dilluns, 20 d’abril del 2009

xumets per a fer callar


[I, per un cop a la vida, quan entro en un avió sóc la primera. Tothom està en tensió, tenen massa feina. Els teus ulls poden treballar sense ser descoberts]
M’assec i, simplement, observo:

Els punts suspensius fan de mal escriure… Ho veus, una altra vegada! Prou! Ara! Exclamacions, així m’agrada. Quina lletrota que faig, eh. O ves, aquests seients són d’allò més incòmodes. I aquests, de debò. Que ja sé que es tendeix a criticar sempre els pobres seients d’arreu, ja siguin d’autobusos, ferrocarrils, cinemes o universitats, però que els d’aquest avió són els més pitjors, mundialment parlant, i m’hi jugaria la bufanda de la Pat que vaig perdre en una nit descontrolada i que maleeixo frenèticament. I ara, típic gest, per cert, la dona del davant sembla que vol tirar-se endarrere fent tibades dissimulades però, alhora, enèrgiques i amb el rampell a tocar de l’orgasme. I jo, princesa de la revolta, he col·locat els genolls em posició de combat i alertant els braços per a possibles estratègies. No han calgut, sembla que se n’ha adonat, vull dir, de la meva bona defensa, i a reculat la batalla.
Doncs bé, m’he disposat a escriure (ara ens conten, només ens falta el fulard), per manifestar que, encara que la gent cregui que això de viatjar amb avió és la cosa més normal del món, no ho és. Vull dir (mira! Ja ens movem!), que no, acceptem-ho, som éssers magnètics i això de transitar per les altures ens provoca vertigen. Malaltia permanent, totalment incurable. Ara la dona aquella vestida com un frankfurt embassat al buit comença a donar les instruccions perquè si ens fotem una pinya puguem fer alguna cosa per distreure’ns. Quin avorriment, us imagineu, els segons abans de menjar-nos el terra? Eterns! Infinits! Immortals! Uaaaaaau! Ja corre!!! Brutal, brutaaaaaal! Quin momentàs aquest!!! Ja, ara!!! Ja voleeeem! I ara petarà el motor, hahahah us imagineu? No, oi?
S’apaguen els llums, s’obren els ulls. Doncs no, encara estic “vivita i coleando”, però segueixo assentada a aquests seients tan incòmodes. Així que “coleando”, poc. Doncs això. Que la gent vol anar de guai. Us eu fixat que fico els punts i a part allà on m’ha pareix? I bé, com a conseq, canvio de tema quan m’ha pareix tanmateix! (D’acord, d’acord, només perquè feia rudolí, jijijijijijijij). Que van de guais! Que a mi no m’enganyen! Que tots estan acollonits i amb els nervis a flor de pell!
Això si, de dissimular, se’n sap: Uns que entren amb les ulleres de sol, avacançats. Altres que tenen problemes al posar la maleta al “compartimiento” i provoquen la fúria de tot el veïnat. Altres entren tibats, simulant que “ja ho tenen per mà”, gairebé sense mirar el que els envolta. Altres immortalitzant el moment fotografiant el que poden. Mastegadors de xiclet compulsius, badelladors professionals (que mai acaben d’adormir-se) i lectors addictes de les revistes imparcials que l’avió t’ofereix i que són tan interessants (sempre m’he quedat amb les ganes d’emportar-me’n una a casa). Uns de joves inexperts, enamorats (o també ho dissimulen molt bé). Altres de vells, encara més inexperts, ofegant els braços del seient a tot motor. També n’hi ha que van a última hora i trenquen la quietud que la música melancòlica intentava construir. No, definitivament, no cal aquesta m
úsica. Els que agafen el bitllet amb la boca ja són paradigmàtics, no m’ho explico però sempre se’n troben. Inquiets amb informació de Barcelona acabada d’imprimir, noies intel·ligents que estudien i persones com jo que llegeixen revistes del cor, i no només del cor sinó que surt aquella boja rapada que surtia a Gran Hermano de noséon. Uns són passadissos, altres, finestres: Els que han triat seure tocant al passadís, i altres que, com jo, prefereixen marginar-se arran del cel. Xulos que t’intenten lligar, aventurers amb motxilles d’aventurers i sabates de taló per aquest dia tan especial. Gent que no li fan mal les orelles quan ens apropem al terra, i jo que em moro de dolor. Remarco: em fa molta ràbia ser jo l’única que em recargolo de dolor en un seient incòmode mentre tothom segueix dissimulant, llegint, parlant, follant. Nens que ploren, sincers, sense por, sense xumets. Mares amb la cara vermella, aferrant al nen, atrafegades. Pares forçuts... i febles, alhora. Uns que no es mouen en tota l’estona, altres que s’aixequen, s’aixequen i s’aixequen. I s’aixequen. Mirades de tristor, d’un adéu i fins un altre. Mirades encara més tristes, d’un adéu sense resposta.
Ja estem al capdamunt del planeta. Mira que anar mig inclinada m’anava bé per escriure, però ja ho diuen que tot el que és bo s’acaba. Ara suposo que vindrà la dona del carritu...

