Tot comença quan veus un verd que et mira, bé, podríem dir que en són dos. Et miren discretament, sense voler-te destorbar d’aquell pensament teu, espontani com és i com sóc, un pensament submergit en el més llunyà dels mons…
I te n'adones, i els teus ulls xoquen amb els seus. T’ha mirat i tu també ho has fet. Ell no ho ha fet abans, i tu no ho has fet després. Ho heu fet a la vegada, sense decidir-ho, junts, el pur inconscient dels dos. Ara ja no es podia recular i rebobinar, ara ja havia passat i ja era massa tard, tot començava a córrer. Vaig pensar que podia ser una casualitat, una d’aquelles accions triades a l’atzar que succeeixen sense haver-hi res al darrere. Jo no hi creia en les casualitats, jo no hi creia amb la senzillesa de no trobar el perquè de cada cosa, i, per aquest motiu, jutjar-la de casual. Això em va fer sospitar.
Jo tenia curiositat davant les coses noves i m’agradava experimentar-les. Trobava interessant cada petit detall, estrany, diferent, peculiar... Tenia especial interès amb aquells actes imprevistos que passen, continuant passant, i, finalment, marxen. No ho entenia i, el fet de no entendre-ho, em tibava a descobrir-ho. Passa i, se’n va. I, per què ha passat?
Abaixo la mirada i aprofito per mirar-lo. És d’aquelles que t’atrauen només veure-les. És atractiu. Duia uns texans, una samarreta qualsevol i al darrere portava penjant una motxilla d’aquelles d’excursionista, com els hi dic jo. És alt i prim, ros i amb barba, també rossa.
Durant aquell trajecte en aquella mena de cabina en moviment, que s’envela de cop i fa estrebades sobtades, no ens vam poder deixar de mirar. M'empipava la força d'aquell aparell boig i estrident, com si ens estés dient que el temps passa, feroç i, ràpidament, que si refuses l'oportunitat, la petita oportunitat quasi invisible en els nostres ulls, ho perds tot. I ens continuavem mirant, sempre discretament i amb un toc de vergonyositat que ens deixava en evidència. Eren aquelles mirades tendres, fent mig somriure subtil. Era simple, era completament i exageradament senzill. Ens volíem mirar i ho fèiem. En aquells moments regia un ambient tens, alhora amb una especial essència que et feia seguir aquella espurna que ens anàvem llençant amb la mirada.
La màgia durava. Ell es va apropar i es va repenjar al meu costat. Jo notava la seva presència i em moria de ganes de llençar-m’hi. Però, el què vols i el què s’ha de fer o, altrament dit, el que el teu cap et dicta que és i que no és allò moralment encertat, probablement fruit de la societat, està a quilòmetres de distància.
Ell i jo. Jo i ell. Un al costat de l’altre, però quiets, jo pensant amb ell i, ell...també pensant amb mi, no podia ser d’altra forma. Era aquella espurna que havia sentit i que encara perdurava. És un sentiment indescriptible, és una sensació tan estranya notar que et mira, quan tu no li veus la cara... Se sent, sense veure-ho, extrany tot plegat.
En aquell moment, tot es va acabar. Es va parar aquell aparell llarg i estrident i es van obrir les portes. Ens vam mirar durant un temps. Pip pip pip. Va baixar. A través del vidre vaig poder sentir que encara em mirava, com si esperés alguna reacció en mi, com si desitgés que aixeques la cara i el tornes a mirar, per últim cop. Però jo no vaig poder. Jo no el podia mirar i quedar-me indiferent. Mai més ens tornaríem a veure...
Pròxima estació, Urquinaona.
Quan aquell aparell, tan familiar a hores d’ara i tan peculiar que se’m feia, feia uns segons, va reprendre la marxa, la realitat també ho va fer. Tornava a ser jo, sola, amb aquell pensament meu, espontani com és i com sóc, un pensament submergit en el més llunyà dels mons... Pip pip pip! Era ell, aquell ésser desconegut m’anava interrompent el viatge.
Hi era, el notava, el sentia, era dintre meu. Tot era qüestió de sentiments. Però al costat, a la realitat, hi havia una dona de la neteja, disposada a netejar totes les andanes.
Commoguda, vaig actuar infantilment, deixant-me dur per tota aquella situació. La dona es va girar i jo li vaig llençar una mirada amenaçant. Era indignant, jo no la volia tenir al costat. Ella me’n va clavar una altra que em va fer recular la batalla. Ho vaig deixar estar.
[...]
