dijous, 30 de desembre del 2010

Que el infierno solo te quema cuando nunca el fuego te ha quemado.

Demonios, ESTOPA. ESTOPA ÉS MÀGIA. 

(ven te que te... vente, que te estoy esperando).

dimecres, 29 de desembre del 2010

Ella i jo.

Com cada any que passa, el 25 de desembre te’n vas a Barcelona, a casa la tieta Beth. Omples la ment d’il·lusió i sospires fort tot pensant que hauràs de deixar un racó pels torrons quan et mengis la carn d’olla. No obstant, cada any és incomparable al darrer, i més incomparable si ho mires al cap dels anys. Recordes perfectament el sentiment que senties quan eres un bolet esquifit: Tu, tota embolicada per una bufanda de llana espessa i un vestit amb unes mitges grises que et queien avall i que et molestaven d’allò més, te n’anaves molt lluny de casa a una ciutat on tot era enormement gran i on tot estava il·luminat amb llums de colors i els teus ulls, humits pel fred, s’ho miraven tot com si d’una revolució es tractés. De cop, i acostumada a campar-la arreu sense cap preocupació, la mare t’agafava fort abans de creuar un carrer i et deia: Anna, compte! Això és Barcelona! I aquesta és la imatge que tens en ment d’una Barcelona gegantina, perillosa i interessant.

Obres els ulls i Barcelona és un lloc quotidianament màgic. Tot és al mateix lloc, simplement t’ho mires des d’una altra perspectiva. Els remolins del Gòtic, l’efervescència del Raval, la tranquil·litat de la plaça del Born... inclús la monotonia de l’Eixample té la seva gràcia, emmirallada en un progrés fictici i de quadricules a mig fer. Recordes i ets, ets i recordes. De cop i volta, la tieta obra la porta d’un pis tímid del carrer Aribau i et diu, mentre t’abraça: “No pares de créixer!”. Sorpresa, recordes aquella nena que cada any s’havia de canviar les mitges perquè les de l’any anterior li venien petites; llavors, sense que ningú et vegi, mires cap avall i ràpidament te n’adones que les mitges que dus, encara grises, ja fa tres anys que les portes. 


dilluns, 27 de desembre del 2010

El degoteig constant en aquell punt del cervell et perfora els somnis.

Tornar-lo a veure et fa esborronar la pell fina d’una cara blanca com la neu. Tot és un retrocés, l’ahir infinit, el passat fosc i dens. Un vídeo rebobinat tan lentament que se't fa fàcil apreciar totes les escenes que van marcar un buit profund dins teu. Si t’hi fixes bé, pots arribar a veure infinitat d’instants: aquell petó amb gust de mel fruit d’una discussió anterior a un retrobament especial,  una mirada tendre després d’un matí de llençols, aquelles passejades pel bosc que hi ha al costat de casa teva on agafaves romaní sense saber que era espígol o aquells riures una nit d’estiu fred sota els plataners del costat del col·legi. Tots els records corren desesperats pel túnel d’un desig acabat i ara tan sols ets l’observadora d’una realitat passada i inexistent. Amb els ulls secs, ja, i amb un petit somriure als llavis afirmes poc convençuda que el futur anirà transportant el passat, ara present, per l’escala de l’oblit, fins arribar al núvol on les coses que il·luminen resideixen ofegades. Després, la boira fina s’endinsarà al món dels somnis per poder somniar-ho mentre dorms quan ja no hi hagi altre realitat que la llum d’un foc tranquil.


A tu. 

 Sea of Ice, Caspar David Friedrich.

dilluns, 20 de desembre del 2010

mira el rellotge, I NO TE'L CREGUIS.

Piensa en esto: cuando te regalan un reloj te regalan un pequeño infierno florido, una cadena de rosas, un calabozo de aire. No te dan solamente el reloj, que los cumplas muy felices y esperamos que te dure porque es de buena marca, suizo con áncora de rubíes; no te regalan solamente ese menudo picapedrero que te atarás a la muñeca y pasearás contigo. Te regalan -no lo saben, lo terrible es que no lo saben-, te regalan un nuevo pedazo frágil y precario de ti mismo, algo que es tuyo pero no es tu cuerpo, que hay que atar a tu cuerpo con su correa como un bracito desesperado colgándose de tu muñeca. Te regalan la necesidad de darle cuerda todos los días, la obligación de darle cuerda para que siga siendo un reloj; te regalan la obsesión de atender a la hora exacta en las vitrinas de las joyerías, en el anuncio por la radio, en el servicio telefónico. Te regalan el miedo de perderlo, de que te lo roben, de que se te caiga al suelo y se rompa. Te regalan su marca, y la seguridad de que es una marca mejor que las otras, te regalan la tendencia de comparar tu reloj con los demás relojes. No te regalan un reloj, tú eres el regalado, a ti te ofrecen para el cumpleaños del reloj.

Julio Cortázar, again.

Aquest cop, he estat jo qui s'ha comprat un rellotge. Farta de la pressa, de la impuntualitat (o la puntualitat), farta del caotisme (encara que me l'estimo com res en el món), farta de tu, farta de la memòria i farta de la rapidesa. Aquest, però, d'agulles. Crec que és l'únic que acceptaria que acariciés el meu canell oprimit. Els digitals, exactes fins la medul·la on cada segon és del passat, on cada minut és decisiu, m'estripen la llibertat i m'arrosseguen fins morir.

