Feia dues setmanes que tenia una pedra a la sabata. Era petita, és a dir, no era massa gran i, sincerament, no em molestava.
Encara recordo el primer dia que la vaig notar. Ho he de reconèixer, em va fer ràbia! No em va agradar gens, vaig pensar: Què hi fas tu aquí? Com si d’entrada, m’hagués de molestar pel simple fet de ser una pedra dins d’una sabata. Estúpids prejudicis! Hi poden haver pedres, dins de sabates, maques, meravelloses, exquisides, no?
Com estava a la frontera entre molestar i no, mai recordava de treure-la. I cada dia, quan tornava a posar-me les piles, i les sabates, i sortia gairebé corrents cap a qualsevol lloc, la tornava a notar i pensava com n’era de despistada de no haver pensat en desempallegar-me’n, d’una vegada per totes, d'aquella maleïda pedra…
Fins que la rutina del pas a pas se’m va fer còmode. Notava que hi era i això em feia feliç. Hi era en una sabata, i no a l’altra, i m’agradava. M’agradava això, deixar una lliure i l’altra sotmesa al poder d’aquell gran diamant. Per res en concret, simplement per la gràcia de la diferència. Gairebé sempre, corria des dels dits fins al taló, com una rodeta de hamster, repetitiva, monòtona, incansable. Potser era feliç, ella, de canviar de medi, o potser infeliç de no ser-hi, en el seu niu anterior, tampoc m’ho vaig plantejar llavors. De fet, en aquell estat d’èxtasi, gairebé esquizofrènica, no em vaig plantejar res de res.
M’agradava cada vegada més. Fins al punt que, l’altra sabata (i, en concret, l’altre peu) estava gelós i tot era com una bomba perquè de cop i volta no vaig tenir suficient amb un únic diamant dins d’una sabata. Volia més diamants, dins de sabates, més cames, més peus i més cordons. Res era suficient per pal·liar el meu desig de tenir més. Era impossible posar-me una sabata diferent! Us ho podeu imaginar? No hagués tingut sentit. Va arribar el moment, doncs, que tot el que feia era per sentir-la, sota els meus peus, corrent a força de canó, bellugant-se com una truita a punt de ser caçada, sense contemplacions, cada vegada més segura de sí mateixa, com menys ho estava jo… i, de fet, era exactament així: ella anava guanyant terreny i jo l’anava perdent. Aquella dependència em conduïa a l’absurd però m’atreia, em perdia, m’enamorava…
Fins que, un bon dia, cansada d’aquell cercle tancat, viciós i amb molt poca resposta, em vaig estirar al llit i em vaig treure les sabates amb tanta rapidesa i poca gràcia que la pedreta va caure. Enbojida en un mar posseït i poc seu, vaig començar a buscar-la desesperadament com si sense ella no pugués continuar navegant per aquell indret… llavors fred, inòspit, sense haver-hi un fil conductor el qual seguir. L’interruptor es va fondre. Estava perdut, semblava mentida. Era jo qui no trobava llum en l’horitzó, en canvi ella, tot i no ser-hi, havia recuperat el seu estat anterior, s’havia deslliurat de la dependència que ens unia, era tot llum, perquè potser no va ser mai feliç o potser perquè… i això ho vaig saber després: “No li agradaven els desequilibris”.
