Davant teu

Una flama en deixa anar una altre, com una cadena de diamants vermells i brillants. No saps veure on acaba una i on comença l’altra. Tot és una continuïtat fogosa, un remolí salvatge d’arenes movedisses, un desig persistent en el temps amb tan sols un nom rebotant a l’aire: present. Just en aquest punt és on es determina tot; la vida no té un altre fil que aquell, creia, només el present més poderós, la mà que estreny els llençols de bon matí, sense força però convençuda que després, fins i tot , els podrà estripar. Llavors, només calia esperar.

Convençuda que n’extrauràs alguna cosa més, no deixes de mirar-lo. Quin foc! Aquell planeta em captivava. De sobte, però, te n’adones d’una cosa. Aquelles substàncies que donen força a les flames, es perden amb el seu contacte: Les escorces del tronc, concebudes per a protegir, es desintegren. Els branquillons fa estona que s’han convertit en filaberquins prims i llargaruts fins que desapareixen en l’oblit. Les pinyes, bombes de l’amor, cremen esbojarrades pensant que ja no es pot tornar. Finalment, el tronc, espetegant de ràbia, resisteix com pot aquella calor inhumana, fins que aixeca bandera blanca i cau rendit, fuig, mor, marca aquell punt i final que acaba explotant boletes d’Homeopatia per tot arreu. El present ens deixa. Cal més combustió per a passar la nit...

La claror és tan estrident, tant, que costa fixar la retina a aquell sistema a pressió. Enlluerna tant! i com més troncs, més flames, i com més flames, més enlluerna. És una cadena de producció en massa que si prems l’interruptor d’off el desastre podria ser tal que només quedaria aquella substància del record: la brasa.

Tan sols per tornar a començar. Només una guspira per tornar-hi... dona’m la mà!

"Elige la vida. Elige un empleo. Elige una carrera. Elige una familia. Elige un televisor grande que te cagas. Elige lavadoras, coches, equipos de compact disc y abrelatas eléctricos. Elige buena salud, colesterol bajo y seguro dental. Elige hipoteca a interés fijo. Elige un piso franco. Elige a tus amigos. Elige ropa deportiva y maletas a juego. Elige pagar a plazos un traje de marca en una amplia gama de putos tejidos. Elige bricolaje y preguntarte quién coño eres los domingos por la mañana. Elige sentarte en el sofá a ver tele-concursos que emboban la mente y aplastan el espíritu mientras llenas tu boca de puta comida basura. Elige pudrirte de viejo cagándote y meándote encima en un asilo miserable, siendo una carga para los niñatos egoístas y hechos polvo que has engendrado para reemplazarte. Elige tu futuro. Elige la vida... ¿pero por qué iba yo a querer hacer algo así? Yo elegí no elegir la vida: elegí otra cosa. ¿Y las razones? No hay razones".

El món dins d'una capsa.

De petita tenia la mania d’aixafar cargols. Després d’haver plogut tota la nit, sortia disparada al jardí amb l’únic objectiu de trepitjar tants cargols com pogués.

*

La claror esbiaixada que penetrava a través d’aquells núvols de negra nit, encara visibles a aquelles hores del dematí, m’anava despertant a poc a poc. Entre badalls hipòcrites i lleganyes del malson aniria produint allò que la societat adquiriria per vici en un futur de càlculs matemàtics. Aquella costum era viure, deien llavors.

Però la veritat és que no hi havia rajos; tot era increïblement fosc dins d’aquella capsa tancada en un punt incert cantonada sud-oest del districte de la vergonya. Humans amb llanternes per combatre la foscor. Aquella era l’essència, allò era el que falsament ens il·luminava. Apuntaven cap a nosaltres i, nosaltres, afamats, trepitjàvem. I és que ens havien marcat aquell indigne número a l’esquena mentre els aixafàvem convençuts del nostre poder i no ho varem ni notar. Érem uns esquelets d’indústria pesada en torn rotatiu. Trepitja fort, ens deien. I nosaltres, obeiem.
Els aniquilava mentre anava sentint aquell soroll de destrucció al petar la seva closca contra el terra humit i fred. La meva mirada innocent residia concentrada en la recerca d’aquells petits animalons indefensos. Més, més, en volia més. Mai n’hi havia prou, era un cercle tancat de magnituds voluminoses i de rapidesa absurda. La seva lentitud no m’era motiu de llàstima, ans al contrari, em corroïa de ràbia aquell pas babós, i els arravatava sense pensar-m’ho ni una sola vegada. Pur instint assassí. I seguia endavant, com si res hagués marcat el segon anterior.
Aquella era la meva vida. Segura de mi mateixa i convençuda que com més en trepitjava, més rajos apareixerien al fons de l’horitzó. L’espera eterna.

