SENSE SENTIT ARTIFICIAL I ADÉU.
L’artificial ja se l’havien menjat en l’àpat d’ahir a la nit, que va ser tot un requisit, però que havien quedat més que tips i ja no volien repetir cap altre dia d’aquell invent que els precuinïstes mai sabrien fer. I ells què han d’entendre, de receptes de la memòria? Les cendres que van deixar a la nevera van acabar congelant-se per falta d’estimulació numèrica. Saps aquella sensació quan menges i avorreixes aquell gust? I penses, és que mai més. Doncs perquè te’n facis una idea, si fa o no fa.
Realment, el fa era la nota que em queia més malament. Era com repel·lent i un xic estúpid. No m’havia atacat mai directament, la veritat, però no hi trobàvem la sintonia. En canvi el do era un feliç de la vida, el re un espavilat i el mi un burleta. El sol, mare de déu, el sol era gras perquè li agradava disfrutar dels plaers i el la em jugaria encara alguna cosa que era de l’altre vorera. Ah, i el si! El si era un incomprès, no pas per mi sinó per les formigues. A voltes el recordo repenjat al pentagrama, acompanyat de silencis, murmurant i si això, i si allò altre...
Extermini massiu! A la paella! Que s’han pensat aquestes formigues, envaint el territori sense demanar permís? I a sobre, sense saber com han entrat! Em jugaria el coll que no hi ha cap forat, per molt petit que sigui. Almenys si ho sabés, podria atacar l’arrel que ja n’estic farta d’esporgar! I prometo a les estrelles que tota aquesta inquietud no és culpa meva, que tot aquest món està més o menys endreçadet, naturalment correcte, brutícia la mínima i justícia la màxima. Però elles, com soldats arrenglerats, no es paren a escoltar el so, o el si, només fan i desfan egoistament tot sota control, fugaç, passatger, 4, 5, 6...
L’artificial ja se l’havien menjat en l’àpat d’ahir a la nit, que va ser tot un requisit, però que havien quedat més que tips i ja no volien repetir cap altre dia d’aquell invent que els precuinïstes mai sabrien fer. I ells què han d’entendre, de receptes de la memòria? Les cendres que van deixar a la nevera van acabar congelant-se per falta d’estimulació numèrica. Saps aquella sensació quan menges i avorreixes aquell gust? I penses, és que mai més. Doncs perquè te’n facis una idea, si fa o no fa.
Realment, el fa era la nota que em queia més malament. Era com repel·lent i un xic estúpid. No m’havia atacat mai directament, la veritat, però no hi trobàvem la sintonia. En canvi el do era un feliç de la vida, el re un espavilat i el mi un burleta. El sol, mare de déu, el sol era gras perquè li agradava disfrutar dels plaers i el la em jugaria encara alguna cosa que era de l’altre vorera. Ah, i el si! El si era un incomprès, no pas per mi sinó per les formigues. A voltes el recordo repenjat al pentagrama, acompanyat de silencis, murmurant i si això, i si allò altre...
Extermini massiu! A la paella! Que s’han pensat aquestes formigues, envaint el territori sense demanar permís? I a sobre, sense saber com han entrat! Em jugaria el coll que no hi ha cap forat, per molt petit que sigui. Almenys si ho sabés, podria atacar l’arrel que ja n’estic farta d’esporgar! I prometo a les estrelles que tota aquesta inquietud no és culpa meva, que tot aquest món està més o menys endreçadet, naturalment correcte, brutícia la mínima i justícia la màxima. Però elles, com soldats arrenglerats, no es paren a escoltar el so, o el si, només fan i desfan egoistament tot sota control, fugaç, passatger, 4, 5, 6...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada