Una bala perduda amb molta personalitat

- Un dia perdràs el cap!

Potser és la frase que he sentit a dir més, essent jo, mi, mu, el subjecte protagonista. Quina vergonya, oi? Ma mare, sobretot. Se’n fa un fart de dir-la, i mon pare de fons esbufegant i mirant al cel, esperant un miracle o la setmana dels tres dijous... Si ja ho sap, ja, que és impossible. Però què vols, no pot fer com si res, com si s’hagués acostumat... com si fos qualsevol cosa! Que una filla és una filla, home. Ja ho entendreu, ja. I Em sap greu, eh. T’ho juro! Tinc especial gràcia en perdre coses. Diguem-ho així. Sempre perdo coses! Contínuament, vaja. Això de sempre... poc entenedor, oi? Perdo coses, fins al punt de tenir acumulació de coses perdudes. Ja no saps cap a on mirar. Estàs perdut. Qüestió de preferències, potser. Però jo, que el dubte és la meva gran religió... un infern. Però s’ha de ser feliç amb el que tenim, oi? Un altre frase de ma mare. Però mare... d’allà on no n’hi ha... oh, puta, quina ràbia! Quina ràbia m’estic fent, jo mateixa. És a dir, m’estic limitant al no-progrés, a la permanència, a la immutabilitat. Bueno, bueno, bueno, sóc feliç, tot i que algun dia perdré el cap. Si el trobeu, torneu-me’l. Saps què et dic? Demà em posaré el número de telèfon al clatell, el número de casa, per si les mosques (espero que no se’m perdi la casa). Veus, si al final m’ho prenc amb humor! El típic tema de conversa. Allò que s’està a l’ascensor i dius: ei! Saps què he perdut avui? Avui he perdut… va, va, a veure si ho endevines! Avui he perdut el paraigües! Bah, ala, que típic, no? Sóc una poca original. I la setmana passada? Què vas perdre la setmana passada? Ui, la setmana… la setmana passada va ser horrorós… vaig perdre el mòbil! Però, el mòbil? El mòbil rai! Si el mòbil no serveix per res! Que jo busco el descontrol, i amb mòbil, tu diràs quin descontrol hi pot haver quan… I això sola, eh, amb tu mirant-te, a través del maleït mirall que et reflexa el poc que hi ha de tu. Cling! Ja som al quart.
Obro la bossa. Avui he comprat xocolata, xocolata dels negritos de l’Àfrica tropical, perquè he perdut la carpeta i estic deixada anar. I què, eh? Aquestes coses que passen. Que amb quatre tonteries ja se’m passa, tampoc us penseu. I res, que no la trobava. La xocolata, vull dir. La carpeta tampoc, però això ja està tapat. L’acabava de comprar, i no sabia on l’havia deixada. Saps el trauma que ha estat, això si que ha estat un trauma. Portes el dia perdent coses, et compres xocolata per ser feliç i no la trobes. Maleïts vicis. I llavors penses, tranquil•la, total, no és massa bona...
I després la gent. La gent és bona per naturalesa. Està clar, està claríssim. Bona, massa bona. I ja saps què passa, oi, quan s’és massa bo? Quantes coses que passen. Doncs que massa bo vol dir burro. Carregats de positivisme diuen: Tranquil•la, si ho has perdut un cop ja veuràs com mai més ho tornaràs a perdre… Avui mateix m’ho han dit. La tonteria més gran mai escoltada. I jo els miro, pensant que no, que ni flipant, que és de l’innatisme més dur i pur que hi ha a la Terra. Perquè existeix, l’innatisme, eh. I aquesta n’és la prova. Malauradament, clar, que per molta broma que en pugui fer, una mica de greu si que me’n sap, ja us ho he dit al principi. Però, rai, eh. D’això rai.

VIDA INTENSA, puta vida intensa.

PUTA FAÇANA: VOLEM EL CANVI.

El sistema està dissenyat així, diuen aquells conformistes. Que no hi podem fer res, que tot avança beneficiant els interessos d’aquells peixos grossos que remenen les cireres fins a trinxar-les en un mar de suc, aquest ranci, oxidat i poc comestible. Gairebé com un suc de mandarina, quines idees! Que horrible! Mira que fer suc de manda… manda huevos! Que no som ni un gra de sorra, tio. O potser sí, però som sorra trepitjada, aixafada, calcigada, cremada, feta merda. Sorra en terrenys requalificats, a punt per construir-hi. Ja veus tu de què ens serveix ser un gra de sorra si…

Hi havia una nena super obesa. És a dir, que gairebé feia més d’ample que de llarg. Molt bèstia, potser sí, però ho he descrit gràficament. Pràcticament, vaja. Xocava a la vista, feia por a ulls ordinaris, a ulls conformistes en un sistema dissenyat “així”. Feia patir, com un bitxo raro, com un extraterrestre acabat de baixar de la nau, o pitjor encara. I ella amb l’autoestima a Pokón, al fons de la terra entre nucli extern i intern, en la zona de transició... Allà s’hi havia quedat, per no sortir-hi mai més. Tancada amb clau, amb clau i baldó, per extrema seguretat. Perquè el sistema li ha xuclat l’autoestima, li ha xuclat la persona. Amb el cor cremant, però, això sí. Cremant de ràbia, d'injustícia, de ganes de menjar-se el món a queixalades i engegar-ho tot a pastar fang. A matar a tothom amb espases especials, de l'espai, des de la nau, fugint d'aquest planeta d'escorces desnodrides, d'escorces trepitjades. Com més lluny d'aquesta quadricula millor, per ser lliure, per no sentir-se mai més claustrofòbica. Ja no hi haurà raó de ser-ho, perquè ja no hi haurà espais tancats, ni sistemes tancats, ni ments tancades. Tothom viuria segons el "jo". I què és el "jo", us pregunteu? Doncs ets "tu" sense tonteries, sense físics i sense façanes, sense simulacions, sense murs i sense construccions. Sense ossos, sense greixos i sense ulls. Ja no us caldria veure.