[ESCAMOT BIDET EN ACCIÓ JA!] I es que és tan refrescant, quin delir, quina falera, pel davant i pel darrera, pel darrera i pel davant!

“Jo quan sigui gran” vull tenir un bidet a casa. Sincerament, eh. Ho he estat reflexionant lleugerament i, sí, en vull un. Es que és tan maco! És preciós, preciosíssim. Enamora, encanta, tergiversa. El veus i, uix, et desfàs, no pots resistir-te a seguir-lo observant, mentre estàs asseguda al vàter, i te’n vas, fora, és igual, potser marxes ben lluny, però segueixes pensant en ell, en com el necessites, en què faries si ell no hi fos. Bidet, bidet, bidet... bidet estimat. En definitiva, el bidet és un element imprescindible. Però bé, ja que hi estem posats, m’acabo de sinceritzar del tot: no el faig servir. Oh! Bé... potser és una mica més complex. Especifico: El faig servir, i molt, però no el faig servir com aquell qui el va crear volia que es fes servir. Vaja, que netejar-se les parts íntimes i tal i qual, doncs no. No ho sé, no tindria cap mania en reconèixer-ho... que mira, que em rento la figa al bidet. A veure, que ho he provat eh... això sí. Òbviament que tenint-lo tan a mà, s’ha de provar. Això és com tot. Però no em mola excessivament, així que res, que mai se sap. És que ara fa com gràcia... perquè no queda bé el bidet, oi?. Socialment, vull dir. És com lleig i una mica brut. Està totalment desplaçat, fora de sí. Poc actual, poc modern, molt antic. Qui pot, no el posa. Qui pot, el treu. Terrible! A ulls de la societat, suposo, queda poc higiènic, com una mica descarat... Oh, et rentes al bidet!? Però què dius... jo em dutxo, jo em dutxo tres cops al dia! Bah, suda, suda, bidet... que jo et recolzo. Tu tranqui, que més higiènic que tu, aquí, no hi ha ni Déu. Doncs això mateix, que jo el bidet el faig servir, i molt. No sé, pot servir per moltes coses. Per començar, et talles les ungles al bidet. Són aquelles feinetes que cal fer de tan en tan i dius: Osti, on ho faig, això? Doncs al bidet, clar. També per a deixar-hi la roba abans de dutxar-te. Això, vulguis o no, ja és un punt a favor bastant important. M’he trobat llocs que no hi ha bidet, em disposo a dutxar-me carregada de roba i... indiscutiblement, em falta un bidet. I bé, o per la roba, o per posar paper de vàter. És com el magatzem del vàter, provisions i més provisions de cel•lulosa. A la batalla! No sé, per mi el bidet és especial. És l’element romàntic d’un lavabo i em nego totalment a la seva desaparició dins els lavabos. A més, el seu nom... el seu nom és ultrapoderós. És increïble. Bidet. Bidet i punto. És perfecte, rodó, encaixa perfectament amb l’objecte. Si fos el vàter, el que desapareixés, diria, mira... doncs t’espaviles, ja t’ho faràs. Vàter, el Sr. Vàaaterrrrr. Però... el bidet? Amb aquest nom? Pobret? Que no, que no. Que jo un lavabo sense bidet... què voleu que us digui... endavant, feu-lo, vosaltres us ho perdeu. Veus, l’altre dia mateix em va passar, que vaig anar a veure una casa nova, d’aquelles per estrenar i veig que al lavabo no hi tenen un bidet, i jo, enfurismada amb mi mateixa, amb el món, amb ells,amb el veí... els hi dic: “Molt maca la casa... llàstima que no teniu bidet!!”

Un títol, vols? Stairway to heaven, del Led Zeppelin.