El porto però... NO ME'L CREC, t'ho juro.

dimecres, 15 de desembre del 2010

la sort no existeix, només el teu nom en forma d'estrella.

L’examen de demà no et venç; surts del soterrani que t’estreny les neurones a ritme homògraf, i et destapes. El carrer és fred, avui, però t’agrada sentir-te protegida sota una minsa bufanda i uns guants que et vas comprar per un euro i te’n van donar un parell. Les llums, quan baixes de l’autobús, són un incendi que, malgrat la pressa, te les mires i et semblen idèntiques a aquelles espelmes que l’àvia feia cremar quan havia de fer un examen, ara ja fa dies, per no dir anys. Perquè tingués sort, deia.

Seguim anant cremant...

dissabte, 11 de desembre del 2010

"Los perfumes, los himnos órficos, las algalias en primera y segunda acepción… Aquí olés a sardónica. Aquí a crisoprasio. Aquí, esperá un poco, aquí es como perejil pero apenas, un pedacito perdido en una piel de gamuza. Aquí empezás a oler a vos misma. Qué raro, verdad, que una mujer no pueda olerse como la huele el hombre. Aquí exactamente. No te muevas, dejame. Olés a jalea real, a miel en un pote de tabaco, a algas aunque sea tópico decirlo. Hay tantas algas, la Maga olía a algas frescas, arrancadas al último vaivén del mar. A la ola misma. Ciertos días el olor a alga se mezclaba con una cadencia más espesa, entonces yo tenía que apelar a la perversidad –pero era una perversidad palatina, entendé, un lujo bulgaróctono, de senescal rodeado de obediencia nocturna-, para acercar los labios a los suyos, tocar con la lengua esa ligera llama rosa que titilaba rodeada de sombra, y después, como hago ahora con vos, le iba apartando muy despacio los muslos, la tendía un poco de lado y la respiraba interminablemente, sintiendo cómo su mano, sin que yo se lo pidiera, empezaba a desgajarme de mí mismo como la llama empieza a arrancar sus topacios de un papel de diario arrugado. Entonces cesaban los perfumes, maravillosamente cesaban y todo era sabor, mordedura, juegos esenciales que corrían por la boca, la caída en esa sombra, the primeval darkness, el cubo de la rueda de los orígenes. Sí, en el instante de la animalidad más agachada, más cerca de la excreción y sus aparatos indescriptibles, ahí se dibujan las figuras iniciales y finales, ahí en la caverna viscosa de tus alivios cotidianos está temblando Aldebarán, saltan los genes y las constelaciones, todo se resume alfa y omega, coquille, cunt, concha, con, coño, milenio, Armagedón, terramicina, oh cállate, no empecés allá arriba tus apariencias despreciables, tus fáciles espejos. Qué silencio tu piel, qué abismos donde ruedan dados de esmeralda, cínifes y fénices y cráteres…"

JULIO CORTÁZAR, Rayuela.

dilluns, 6 de desembre del 2010

21 d'abril de 1907, Solidaritat Catalana guanya les eleccions.

"Les passions polítiques han estat ofegades com un no-res sota aquesta rierada patriòtica... Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s'alça en els seus homes... I la terra no és carlina, ni republicana ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d'ella més que un gran afany d'acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric... Que no ho veieu? És un alçament". 

Paraules del poeta barceloní Joan Maragall, un 25 de novembre del 1905, després que un grup de militars de la guarnició de Barcelona assaltessin la redacció del Cu-Cut i de la Veu de Catalunya. 
 Manifestació per la Independència, 10 de juliol del 2010.

dissabte, 4 de desembre del 2010

L'ARA ÉS EN BLANC I NEGRE.

LONDON, primavera del 2008.












Abans tenia la LUMIX, ara ja NO. 
Abans hi era JO, ara hi ets TU.

Abans i ara s'enfaden, es discuteixen fins que l'ara se n'adona que, per molt enfadat que estigui, no podrà fer res per canviar l'abans.

diumenge, 28 de novembre del 2010

Assaltant gravetats a pas de cargol.

Avui és un d’aquells dies estranys. Un diumenge que et lleves a les vuit del matí ja podria ser-ne tot un detonant, però treure el cap per la finestra i veure un dia boirós, d’aquells de neu però sense veure les seves glorioses volves penjant del cel, ja ha estat estrident. M’he aixecat i he agafat la bicicleta. He recorregut tot Barcelona deixant anar l’aire calent provinent dels pulmons en una bufanda vella de la mare quan era més jove, d’aquelles que t’enrosques al coll com una serp a punt d’estrangular la seva esperada víctima i, finalment, després d’anar a olorar el mar –feia olor a musclos- , m’he enfilat amunt per la Gran Via fins arribar a petar a una plaça sense nom, allà on cada divendres agafo el tren que em porta fins al cau, aquell de la llar de foc al bell mig d’un oasis ennuvolat. Avui, però, no era divendres, sinó diumenge.

