractes, sense trobar el meu objectiu. 445 LP, 340 GL, 34O GHP, 21DG, 311ERR,... Però el 256FDL no hi era. Parlo amb la secretària i aquesta em dóna un telèfon per a solucionar-ho. Marco ràpidament el 639493402. Una veu exageradament aguda em diu que el llibre està a la biblioteca del Carrer Aragó nº135 i que me’l podien dur a casa pagant 1,45€ per les despeses d’enviament. Afirmo i dono tota orgullosa el carrer Lluís Companys nº54.
Com sempre, faig tard. No recordava que la mare m’havia encarregat d’anar a comprar un número de Nadal. Ella no ho feia per la casualitat dels diners, sinó per el simbolisme que comportava tenir un número de Nadal en aquestes èpoques. Em dirigeixo a l’estanc sense perdre pistonada. Arribo i trobo la porta tancada. Pico un parell de cops. M’obren. 7776. Em va semblar un bon número. Giro cua, sense descuidar-me de tocar el 2, i me’n vaig a la carnisseria. Després d’esperar-me una bona estona, vaig sentir cridar el 843. Per fi em tocava! Vaig demanar tres costelles de xai i 150gr de formatge de cabra.
Pujo les 6 plantes a peu per manca d’ascensor. Estava avariat. La u34950, la meva companya d’universitat, m’estava trucant. Conclusió de la trucada: Deures de física per l’endemà. Respiro profundament i conto fins a 10 per tal de tranquil·litzar-me. Era una feinada de les grosses i només pensar en aquells resultats tant immensos com un 343059023485, si tenies sort, o bé un 66,3446 o coses més complicades com ara 4k2∑2,45∞√4∂4y5∆86,5‰76℮3x∩8∫78b≈68, ja em rodava el cap.
Miro el rellotge, les 8:23, la tarda m’havia passat volant. Me n'adono que només tinc 13 minuts per anar a la copisteria a imprimir els exercicis. La dona em rep amb cara de pomes agres i m’agafa el Pen Drive amb mala gana. No m'estranya, doncs, que ho fes amb mala gana; les pomes agres no són pas fàcils de digerir. Miro els cartells per distreure’m i em fixo amb aquell de la prohibició de fotocopiar llibres segons la llei de la propietat intel·lectual aprovada pel Reial Decret Legislatiu 1/1996 del 12 d’abril. No obstant, jo ho havia fet infinitat de cops a la llibreria de dos carrers avall.
Durant el camí de tornada, els peus em feien mal. Vaig pensar que deuria ser cosa del número 39 gravat a la sola de les sabates. I no pel relleu d’aquest, no, sinó perquè em venien petites. Me les miro, encara duien posat el codi de barres 4006381333627, que feia que quedessin fitxades per sempre més. El vaig arrencar.
De cop, vaig sentir el soroll d’una explosió. Un aire espès em va envoltar i se’m van tapar les orelles. Llavors, ja m’era impossible contar fins a 10. Els crits de la gent feien despistar la meva por, però en tenia com mai abans. Sobtadament, vaig caure al terra i em vaig donar 1 fort cop al cap, o 2, o 3; ara no ho recordo.

23 de novembre del 2011. Macroexplosió a Plaça Catalunya, Barcelona. Produït per una bomba que duia un autobús amb matrícula 23904GF estranger, sense determinar.
135 morts i un centenar de ferits, sense determinar.

No hi ha determinació.

És “un” [1]
És “un” [2]

Un temps indeterminat.