El cel va guanyant color a mesura que el sol decideix que ja és hora de pondre’s, pensava mentre contemplava l’horitzó des de l’habitació dels seus pares, a aquell pis de dalt, fosc i ple d’objectes de fusta. I és que el sol, cansat d’aquella intensitat perpètua i per acomiadar-se educadament abans de la seva mort, creia que havia de donar tota la força que fins llavors no havia donat, i esclatar fugaçment il·luminant com mai aquell cel avorrit ple de núvols ensopits, fins l’endemà. Durant el dia regia la monotonia, tot era pura inèrcia, puta inèrcia, i ja n’estava cansat. Aquella bola gegantina de color groc, s’enrogia farta d’aquell cel immensament blau, es tornava tenebrosament rabiüda i deixava anar una tralla final sense sentit. Total, per acabar on havia començat: en aquella foscor de nit immensa. Llavors, el dia següent, es despertaria amb aquella vitalitat permanent com si no hagués passat res, com si la nit s’ho hagués empassat tot i la lluna hi hagués posat calma, qui sap si amb una abraçada d’aquelles fortes o un petó d’enamorats, i el conduiria fins, altra vegada, l’explosió pertinent i l’adéu d’aquell dia, fins el demà. 

Aixecà els ulls del paper i el color vermell que tacava el cel ja s’havia fos. La seva ment no podia parar d’emetre aquells sons perfectament tallants: fins el demà, fins el demà, fins el demà. El negre de la nit havia menjat terreny i s’estenia incontrolat a velocitats de pantera. Tot era res. Sabia perfectament que això era normal, que després de l’explosió, vermella i fogosa, venia la calma d’una nit d’estiu com aquella, però li va sorprendre. A vegades, la sorpresa l’atrapava quan menys s’ho esperava, amb moments normals com aquells, de lògiques inversemblants i teories estúpides. Tenia els ulls ben oberts. Era un cel negre de por, i no hi havia lluna. Ella, la lluna, era una damisel·la impulsiva, amb faldilles curtes i sense mitges, que feia el que volia perquè mai ningú li havia explicat com funcionava el món. Encara fixada en aquell horitzó indesxifrable, doncs, pensà que potser l’endemà el sol no hi seria, i que el cercle lògic petaria d’una vegada per totes. Rigué. De sobte, la sorpresa augmentà: un llampec, com aquell qui preveu alguna cosa. Seguia imaginant el demà diferent, aquella explosió que acabaria amb les relacions humanes: i es llevaria en un món ple de núvols foscos i el sol, darrere, s’ho miraria fastigosament cansat de fer cada dia el mateix i, de sobte, es giraria, i la lluna, boja, fugaça com aquella explosió, aquella de l’ahir que determina el demà, l’abraçaria fort i li faria un petó d’aquells que cremen, d’enamorats, i li diria amb un fil de veu que l'estimava. I llavors plouria, plouria molt i tot seria fosc, molt fosc.

probabilitat inexacta.

Doncs viuré així tota la vida. Amb les idees poc clares, sí. I ja que hi som, ho penso deixar anar tot, i quedar-me a gust, bu, bu. Que tinc el cap ennuvolat aquests dies, ple d’insectes punxeguts. Que, que això, que quina mania té la gent en tenir-ho tot clar, tio. O bé, creure’s que ho tenen clar, perquè després... tu diràs, que qui diu que té les idees clares en el fons és per quedar-se més tranquil, i així no preocupar-se més, “l’anar tirant” dels collons saps... Sí, zas, jo penso això, ah. Au va, flipat. Això és com creure en Déu. Quan decideixes que sí, que existeix, et treus com un pes de sobre molt bèstia. M’ho imagino, eh, no et pensis. Sempre havies divagat sobre l’origen de l’univers, sobre l’espècie humana, que si la mort, que si la vida, tot tan complicat... i, de cop, dius... calla-calla, que hi ha algú darrere de tot aquest merder. I llavors, després de cagar-te amb tot per no haver-ho descobert abans (que dur), et quedes tan tranquil, però tant... Doncs no, les coses clares, jo no sé si existeix o no. Poc clar, poc clar. És com quan vaig anar a casa l’Aida, ahir, a Barcelona. Em vaig parar davant el número 72 d’una gran avinguda i vaig observar el conjunt de botonets que connecten amb els intèrfons dels pisos. Jo, allà, amb una motxilla de pell del Marroc i sense mòbil. Crec que mai m’havia sentit tan de poble. Hi havia, potser, set plantes amb quatre pisos a cada planta. Doncs miro embadalida tota la munió de botons delirosos per ser premuts i, calla-calla, no sabia en quin pis vivia, no me’n recordava. Típic, eh. No t’espantis, m’acostuma a passar. Allò que dius, Annaaaaaaaaaaaaa tiaaaaaaaaaaaaa (de la col·lecció de“L’anna un dia va perdre el cap”). Doncs no hi pots fer res, el millor que pots fer, en aquests casos, és emetre un somriure, probablement fals, però que en aquell moment t’aguanta dreta i et fa tenir la paciència que has anat conreant després de tants, deixeu-me dir, “sustos”. Perquè tots els botons m’eren familiars, tio. No sé, el típic 3er 2ona? Em direu que no l’haguéssiu premut? Cada barreja numèrica em sonava, era una muntanya paranoica sense sentit. Vaig anar provant, ni rastre de l’Aida. Jo em cagava amb tot, era tan a prop seu i tan lluny a la vegada... oh, per favor, n’escriuré una història romàntica. Tria, saps, tria un cony de botó que et fa arribar al paradís. Quina impotència, quina poca gràcia, tu.

