Qui es va inventar que batent un òvul d’una miserable gallina se’n podria fer una truita?
Veus, això sempre m’ha encuriosit. Ahir estava fent precisament això, siguem sincers, batent la menstruació d’una gallina, i la dissolució d’ambdues parts, el rovell amb la clara, em va fer rodar el cap a mesura que anava remenant a polsos compassats i, com a conseqüència, hipnotitzadors (una cosa porta a l’altre). Aquell soroll al repicar contra el plat de ceràmica em foradava el cervell i a mesura que acreixia més m'incitava a seguir i a no despertar. El somni atrapava el malson! Realment, em feia ésser aquell utensili de la quarta dimensió. Jo, rovell i clara, ballàvem el so de la deslocalització més pura que cap nàufrag del passat havia sentit, per mirar el futur, a ulls de nàufrag, tot ballant la dansa de la gallineta cega.
Jo em decanto per fer-ho amb una forquilla, però ja aquell qui és va inventar un utensili ja preparat per això. De tant en tant m’agrada canviar de mitjans per comprovar que el resultat és el mateix i ridiculitzar una mica l’inventor. Perquè a mi m’agraden els inventors que no triomfen, i no els que triomfen. Ja m’imagino l’inventor d’aquest utensili (com no el faig servir no sé com es diu i us prego que no m’ho digueu i no em desperteu del somni), el dia de l’exposició, tot cofoi amb el seu nou invent per batre menstruacions. Quin honor, oi? Honestament, jo passo de col·laborar amb el seu èxit, és una estupidesa de les més grans inventades perquè amb una forquilla ja fas el fet i amb això només provoques l’arribada d’alienígenes (podent dir alienígenes perquè hem de dir aliens?), com a les pel·lícules que no saben trobar solució als acabaments. Què t’esperaves, graciós?
I el vi? Això ja és transcendental. És a dir, qui és el maco que va trepitjar el raïm amb els peus ronyosos d’un dia de sol? El procés de després, dius, mira, anar provant, anar temptejant la sort però... qui va ésser el friqui que va trepitjar el raïm aquell remot dia, gloriós per la seva existència? És que ja el veig, un anat d’olla amassant amb el peu el pobre raïm. Us imagineu, deuria flipar el raïm. Però què cony fots, boig? Que no em trepitgis! És que faré una beguda brutal, maco, calla la boca. Espontaneïtat, que és la mare de la ciència! O el primer que va mesclar el colacao amb l’oli. Fascinant. Quina brillantíssima idea. Veus, davant d’aquests prodigis no em queda cap altre remei que sentir-me una fracassada per no haver inventat res per l’estil, per ser una conformista amb el que hi ha i no deixar-me portar, més, per la meva imaginació. Néixer en un món nou, i tornar a construir-ho tot, em direu que no seria emocionant? Bé, sóc conscient que si passes em cagaria amb l’ara, quina feinada! Però seria una experiència del tot enriquidora i sé que en un futur, remot, on les gallines ja saben volar a altures inimaginables, quasi tocant l’espai, m’ho agrairia.
També podríem dir qui es va inventar el televisor, el mòbil o l’aire acondicionat però sincerament, no tenen tan mèrit. Aquests són uns cocos, uns empollons que no deixaran mai de fer càlculs fins a l’infinit. I l’infinit no existeix, ho sento! Així que jo em deixo portar pel colacao amb oli, el raïm i la menstruació de la gallina a veure si l’infinit (o el que és el mateix, el propi buit de l'espai) no em queda tan lluny. BUIT [...]
0
Veus, això sempre m’ha encuriosit. Ahir estava fent precisament això, siguem sincers, batent la menstruació d’una gallina, i la dissolució d’ambdues parts, el rovell amb la clara, em va fer rodar el cap a mesura que anava remenant a polsos compassats i, com a conseqüència, hipnotitzadors (una cosa porta a l’altre). Aquell soroll al repicar contra el plat de ceràmica em foradava el cervell i a mesura que acreixia més m'incitava a seguir i a no despertar. El somni atrapava el malson! Realment, em feia ésser aquell utensili de la quarta dimensió. Jo, rovell i clara, ballàvem el so de la deslocalització més pura que cap nàufrag del passat havia sentit, per mirar el futur, a ulls de nàufrag, tot ballant la dansa de la gallineta cega.
Jo em decanto per fer-ho amb una forquilla, però ja aquell qui és va inventar un utensili ja preparat per això. De tant en tant m’agrada canviar de mitjans per comprovar que el resultat és el mateix i ridiculitzar una mica l’inventor. Perquè a mi m’agraden els inventors que no triomfen, i no els que triomfen. Ja m’imagino l’inventor d’aquest utensili (com no el faig servir no sé com es diu i us prego que no m’ho digueu i no em desperteu del somni), el dia de l’exposició, tot cofoi amb el seu nou invent per batre menstruacions. Quin honor, oi? Honestament, jo passo de col·laborar amb el seu èxit, és una estupidesa de les més grans inventades perquè amb una forquilla ja fas el fet i amb això només provoques l’arribada d’alienígenes (podent dir alienígenes perquè hem de dir aliens?), com a les pel·lícules que no saben trobar solució als acabaments. Què t’esperaves, graciós?
I el vi? Això ja és transcendental. És a dir, qui és el maco que va trepitjar el raïm amb els peus ronyosos d’un dia de sol? El procés de després, dius, mira, anar provant, anar temptejant la sort però... qui va ésser el friqui que va trepitjar el raïm aquell remot dia, gloriós per la seva existència? És que ja el veig, un anat d’olla amassant amb el peu el pobre raïm. Us imagineu, deuria flipar el raïm. Però què cony fots, boig? Que no em trepitgis! És que faré una beguda brutal, maco, calla la boca. Espontaneïtat, que és la mare de la ciència! O el primer que va mesclar el colacao amb l’oli. Fascinant. Quina brillantíssima idea. Veus, davant d’aquests prodigis no em queda cap altre remei que sentir-me una fracassada per no haver inventat res per l’estil, per ser una conformista amb el que hi ha i no deixar-me portar, més, per la meva imaginació. Néixer en un món nou, i tornar a construir-ho tot, em direu que no seria emocionant? Bé, sóc conscient que si passes em cagaria amb l’ara, quina feinada! Però seria una experiència del tot enriquidora i sé que en un futur, remot, on les gallines ja saben volar a altures inimaginables, quasi tocant l’espai, m’ho agrairia.
També podríem dir qui es va inventar el televisor, el mòbil o l’aire acondicionat però sincerament, no tenen tan mèrit. Aquests són uns cocos, uns empollons que no deixaran mai de fer càlculs fins a l’infinit. I l’infinit no existeix, ho sento! Així que jo em deixo portar pel colacao amb oli, el raïm i la menstruació de la gallina a veure si l’infinit (o el que és el mateix, el propi buit de l'espai) no em queda tan lluny. BUIT [...]
0
1 comentari:
Benvolguda Srta. Fuster, em plau comentar-li que discrepo i crec que està totalment errada en el fet d'afirmar que l'infinit no existeix.
Espero que corregeixi aquest aberrant error, ja que si vosté agafa unes paranoies mentals al pensar en l'infinit, ell no té culpa, i no per aquest motiu l'hauries de borra del mapa d'aquesta manera.
Espero una disculpa a l'infinit
Una coordial salutació
Publica un comentari a l'entrada