Durant el camí m’he plantejat moltes coses: per què el carril bici se’l passen pel forro, què se n’ha fet d’aquelles flors, per què només hi ha avis un diumenge al matí, què és l’amor i què carai tenen d’especial les sargantanes. Però, quan estaves a punt d’arribar a l’esperada conclusió, quan ja la tenies aferrada sota un puny gelat mig moribund de fred, se’t posa per davant un pamflet electoral que et fa esborrar els teus pensaments forassenyats. És la cara del President de Catalunya, Jose Montilla, tot untat de vermell i manifestant una “garantia de progrés” veritablement invisible a la davallada que estem vivint. Garantia de progrés? Sincerament, ets un primo, Jose. Aquí si que has demostrat que, com a mínim, se t’envà l’olla. Després, quan veig que acceptes fer un “cara a cara” amb el Mas quan prèviament només has fet que ridiculitzar-te segon si segon també, ja remarques que hi ha un problema de Comic Sans amb majúscules. És allò que ja et mires les coses amb altres ulls, que ja no fitxes a la primera i les il•lusions, malauradament, abans de viure-les, te les penses. Efectivament, doncs, el dia estrany és el dia de les eleccions.


Pujo al tren, vull marxar. Marxar que és fugir, que és obrir desenllaços i destapar introduccions guardades en caixes dels somnis, d'aquelles poc fugaces i que acaben amb un “per sempre”. Tan sols vols trencar esquemes. Però de cop, te n’adones que, com has estat fent sempre des d’aquell dia d’octubre quan el metge va gosar obrir la panxa de la mare amb una destral i, decidit, t’hi va treure malgrat els plors, segueixes trepitjant el terra, segueixes trepitjant el fang. La gravetat, aquella que se’t fa feixuga i maliciosa, és a hores d’ara molt més que irrefutable i el tren, un cuc ple de publicitat a les seves parets, no escala universos.

Així doncs, votes.


(Són la deu i poc d'una nit que segueix espessa. Diuen que el Montilla se'n va ben lluny. No vull pensar que n'arriba un de pitjor; francament, veure la dona del Mas, aquella "pepa pintorrejiada", com diria ma mare, m'ha fet venir arcades d'aquelles profundes).

dissabte, 27 de novembre del 2010

2) Fruit de les contradiccions anteriors...

L'equilibrista no sabia com se’n podia sortir d’aquella maleïda història anomenada ‘existència’. La indecisió aquella que tan se’n reia ara el feia perdre’s, aquell anhel boig que el conduïa a passar per la corda sota un precipici de metres infinits, a hores d’ara era nul; un pessigolleig de sensacions que acaben en l’absurditat més profunda. Inconscientment, en forma de publicitat enganyosa, les coses que es feien en aquell sistema el van captivar de tal manera que cansat de tot plegat va decidir acabar amb el seu propi horitzó. Decidit, per fi, va agafar un paperet, el va doblegar fins que no va poder més i el va col·locar sota aquella pota de la taula que ja feia dies que ballava. De cop, la tremolor que havia conduit l’equilibrista a passar per la corda, aquell orgasme viu i intens que remarcava cada centímetre del recorregut, va passar a ésser una carretera pavimentada de tres carrils per banda. L’estabilitat va passar a regnar dins el seu propi cap però l'equilibrista, contràriament al que havia fet tota la seva vida, va morir atropellat per un transatlàntic.

 

3) CONTRADICCIONS

Blanc. Negre. Fer. Desfer. Fred. Calor. Introducció. Desenllaç. Viure. Morir. Enlluernat. Desenlluernat. Nòmada. Sedentari. Moll. Sec. Pujar. Baixar. Hola. Adéu. Centre. Perifèria. Ençà. Enllà. Hivern. Estiu. Somniar. Despertar. Ràpid. Lent. Estimar. Odiar. Pacient. Impacient. Fil. Agulla. Opac. Transparent. Rígid. Elàstic. Valent. Poruc. Pau. Guerra. Profund. Superficial. Encantar. Desencantar. Bonic. Lleig. Desmeravellar. Meravellar. Sol. Lluna. Físic. Psíquic. Protegit. Desprotegit. Matrimoni. Divorci. Ficció. Realitat. Policia. Lladre. Mar. Muntanya. Colonitzador. Aborigen. Coherent. Incoherent. Avui. Demà. Cargol. Femella. Ordenat. Desordenat. Emigrar. Immigrar. Dret. Estirat. Sí. No. Llop. Ovella. Esclau. Amo. Il·legítim. Legítim. Avantguarda. Rereguarda. Veritat. Mentida. Final. Principi. Desobeir. Obeir. Petit. Gran. Dia. Nit. Corrent. Contracorrent. Singular. Plural. Ric. Pobre. Convergència. Divergència. Coma. Punt. Obrir. Tancar. Fort. Fluix. Drama. Comèdia. Home. Dona. Essencial. Accidental. Extraordinari. Ordinari. Modern. Antic. Ennuvolar-se. Desennuvolar-se. Llarg. Curt. Estret. Ample. Col·lectiu. Individual. Enllaminir. Desenllaminir. Aigua. Foc. Guany. Despesa. Cor. Ment. Poble. Aristocràcia. Alt. Baix. Enterrat. Desterrat. Llum. Foscor. Nord. Sud. Càstig. Premi. Opressor. Oprimit. Culpable. Innocent. Difícil. Fàcil. Guanyar. Perdre. Molla. Crosta. Àfrica. Europa. Futur. Passat. Aspirar. Expirar. Conscient. Inconscient. Dictadura. Democràcia. Afinar. Desafinar. Caure. Aixecar. Ésser. Desésser. Selva. Desert. Immaterial. Material. Infant. Adult. Orientat. Desorientat. Salat. Dolç. Justícia. Injustícia. Amor. Odi. Creu. Ratlla. Congelar. Descongelar. Cobrir. Descobrir. Gos. Gat. Aparèixer. Desaparèixer. Cel. Terra. Soroll. Silenci.