dissabte, 11 d’abril del 2009

0


Qui es va inventar que batent un òvul d’una miserable gallina se’n podria fer una truita?
Veus, això sempre m’ha encuriosit. Ahir estava fent precisament això, siguem sincers, batent la menstruació d’una gallina, i la dissolució d’ambdues parts, el rovell amb la clara, em va fer rodar el cap a mesura que anava remenant a polsos compassats i, com a conseqüència, hipnotitzadors (una cosa porta a l’altre). Aquell soroll al repicar contra el plat de ceràmica em foradava el cervell i a mesura que acreixia més m'incitava a seguir i a no despertar. El somni atrapava el malson! Realment, em feia ésser aquell utensili de la quarta dimensió. Jo, rovell i clara, ballàvem el so de la deslocalització més pura que cap nàufrag del passat havia sentit, per mirar el futur, a ulls de nàufrag, tot ballant la dansa de la gallineta cega.
Jo em decanto per fer-ho amb una forquilla, però ja aquell qui és va inventar un utensili ja preparat per això. De tant en tant m’agrada canviar de mitjans per comprovar que el resultat és el mateix i ridiculitzar una mica l’inventor. Perquè a mi m’agraden els inventors que no triomfen, i no els que triomfen. Ja m’imagino l’inventor d’aquest utensili (com no el faig servir no sé com es diu i us prego que no m’ho digueu i no em desperteu del somni), el dia de l’exposició, tot cofoi amb el seu nou invent per batre menstruacions. Quin honor, oi? Honestament, jo passo de col·laborar amb el seu èxit, és una estupidesa de les més grans inventades perquè amb una forquilla ja fas el fet i amb això només provoques l’arribada d’alienígenes (podent dir alienígenes perquè hem de dir aliens?), com a les pel·lícules que no saben trobar solució als acabaments. Què t’esperaves, graciós?
I el vi? Això ja és transcendental. És a dir, qui és el maco que va trepitjar el raïm amb els peus ronyosos d’un dia de sol? El procés de després, dius, mira, anar provant, anar temptejant la sort però... qui va ésser el friqui que va trepitjar el raïm aquell remot dia, gloriós per la seva existència? És que ja el veig, un anat d’olla amassant amb el peu el pobre raïm. Us imagineu, deuria flipar el raïm. Però què cony fots, boig? Que no em trepitgis! És que faré una beguda brutal, maco, calla la boca. Espontaneïtat, que és la mare de la ciència! O el primer que va mesclar el colacao amb l’oli. Fascinant. Quina brillantíssima idea. Veus, davant d’aquests prodigis no em queda cap altre remei que sentir-me una fracassada per no haver inventat res per l’estil, per ser una conformista amb el que hi ha i no deixar-me portar, més, per la meva imaginació. Néixer en un món nou, i tornar a construir-ho tot, em direu que no seria emocionant? Bé, sóc conscient que si passes em cagaria amb l’ara, quina feinada! Però seria una experiència del tot enriquidora i sé que en un futur, remot, on les gallines ja saben volar a altures inimaginables, quasi tocant l’espai, m’ho agrairia.
També podríem dir qui es va inventar el televisor, el mòbil o l’aire acondicionat però sincerament, no tenen tan mèrit. Aquests són uns cocos, uns empollons que no deixaran mai de fer càlculs fins a l’infinit. I l’infinit no existeix, ho sento! Així que jo em deixo portar pel colacao amb oli, el raïm i la menstruació de la gallina a veure si l’infinit (o el que és el mateix, el propi buit de l'espai) no em queda tan lluny. BUIT [...]
0

dilluns, 6 d’abril del 2009

1, 2, 3, 7, 8...


SENSE SENTIT ARTIFICIAL I ADÉU.
L’artificial ja se l’havien menjat en l’àpat d’ahir a la nit, que va ser tot un requisit, però que havien quedat més que tips i ja no volien repetir cap altre dia d’aquell invent que els precuinïstes mai sabrien fer. I ells què han d’entendre, de receptes de la memòria? Les cendres que van deixar a la nevera van acabar congelant-se per falta d’estimulació numèrica. Saps aquella sensació quan menges i avorreixes aquell gust? I penses, és que mai més. Doncs perquè te’n facis una idea, si fa o no fa.
Realment, el fa era la nota que em queia més malament. Era com repel·lent i un xic estúpid. No m’havia atacat mai directament, la veritat, però no hi trobàvem la sintonia. En canvi el do era un feliç de la vida, el re un espavilat i el mi un burleta. El sol, mare de déu, el sol era gras perquè li agradava disfrutar dels plaers i el la em jugaria encara alguna cosa que era de l’altre vorera. Ah, i el si! El si era un incomprès, no pas per mi sinó per les formigues. A voltes el recordo repenjat al pentagrama, acompanyat de silencis, murmurant i si això, i si allò altre...
Extermini massiu! A la paella! Que s’han pensat aquestes formigues, envaint el territori sense demanar permís? I a sobre, sense saber com han entrat! Em jugaria el coll que no hi ha cap forat, per molt petit que sigui. Almenys si ho sabés, podria atacar l’arrel que ja n’estic farta d’esporgar! I prometo a les estrelles que tota aquesta inquietud no és culpa meva, que tot aquest món està més o menys endreçadet, naturalment correcte, brutícia la mínima i justícia la màxima. Però elles, com soldats arrenglerats, no es paren a escoltar el so, o el si, només fan i desfan egoistament tot sota control, fugaç, passatger, 4, 5, 6...
HOLA!