[ESCAMOT BIDET EN ACCIÓ JA!] I es que és tan refrescant, quin delir, quina falera, pel davant i pel darrera, pel darrera i pel davant!

“Jo quan sigui gran” vull tenir un bidet a casa. Sincerament, eh. Ho he estat reflexionant lleugerament i, sí, en vull un. Es que és tan maco! És preciós, preciosíssim. Enamora, encanta, tergiversa. El veus i, uix, et desfàs, no pots resistir-te a seguir-lo observant, mentre estàs asseguda al vàter, i te’n vas, fora, és igual, potser marxes ben lluny, però segueixes pensant en ell, en com el necessites, en què faries si ell no hi fos. Bidet, bidet, bidet... bidet estimat. En definitiva, el bidet és un element imprescindible. Però bé, ja que hi estem posats, m’acabo de sinceritzar del tot: no el faig servir. Oh! Bé... potser és una mica més complex. Especifico: El faig servir, i molt, però no el faig servir com aquell qui el va crear volia que es fes servir. Vaja, que netejar-se les parts íntimes i tal i qual, doncs no. No ho sé, no tindria cap mania en reconèixer-ho... que mira, que em rento la figa al bidet. A veure, que ho he provat eh... això sí. Òbviament que tenint-lo tan a mà, s’ha de provar. Això és com tot. Però no em mola excessivament, així que res, que mai se sap. És que ara fa com gràcia... perquè no queda bé el bidet, oi?. Socialment, vull dir. És com lleig i una mica brut. Està totalment desplaçat, fora de sí. Poc actual, poc modern, molt antic. Qui pot, no el posa. Qui pot, el treu. Terrible! A ulls de la societat, suposo, queda poc higiènic, com una mica descarat... Oh, et rentes al bidet!? Però què dius... jo em dutxo, jo em dutxo tres cops al dia! Bah, suda, suda, bidet... que jo et recolzo. Tu tranqui, que més higiènic que tu, aquí, no hi ha ni Déu. Doncs això mateix, que jo el bidet el faig servir, i molt. No sé, pot servir per moltes coses. Per començar, et talles les ungles al bidet. Són aquelles feinetes que cal fer de tan en tan i dius: Osti, on ho faig, això? Doncs al bidet, clar. També per a deixar-hi la roba abans de dutxar-te. Això, vulguis o no, ja és un punt a favor bastant important. M’he trobat llocs que no hi ha bidet, em disposo a dutxar-me carregada de roba i... indiscutiblement, em falta un bidet. I bé, o per la roba, o per posar paper de vàter. És com el magatzem del vàter, provisions i més provisions de cel•lulosa. A la batalla! No sé, per mi el bidet és especial. És l’element romàntic d’un lavabo i em nego totalment a la seva desaparició dins els lavabos. A més, el seu nom... el seu nom és ultrapoderós. És increïble. Bidet. Bidet i punto. És perfecte, rodó, encaixa perfectament amb l’objecte. Si fos el vàter, el que desapareixés, diria, mira... doncs t’espaviles, ja t’ho faràs. Vàter, el Sr. Vàaaterrrrr. Però... el bidet? Amb aquest nom? Pobret? Que no, que no. Que jo un lavabo sense bidet... què voleu que us digui... endavant, feu-lo, vosaltres us ho perdeu. Veus, l’altre dia mateix em va passar, que vaig anar a veure una casa nova, d’aquelles per estrenar i veig que al lavabo no hi tenen un bidet, i jo, enfurismada amb mi mateixa, amb el món, amb ells,amb el veí... els hi dic: “Molt maca la casa... llàstima que no teniu bidet!!”

Un títol, vols? Stairway to heaven, del Led Zeppelin.

El cel va guanyant color a mesura que el sol decideix que ja és hora de pondre’s, pensava mentre contemplava l’horitzó des de l’habitació dels seus pares, a aquell pis de dalt, fosc i ple d’objectes de fusta. I és que el sol, cansat d’aquella intensitat perpètua i per acomiadar-se educadament abans de la seva mort, creia que havia de donar tota la força que fins llavors no havia donat, i esclatar fugaçment il·luminant com mai aquell cel avorrit ple de núvols ensopits, fins l’endemà. Durant el dia regia la monotonia, tot era pura inèrcia, puta inèrcia, i ja n’estava cansat. Aquella bola gegantina de color groc, s’enrogia farta d’aquell cel immensament blau, es tornava tenebrosament rabiüda i deixava anar una tralla final sense sentit. Total, per acabar on havia començat: en aquella foscor de nit immensa. Llavors, el dia següent, es despertaria amb aquella vitalitat permanent com si no hagués passat res, com si la nit s’ho hagués empassat tot i la lluna hi hagués posat calma, qui sap si amb una abraçada d’aquelles fortes o un petó d’enamorats, i el conduiria fins, altra vegada, l’explosió pertinent i l’adéu d’aquell dia, fins el demà. 

Aixecà els ulls del paper i el color vermell que tacava el cel ja s’havia fos. La seva ment no podia parar d’emetre aquells sons perfectament tallants: fins el demà, fins el demà, fins el demà. El negre de la nit havia menjat terreny i s’estenia incontrolat a velocitats de pantera. Tot era res. Sabia perfectament que això era normal, que després de l’explosió, vermella i fogosa, venia la calma d’una nit d’estiu com aquella, però li va sorprendre. A vegades, la sorpresa l’atrapava quan menys s’ho esperava, amb moments normals com aquells, de lògiques inversemblants i teories estúpides. Tenia els ulls ben oberts. Era un cel negre de por, i no hi havia lluna. Ella, la lluna, era una damisel·la impulsiva, amb faldilles curtes i sense mitges, que feia el que volia perquè mai ningú li havia explicat com funcionava el món. Encara fixada en aquell horitzó indesxifrable, doncs, pensà que potser l’endemà el sol no hi seria, i que el cercle lògic petaria d’una vegada per totes. Rigué. De sobte, la sorpresa augmentà: un llampec, com aquell qui preveu alguna cosa. Seguia imaginant el demà diferent, aquella explosió que acabaria amb les relacions humanes: i es llevaria en un món ple de núvols foscos i el sol, darrere, s’ho miraria fastigosament cansat de fer cada dia el mateix i, de sobte, es giraria, i la lluna, boja, fugaça com aquella explosió, aquella de l’ahir que determina el demà, l’abraçaria fort i li faria un petó d’aquells que cremen, d’enamorats, i li diria amb un fil de veu que l'estimava. I llavors plouria, plouria molt i tot seria fosc, molt fosc.