diumenge, 21 de novembre del 2010

RES ETERN

Si no hi ha res etern, ni els calés ni la feina, ni els amics ni els amants, els somnis somiats, els moments viscuts, són com fulles al vent, se les emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a sofrir, tornaràs a plorar, tornaràs a sentir, tornaràs a somriure, tornaràs a somiar, i la lletra de l’himne, sobreviurà a la cançó, els petons robats, els tresors perduts, els oblidats, són com fulles que el vent s’emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a mentir, tornaràs a pregar, tornaràs a creure, tornaràs a fer-ho veure, tornaràs a volar. Si no hi ha res etern, la ressaca de dia i la botella de nit, els somriures forçats, els sanglots fingits, són com paraules al vent, malentesos passats que arreglaràs qui sap quan, tornaràs a sentir, tornaràs a plorar, tornaràs a veure, tornaràs a viure, tornaràs a tremolar.

Tornaràs a tremolar, MISHIMA.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Empassa’t la saliva, em va dir.

Era un home amb un bigoti infinit, de mirada perduda i tot ell molt negre. No ens coneixíem –de res- però a l’instant em vaig sentir compresa per aquell ésser que s’acabava de plantar davant meu. Era massís, compacte, espès, atapeït, consistent i molt, molt dens. De sobte, aquella mirada perduda es va centrar en la meva –com si fos el primer cop que es dirigia a un ésser humà- i va deixar anar amb una veu esgargamellada com un formatge sec potser mig podrit: “Empassa’t la saliva, au va, i no oloris, acabo de ruixar el cel amb matamosques...”


Sincerament, aquell comentari em va omplir el cos de ràbia però vaig callar, me la vaig empassar. La paciència aquella que et va ensenyar i que tan poc va funcionar... una veu dins meu m’anava ametrallant: “aguanta’t, va”.

dijous, 28 d’octubre del 2010

EL FEBRER HA MORT.

Com si mai abans l’hagués llegit, avui, de nou, hi he tornat: Lo mariner. Cada vers m’ha recordat quan amb un fil de veu, gairebé insonor, l’entonava: “A la vora de la mar, n’hi ha una donzella que en brodava un mocador [...]”. No m’ho devia ni plantejar, qui la va escriure o qui eren aquells dos protagonistes enamorats o què carai era l’amor, llavors; però aquell punt de nostàlgia tenebra que tenien els seus fragments m’agradava. Recordo el tros que més em feia tremolar: “[...] i amb el soroll de la mar ella es desperta. Quan ella s’ha despertat, ja no en veu terra […]”.  

dijous, 21 d’octubre del 2010

Davant teu


Una flama en deixa anar una altre, com una cadena de diamants vermells i brillants. No saps veure on acaba una i on comença l’altra. Tot és una continuïtat fogosa, un remolí salvatge d’arenes movedisses, un desig persistent en el temps amb tan sols un nom rebotant a l’aire: present. Just en aquest punt és on es determina tot; la vida no té un altre fil que aquell, creia, només el present més poderós, la mà que estreny els llençols de bon matí, sense força però convençuda que després, fins i tot , els podrà estripar. Llavors, només calia esperar.

Convençuda que n’extrauràs alguna cosa més, no deixes de mirar-lo. Quin foc! Aquell planeta em captivava. De sobte, però, te n’adones d’una cosa. Aquelles substàncies que donen força a les flames, es perden amb el seu contacte: Les escorces del tronc, concebudes per a protegir, es desintegren. Els branquillons fa estona que s’han convertit en filaberquins prims i llargaruts fins que desapareixen en l’oblit. Les pinyes, bombes de l’amor, cremen esbojarrades pensant que ja no es pot tornar. Finalment, el tronc, espetegant de ràbia, resisteix com pot aquella calor inhumana, fins que aixeca bandera blanca i cau rendit, fuig, mor, marca aquell punt i final que acaba explotant boletes d’Homeopatia per tot arreu. El present ens deixa. Cal més combustió per a passar la nit...

La claror és tan estrident, tant, que costa fixar la retina a aquell sistema a pressió. Enlluerna tant! i com més troncs, més flames, i com més flames, més enlluerna. És una cadena de producció en massa que si prems l’interruptor d’off el desastre podria ser tal que només quedaria aquella substància del record: la brasa.