Ja ens en sortirem, m’anava repetint. Em vaig encendre un cigarro i em vaig mirar l’edifici des de l’altre banda del carrer. Sempre va bé, no, mirar-se les coses fredament, exterioritzant-ho a una certa distància, analitzant el tarannà del conjunt arquitectònic... però el problema era que tot era igual. Puta quadricula! Intentar desxifrar un enigma de terrasses exactament iguals era impossible. On era, on en una nit d’estiu vam estar compartint unes hores de reflexió tot mirant con els núvols es preparaven per deixar anar el xàfec de la nostra vida? El meu càlcul aproximat (deduïa que no podia ésser més d’un tercer) no s’avenia a l’estricte posició dels botons. O és o no és, o comunisme o capitalisme. Uh, a mi aquestes preguntes em fan retòrcer els sentits. Doncs jo diria que si us plau, que m’ho deixessin mirar a distància, i llavors diria amb un xic de veu: Potser és un tercer...

Jo davant dels botons, de nou. Sobtadament (com aquell moment que te n’adones que tens una pedra a la sabata i penses com pot ser que abans no l’haguessis notat) el veus. A ell, sí, el de la foto, una aparició repugnantment màgica. Ho acostumo a fer, que quan estic ennuvolada em poso la foto d’un insecte al facebook, i no un insecte qualsevol eh, sinó la d’un cortapichas. Ho sento, eh, però és com li’n diuen al meu poble, un cortapichas, i punto. El meu amic entranyable. L’odies bastant, tot sigui dit, però també li tens un cert apreci. Total, va sortir de rere l’aparell ple de botons a velocitats siderals. Em va sorprendre tant l’arribada d’aquest nou alienígena enmig d’aquella situació... va ser com un: Oh, tu por aquí! Que era un cortapichas noi!¨El de la foto, el mateix, o potser el seu germà, bessó o no, i què. Que fill de puta. Jo flipant, vaig començar a entrar en un estat hipnòtic de la parra, si m’haguessis vist! Vaig començar a treure escuma per la boca, els ulls se’m van posar blancs i clar, tothom mirant, jo davant l’aparell, els botons ja sobresortien de la paret, els cortapichas que no paraven de sortir, i eren feliços i es reproduïen a mesura que les terrasses es duplicaven... i, sense saber què feia, com totalment posseïda, el meu dit índex es va alçar (no pateixis, no fa por) i va prémer decididament el botó del 1er 4ta. I, efectivament (fins llavors, havia estat molt poc efectiva, molt poc òbvia i molt poc clara), va respondre l’Aida, amb un xiscle d’emoció que trencava de soca arrel tota la màgia tenebrosa que m’havia emportat ves a saber on. I, de cop, és quan aterres de qualsevol manera "aterratge dificultós fruit d'una tempesta però, finalment, amb èxit", i com aquell que no vol la cosa deixes anar un: Aida, sí! Obra’m!

La teva màgia i el meu kaos s'encanten...

No em faig el llit. 

Ploro a les nits. 

Quan surto amb les amigues, 

menjo amb els dits. 

Truco a tothom, 

fins i tot a antics companys. 

(Però ell sap que és ell a qui jo busco...)

No em faig el llit.