xumets per a fer callar

[I, per un cop a la vida, quan entro en un avió sóc la primera. Tothom està en tensió, tenen massa feina. Els teus ulls poden treballar sense ser descoberts]

M’assec i, simplement, observo:

Els punts suspensius fan de mal escriure… Ho veus, una altra vegada! Prou! Ara! Exclamacions, així m’agrada. Quina lletrota que faig, eh. O ves, aquests seients són d’allò més incòmodes. I aquests, de debò. Que ja sé que es tendeix a criticar sempre els pobres seients d’arreu, ja siguin d’autobusos, ferrocarrils, cinemes o universitats, però que els d’aquest avió són els més pitjors, mundialment parlant, i m’hi jugaria la bufanda de la Pat que vaig perdre en una nit descontrolada i que maleeixo frenèticament. I ara, típic gest, per cert, la dona del davant sembla que vol tirar-se endarrere fent tibades dissimulades però, alhora, enèrgiques i amb el rampell a tocar de l’orgasme. I jo, princesa de la revolta, he col·locat els genolls em posició de combat i alertant els braços per a possibles estratègies. No han calgut, sembla que se n’ha adonat, vull dir, de la meva bona defensa, i a reculat la batalla.

Doncs bé, m’he disposat a escriure (ara ens conten, només ens falta el fulard), per manifestar que, encara que la gent cregui que això de viatjar amb avió és la cosa més normal del món, no ho és. Vull dir (mira! Ja ens movem!), que no, acceptem-ho, som éssers magnètics i això de transitar per les altures ens provoca vertigen. Malaltia permanent, totalment incurable. Ara la dona aquella vestida com un frankfurt embassat al buit comença a donar les instruccions perquè si ens fotem una pinya puguem fer alguna cosa per distreure’ns. Quin avorriment, us imagineu, els segons abans de menjar-nos el terra? Eterns! Infinits! Immortals! Uaaaaaau! Ja corre!!! Brutal, brutaaaaaal! Quin momentàs aquest!!! Ja, ara!!! Ja voleeeem! I ara petarà el motor, hahahah us imagineu? No, oi?
S’apaguen els llums, s’obren els ulls. Doncs no, encara estic “vivita i coleando”, però segueixo assentada a aquests seients tan incòmodes. Així que “coleando”, poc. Doncs això. Que la gent vol anar de guai. Us eu fixat que fico els punts i a part allà on m’ha pareix? I bé, com a conseq, canvio de tema quan m’ha pareix tanmateix! (D’acord, d’acord, només perquè feia rudolí, jijijijijijijij). Que van de guais! Que a mi no m’enganyen! Que tots estan acollonits i amb els nervis a flor de pell!
Això si, de dissimular, se’n sap: Uns que entren amb les ulleres de sol, avacançats. Altres que tenen problemes al posar la maleta al “compartimiento” i provoquen la fúria de tot el veïnat. Altres entren tibats, simulant que “ja ho tenen per mà”, gairebé sense mirar el que els envolta. Altres immortalitzant el moment fotografiant el que poden. Mastegadors de xiclet compulsius, badelladors professionals (que mai acaben d’adormir-se) i lectors addictes de les revistes imparcials que l’avió t’ofereix i que són tan interessants (sempre m’he quedat amb les ganes d’emportar-me’n una a casa). Uns de joves inexperts, enamorats (o també ho dissimulen molt bé). Altres de vells, encara més inexperts, ofegant els braços del seient a tot motor. També n’hi ha que van a última hora i trenquen la quietud que la música melancòlica intentava construir. No, definitivament, no cal aquesta música. Els que agafen el bitllet amb la boca ja són paradigmàtics, no m’ho explico però sempre se’n troben. Inquiets amb informació de Barcelona acabada d’imprimir, noies intel·ligents que estudien i persones com jo que llegeixen revistes del cor, i no només del cor sinó que surt aquella boja rapada que surtia a Gran Hermano de noséon. Uns són passadissos, altres, finestres: Els que han triat seure tocant al passadís, i altres que, com jo, prefereixen marginar-se arran del cel. Xulos que t’intenten lligar, aventurers amb motxilles d’aventurers i sabates de taló per aquest dia tan especial. Gent que no li fan mal les orelles quan ens apropem al terra, i jo que em moro de dolor. Remarco: em fa molta ràbia ser jo l’única que em recargolo de dolor en un seient incòmode mentre tothom segueix dissimulant, llegint, parlant, follant. Nens que ploren, sincers, sense por, sense xumets. Mares amb la cara vermella, aferrant al nen, atrafegades. Pares forçuts... i febles, alhora. Uns que no es mouen en tota l’estona, altres que s’aixequen, s’aixequen i s’aixequen. I s’aixequen. Mirades de tristor, d’un adéu i fins un altre. Mirades encara més tristes, d’un adéu sense resposta.
Ja estem al capdamunt del planeta. Mira que anar mig inclinada m’anava bé per escriure, però ja ho diuen que tot el que és bo s’acaba. Ara suposo que vindrà la dona del carritu...