Tan sols per tornar a començar. Només una guspira per tornar-hi... dona’m la mà!

dimecres, 13 d’octubre del 2010

"Elige la vida. Elige un empleo. Elige una carrera. Elige una familia. Elige un televisor grande que te cagas. Elige lavadoras, coches, equipos de compact disc y abrelatas eléctricos. Elige buena salud, colesterol bajo y seguro dental. Elige hipoteca a interés fijo. Elige un piso franco. Elige a tus amigos. Elige ropa deportiva y maletas a juego. Elige pagar a plazos un traje de marca en una amplia gama de putos tejidos. Elige bricolaje y preguntarte quién coño eres los domingos por la mañana. Elige sentarte en el sofá a ver tele-concursos que emboban la mente y aplastan el espíritu mientras llenas tu boca de puta comida basura. Elige pudrirte de viejo cagándote y meándote encima en un asilo miserable, siendo una carga para los niñatos egoístas y hechos polvo que has engendrado para reemplazarte. Elige tu futuro. Elige la vida... ¿pero por qué iba yo a querer hacer algo así? Yo elegí no elegir la vida: elegí otra cosa. ¿Y las razones? No hay razones".


dissabte, 11 de setembre del 2010

El món dins d'una capsa.

De petita tenia la mania d’aixafar cargols. Després d’haver plogut tota la nit, sortia disparada al jardí amb l’únic objectiu de trepitjar tants cargols com pogués.

*
La claror esbiaixada que penetrava a través d’aquells núvols de negra nit, encara visibles a aquelles hores del dematí, m’anava despertant a poc a poc. Entre badalls hipòcrites i lleganyes del malson aniria produint allò que la societat adquiriria per vici en un futur de càlculs matemàtics. Aquella costum era viure, deien llavors.
Però la veritat és que no hi havia rajos; tot era increïblement fosc dins d’aquella capsa tancada en un punt incert cantonada sud-oest del districte de la vergonya. Humans amb llanternes per combatre la foscor. Aquella era l’essència, allò era el que falsament ens il·luminava. Apuntaven cap a nosaltres i, nosaltres, afamats, trepitjàvem. I és que ens havien marcat aquell indigne número a l’esquena mentre els aixafàvem convençuts del nostre poder i no ho varem ni notar. Érem uns esquelets d’indústria pesada en torn rotatiu. Trepitja fort, ens deien. I nosaltres, obeiem.
Els aniquilava mentre anava sentint aquell soroll de destrucció al petar la seva closca contra el terra humit i fred. La meva mirada innocent residia concentrada en la recerca d’aquells petits animalons indefensos. Més, més, en volia més. Mai n’hi havia prou, era un cercle tancat de magnituds voluminoses i de rapidesa absurda. La seva lentitud no m’era motiu de llàstima, ans al contrari, em corroïa de ràbia aquell pas babós, i els arravatava sense pensar-m’ho ni una sola vegada. Pur instint assassí. I seguia endavant, com si res hagués marcat el segon anterior.
Aquella era la meva vida. Segura de mi mateixa i convençuda que com més en trepitjava, més rajos apareixerien al fons de l’horitzó. L’espera eterna.

divendres, 27 d’agost del 2010

[ESCAMOT BIDET EN ACCIÓ JA!] I es que és tan refrescant, quin delir, quina falera, pel davant i pel darrera, pel darrera i pel davant!

“Jo quan sigui gran” vull tenir un bidet a casa. Sincerament, eh. Ho he estat reflexionant lleugerament i, sí, en vull un. Es que és tan maco! És preciós, preciosíssim. Enamora, encanta, tergiversa. El veus i, uix, et desfàs, no pots resistir-te a seguir-lo observant, mentre estàs asseguda al vàter, i te’n vas, fora, és igual, potser marxes ben lluny, però segueixes pensant en ell, en com el necessites, en què faries si ell no hi fos. Bidet, bidet, bidet... bidet estimat. En definitiva, el bidet és un element imprescindible. Però bé, ja que hi estem posats, m’acabo de sinceritzar del tot: no el faig servir. Oh! Bé... potser és una mica més complex. Especifico: El faig servir, i molt, però no el faig servir com aquell qui el va crear volia que es fes servir. Vaja, que netejar-se les parts íntimes i tal i qual, doncs no. No ho sé, no tindria cap mania en reconèixer-ho... que mira, que em rento la figa al bidet. A veure, que ho he provat eh... això sí. Òbviament que tenint-lo tan a mà, s’ha de provar. Això és com tot. Però no em mola excessivament, així que res, que mai se sap. És que ara fa com gràcia... perquè no queda bé el bidet, oi?. Socialment, vull dir. És com lleig i una mica brut. Està totalment desplaçat, fora de sí. Poc actual, poc modern, molt antic. Qui pot, no el posa. Qui pot, el treu. Terrible! A ulls de la societat, suposo, queda poc higiènic, com una mica descarat... Oh, et rentes al bidet!? Però què dius... jo em dutxo, jo em dutxo tres cops al dia! Bah, suda, suda, bidet... que jo et recolzo. Tu tranqui, que més higiènic que tu, aquí, no hi ha ni Déu. Doncs això mateix, que jo el bidet el faig servir, i molt. No sé, pot servir per moltes coses. Per començar, et talles les ungles al bidet. Són aquelles feinetes que cal fer de tan en tan i dius: Osti, on ho faig, això? Doncs al bidet, clar. També per a deixar-hi la roba abans de dutxar-te. Això, vulguis o no, ja és un punt a favor bastant important. M’he trobat llocs que no hi ha bidet, em disposo a dutxar-me carregada de roba i... indiscutiblement, em falta un bidet. I bé, o per la roba, o per posar paper de vàter. És com el magatzem del vàter, provisions i més provisions de cel•lulosa. A la batalla! No sé, per mi el bidet és especial. És l’element romàntic d’un lavabo i em nego totalment a la seva desaparició dins els lavabos. A més, el seu nom... el seu nom és ultrapoderós. És increïble. Bidet. Bidet i punto. És perfecte, rodó, encaixa perfectament amb l’objecte. Si fos el vàter, el que desapareixés, diria, mira... doncs t’espaviles, ja t’ho faràs. Vàter, el Sr. Vàaaterrrrr. Però... el bidet? Amb aquest nom? Pobret? Que no, que no. Que jo un lavabo sense bidet... què voleu que us digui... endavant, feu-lo, vosaltres us ho perdeu. Veus, l’altre dia mateix em va passar, que vaig anar a veure una casa nova, d’aquelles per estrenar i veig que al lavabo no hi tenen un bidet, i jo, enfurismada amb mi mateixa, amb el món, amb ells,amb el veí... els hi dic: “Molt maca la casa... llàstima que no teniu bidet!!”

