Doncs viuré així tota la vida. Amb les idees poc clares, sí. I ja que hi som, ho penso deixar anar tot, i quedar-me a gust, bu, bu. Que tinc el cap ennuvolat aquests dies, ple d’insectes punxeguts. Que, que això, que quina mania té la gent en tenir-ho tot clar, tio. O bé, creure’s que ho tenen clar, perquè després... tu diràs, que qui diu que té les idees clares en el fons és per quedar-se més tranquil, i així no preocupar-se més, “l’anar tirant” dels collons saps... Sí, zas, jo penso això, ah. Au va, flipat. Això és com creure en Déu. Quan decideixes que sí, que existeix, et treus com un pes de sobre molt bèstia. M’ho imagino, eh, no et pensis. Sempre havies divagat sobre l’origen de l’univers, sobre l’espècie humana, que si la mort, que si la vida, tot tan complicat... i, de cop, dius... calla-calla, que hi ha algú darrere de tot aquest merder. I llavors, després de cagar-te amb tot per no haver-ho descobert abans (que dur), et quedes tan tranquil, però tant... Doncs no, les coses clares, jo no sé si existeix o no. Poc clar, poc clar. És com quan vaig anar a casa l’Aida, ahir, a Barcelona. Em vaig parar davant el número 72 d’una gran avinguda i vaig observar el conjunt de botonets que connecten amb els intèrfons dels pisos. Jo, allà, amb una motxilla de pell del Marroc i sense mòbil. Crec que mai m’havia sentit tan de poble. Hi havia, potser, set plantes amb quatre pisos a cada planta. Doncs miro embadalida tota la munió de botons delirosos per ser premuts i, calla-calla, no sabia en quin pis vivia, no me’n recordava. Típic, eh. No t’espantis, m’acostuma a passar. Allò que dius, Annaaaaaaaaaaaaa tiaaaaaaaaaaaaa (de la col·lecció de“L’anna un dia va perdre el cap”). Doncs no hi pots fer res, el millor que pots fer, en aquests casos, és emetre un somriure, probablement fals, però que en aquell moment t’aguanta dreta i et fa tenir la paciència que has anat conreant després de tants, deixeu-me dir, “sustos”. Perquè tots els botons m’eren familiars, tio. No sé, el típic 3er 2ona? Em direu que no l’haguéssiu premut? Cada barreja numèrica em sonava, era una muntanya paranoica sense sentit. Vaig anar provant, ni rastre de l’Aida. Jo em cagava amb tot, era tan a prop seu i tan lluny a la vegada... oh, per favor, n’escriuré una història romàntica. Tria, saps, tria un cony de botó que et fa arribar al paradís. Quina impotència, quina poca gràcia, tu.
Ja ens en sortirem, m’anava repetint. Em vaig encendre un cigarro i em vaig mirar l’edifici des de l’altre banda del carrer. Sempre va bé, no, mirar-se les coses fredament, exterioritzant-ho a una certa distància, analitzant el tarannà del conjunt arquitectònic... però el problema era que tot era igual. Puta quadricula! Intentar desxifrar un enigma de terrasses exactament iguals era impossible. On era, on en una nit d’estiu vam estar compartint unes hores de reflexió tot mirant con els núvols es preparaven per deixar anar el xàfec de la nostra vida? El meu càlcul aproximat (deduïa que no podia ésser més d’un tercer) no s’avenia a l’estricte posició dels botons. O és o no és, o comunisme o capitalisme. Uh, a mi aquestes preguntes em fan retòrcer els sentits. Doncs jo diria que si us plau, que m’ho deixessin mirar a distància, i llavors diria amb un xic de veu: Potser és un tercer...
Jo davant dels botons, de nou. Sobtadament (com aquell moment que te n’adones que tens una pedra a la sabata i penses com pot ser que abans no l’haguessis notat) el veus. A ell, sí, el de la foto, una aparició repugnantment màgica. Ho acostumo a fer, que quan estic ennuvolada em poso la foto d’un insecte al facebook, i no un insecte qualsevol eh, sinó la d’un cortapichas. Ho sento, eh, però és com li’n diuen al meu poble, un cortapichas, i punto. El meu amic entranyable. L’odies bastant, tot sigui dit, però també li tens un cert apreci. Total, va sortir de rere l’aparell ple de botons a velocitats siderals. Em va sorprendre tant l’arribada d’aquest nou alienígena enmig d’aquella situació... va ser com un: Oh, tu por aquí! Que era un cortapichas noi!¨El de la foto, el mateix, o potser el seu germà, bessó o no, i què. Que fill de puta. Jo flipant, vaig començar a entrar en un estat hipnòtic de la parra, si m’haguessis vist! Vaig començar a treure escuma per la boca, els ulls se’m van posar blancs i clar, tothom mirant, jo davant l’aparell, els botons ja sobresortien de la paret, els cortapichas que no paraven de sortir, i eren feliços i es reproduïen a mesura que les terrasses es duplicaven... i, sense saber què feia, com totalment posseïda, el meu dit índex es va alçar (no pateixis, no fa por) i va prémer decididament el botó del 1er 4ta. I, efectivament (fins llavors, havia estat molt poc efectiva, molt poc òbvia i molt poc clara), va respondre l’Aida, amb un xiscle d’emoció que trencava de soca arrel tota la màgia tenebrosa que m’havia emportat ves a saber on. I, de cop, és quan aterres de qualsevol manera "aterratge dificultós fruit d'una tempesta però, finalment, amb èxit", i com aquell que no vol la cosa deixes anar un: Aida, sí! Obra’m!