dijous, 12 d’agost del 2010

Un títol, vols? Stairway to heaven, del Led Zeppelin.

El cel va guanyant color a mesura que el sol decideix que ja és hora de pondre’s, pensava mentre contemplava l’horitzó des de l’habitació dels seus pares, a aquell pis de dalt, fosc i ple d’objectes de fusta. I és que el sol, cansat d’aquella intensitat perpètua i per acomiadar-se educadament abans de la seva mort, creia que havia de donar tota la força que fins llavors no havia donat, i esclatar fugaçment il·luminant com mai aquell cel avorrit ple de núvols ensopits, fins l’endemà. Durant el dia regia la monotonia, tot era pura inèrcia, puta inèrcia, i ja n’estava cansat. Aquella bola gegantina de color groc, s’enrogia farta d’aquell cel immensament blau, es tornava tenebrosament rabiüda i deixava anar una tralla final sense sentit. Total, per acabar on havia començat: en aquella foscor de nit immensa. Llavors, el dia següent, es despertaria amb aquella vitalitat permanent com si no hagués passat res, com si la nit s’ho hagués empassat tot i la lluna hi hagués posat calma, qui sap si amb una abraçada d’aquelles fortes o un petó d’enamorats, i el conduiria fins, altra vegada, l’explosió pertinent i l’adéu d’aquell dia, fins el demà. 
Aixecà els ulls del paper i el color vermell que tacava el cel ja s’havia fos. La seva ment no podia parar d’emetre aquells sons perfectament tallants: fins el demà, fins el demà, fins el demà. El negre de la nit havia menjat terreny i s’estenia incontrolat a velocitats de pantera. Tot era res. Sabia perfectament que això era normal, que després de l’explosió, vermella i fogosa, venia la calma d’una nit d’estiu com aquella, però li va sorprendre. A vegades, la sorpresa l’atrapava quan menys s’ho esperava, amb moments normals com aquells, de lògiques inversemblants i teories estúpides. Tenia els ulls ben oberts. Era un cel negre de por, i no hi havia lluna. Ella, la lluna, era una damisel·la impulsiva, amb faldilles curtes i sense mitges, que feia el que volia perquè mai ningú li havia explicat com funcionava el món. Encara fixada en aquell horitzó indesxifrable, doncs, pensà que potser l’endemà el sol no hi seria, i que el cercle lògic petaria d’una vegada per totes. Rigué. De sobte, la sorpresa augmentà: un llampec, com aquell qui preveu alguna cosa. Seguia imaginant el demà diferent, aquella explosió que acabaria amb les relacions humanes: i es llevaria en un món ple de núvols foscos i el sol, darrere, s’ho miraria fastigosament cansat de fer cada dia el mateix i, de sobte, es giraria, i la lluna, boja, fugaça com aquella explosió, aquella de l’ahir que determina el demà, l’abraçaria fort i li faria un petó d’aquells que cremen, d’enamorats, i li diria amb un fil de veu que l'estimava. I llavors plouria, plouria molt i tot seria fosc, molt fosc.



divendres, 30 de juliol del 2010

probabilitat inexacta.


Doncs viuré així tota la vida. Amb les idees poc clares, sí. I ja que hi som, ho penso deixar anar tot, i quedar-me a gust, bu, bu. Que tinc el cap ennuvolat aquests dies, ple d’insectes punxeguts. Que, que això, que quina mania té la gent en tenir-ho tot clar, tio. O bé, creure’s que ho tenen clar, perquè després... tu diràs, que qui diu que té les idees clares en el fons és per quedar-se més tranquil, i així no preocupar-se més, “l’anar tirant” dels collons saps... Sí, zas, jo penso això, ah. Au va, flipat. Això és com creure en Déu. Quan decideixes que sí, que existeix, et treus com un pes de sobre molt bèstia. M’ho imagino, eh, no et pensis. Sempre havies divagat sobre l’origen de l’univers, sobre l’espècie humana, que si la mort, que si la vida, tot tan complicat... i, de cop, dius... calla-calla, que hi ha algú darrere de tot aquest merder. I llavors, després de cagar-te amb tot per no haver-ho descobert abans (que dur), et quedes tan tranquil, però tant... Doncs no, les coses clares, jo no sé si existeix o no. Poc clar, poc clar. És com quan vaig anar a casa l’Aida, ahir, a Barcelona. Em vaig parar davant el número 72 d’una gran avinguda i vaig observar el conjunt de botonets que connecten amb els intèrfons dels pisos. Jo, allà, amb una motxilla de pell del Marroc i sense mòbil. Crec que mai m’havia sentit tan de poble. Hi havia, potser, set plantes amb quatre pisos a cada planta. Doncs miro embadalida tota la munió de botons delirosos per ser premuts i, calla-calla, no sabia en quin pis vivia, no me’n recordava. Típic, eh. No t’espantis, m’acostuma a passar. Allò que dius, Annaaaaaaaaaaaaa tiaaaaaaaaaaaaa (de la col·lecció de“L’anna un dia va perdre el cap”). Doncs no hi pots fer res, el millor que pots fer, en aquests casos, és emetre un somriure, probablement fals, però que en aquell moment t’aguanta dreta i et fa tenir la paciència que has anat conreant després de tants, deixeu-me dir, “sustos”. Perquè tots els botons m’eren familiars, tio. No sé, el típic 3er 2ona? Em direu que no l’haguéssiu premut? Cada barreja numèrica em sonava, era una muntanya paranoica sense sentit. Vaig anar provant, ni rastre de l’Aida. Jo em cagava amb tot, era tan a prop seu i tan lluny a la vegada... oh, per favor, n’escriuré una història romàntica. Tria, saps, tria un cony de botó que et fa arribar al paradís. Quina impotència, quina poca gràcia, tu.
Ja ens en sortirem, m’anava repetint. Em vaig encendre un cigarro i em vaig mirar l’edifici des de l’altre banda del carrer. Sempre va bé, no, mirar-se les coses fredament, exterioritzant-ho a una certa distància, analitzant el tarannà del conjunt arquitectònic... però el problema era que tot era igual. Puta quadricula! Intentar desxifrar un enigma de terrasses exactament iguals era impossible. On era, on en una nit d’estiu vam estar compartint unes hores de reflexió tot mirant con els núvols es preparaven per deixar anar el xàfec de la nostra vida? El meu càlcul aproximat (deduïa que no podia ésser més d’un tercer) no s’avenia a l’estricte posició dels botons. O és o no és, o comunisme o capitalisme. Uh, a mi aquestes preguntes em fan retòrcer els sentits. Doncs jo diria que si us plau, que m’ho deixessin mirar a distància, i llavors diria amb un xic de veu: Potser és un tercer...
Jo davant dels botons, de nou. Sobtadament (com aquell moment que te n’adones que tens una pedra a la sabata i penses com pot ser que abans no l’haguessis notat) el veus. A ell, sí, el de la foto, una aparició repugnantment màgica. Ho acostumo a fer, que quan estic ennuvolada em poso la foto d’un insecte al facebook, i no un insecte qualsevol eh, sinó la d’un cortapichas. Ho sento, eh, però és com li’n diuen al meu poble, un cortapichas, i punto. El meu amic entranyable. L’odies bastant, tot sigui dit, però també li tens un cert apreci. Total, va sortir de rere l’aparell ple de botons a velocitats siderals. Em va sorprendre tant l’arribada d’aquest nou alienígena enmig d’aquella situació... va ser com un: Oh, tu por aquí! Que era un cortapichas noi!¨El de la foto, el mateix, o potser el seu germà, bessó o no, i què. Que fill de puta. Jo flipant, vaig començar a entrar en un estat hipnòtic de la parra, si m’haguessis vist! Vaig començar a treure escuma per la boca, els ulls se’m van posar blancs i clar, tothom mirant, jo davant l’aparell, els botons ja sobresortien de la paret, els cortapichas que no paraven de sortir, i eren feliços i es reproduïen a mesura que les terrasses es duplicaven... i, sense saber què feia, com totalment posseïda, el meu dit índex es va alçar (no pateixis, no fa por) i va prémer decididament el botó del 1er 4ta. I, efectivament (fins llavors, havia estat molt poc efectiva, molt poc òbvia i molt poc clara), va respondre l’Aida, amb un xiscle d’emoció que trencava de soca arrel tota la màgia tenebrosa que m’havia emportat ves a saber on. I, de cop, és quan aterres de qualsevol manera "aterratge dificultós fruit d'una tempesta però, finalment, amb èxit", i com aquell que no vol la cosa deixes anar un: Aida, sí! Obra’m!



dimecres, 23 de juny del 2010

La teva màgia i el meu kaos s'encanten...

No em faig el llit. 
Ploro a les nits. 
Quan surto amb les amigues, 
menjo amb els dits. 
Truco a tothom, 
fins i tot a antics companys. 

(Però ell sap que és ell a qui jo busco...)


No em faig el llit.

dijous, 10 de juny del 2010

El treball dignifica una merda.

I el crit al cel neix quan fulleges virtualment els voluntariats que es poden fer a l’estiu i de cop et trobes que, i per ficar un exemple de tants d’ells, la vigilància de nens i nenes durant les hores que es troben dinant, és a dir, al menjador, és un treball voluntari. Si senyors, això ja és oficial, ens estem tornant tots bojos. Amb perdó eh, però aquí estem confonent significats. Una cosa és que ara tot déu busqui feina desesperadament i l’altre, i molt diferent, és que se’ns prengui per burros. O sigui, primer ens arrossegarem per trobar feina i si no la farem sense cobrar perquè som tan bones persones que no ens cal una compensació econòmica. Diners? Ai, què dius! Si la compensació la tindrem moralment i ens sentirem super bé (i super guais) perquè el treball dignifica! A la merda, home! El treball no dignifica, el treball no és innerent a la naturalesa humana, que treballem per poder viure, que és totalment una qüestió útil, hòstia. El tema del voluntariat és una altra cosa. Aquest tema és com molt discrecional i molt ampli; personalment, n’estic a favor, i n’he viscut forces experiències com per tenir la potestat suficient com per ara parlar-ne. Però el que no pot ser és això, que es sobrepassin les fronteres de la dignitat. I no et pensis eh, que a sobre ho argumenten! Amb l’excusa de la puta humanitat se’ns pren el pèl de mala manera. Els hi vaig enviar un mail, a aquests sonats dels menjadors, i els hi vaig dir que de què anaven i em van contestar que ells creien en el voluntariat. Au va! Que creuen en què? Ells creuen en la imbecil·litat de les persones! I ja ho deien ja, aquells vells entesos en experiència de la vida, sense carreres ni títols ni maldecaps que: mentre hi hagi burros, aniran a cavall!!


Us deixo aquí un vídeo del gran mestre Rubianes sobre el treball. El trabajo dignifica el coño de tu abuela, mamón! 


divendres, 21 de maig del 2010

sobre la crisi... mmm, PARLEM?

Caòtic, però del revés. Això és el que veus quan busques feina. Exactament, cada vegada que entregues un currículum hi ha algú davant teu que també entrega un paperet ple de títols i coses d’aquestes que ara es porten. Això és el pa que mengem avui. Potser, la persona en qüestió, o jo, o el veí, no val una merda, però si tu tens títols aniràs llunyíssim. La febre de la titulitis, la febre del diner. De fet, aquest juny em volia treure d’una vegada el first però em van dir que valia vora els 200€. Permeteu-me semblar antiga: 30.000 pessetes! Que amb això dels euros ens van ben prendre el pèl. Que em facin parlar, i deixem-nos de tonteries, no? Doncs no. Avui dia ja s’ha acabat l’ofici de l’aprenent, avui dia ho has de saber tot en base a títols indiferents que et pagaran els teus papis. Doncs bé, ens trobem davant d’una gran massa que busca feina desesperadament; el sol està tapat mentre ens expliquem les penes.

15 de setembre del 2008. Tot va començar quan Lehman Brothers, un dels bancs més antics de Nova York, va petar. La crisi del crèdit i l’hipoteca va germinar, els bancs es van quedar sense liquiditat i amb molts pisos de gent il·lusa que havia cregut que aquell sistema podria haver funcionat. Gent il·lusa i bancs llestos. Aquests últims van deixar anar literalment els crèdits, és a dir, van atorgar hipoteques a clients poc solvents. Vulgarment, els bancs van vendre cotxes amb  frens trencats, i llavors els hi van oferir assegurances d’accidents... i a vivir la vida, que són dos dies!

Tot ve de la gran bombolla mundial, però aquí, per subnormals, ens ha afectat el doble. A qui? Als de sempre! Que malgrat la patacada, els bancs segueixen guanyant eh, i a sobre han rebut una forta dosi de diner públic així que quasi més bé que mai, tu. I d’aquesta manera, la corrupció segueix robant caramels a la botiga de barri. I et penses que aquests han anat a la presó? Perquè hi ha màfia per aquí enmig, deixa de somniar! Que són vampirs, vampirs del capitalisme. I res, tu, si al cap i a la fi no han fet res “il·legal”... així que tampoc poden ser castigats. Avanti! Passin, passin, que veuran el piset! Estafes legals, barra lliure per a tothom. Perquè el populaxo també s’hi va amuntegar en tota aquesta merda... El paleta del segon comprava el pis del tercer per vendre’l dos anys després i guanyar el doble del que li havia costat. Tot sense sentit, excepte el sentit de la bombolla especulativa. Ahí, ahí. Tot té un preu, amic. Doncs aquesta era el mecanisme de fa tres anys. I mentrestant, la política s’ho contemplava tot de reüll, amagava el cap sota l’ala, tenia por. Però... ben mirat, quina política? La política de les empreses i els bancs, desenganyem-nos, aquesta és la nostre política. Ells es seguiran enriquint, i nosaltres seguirem sent els pringats de turno que se’ns retallaran els sous i ens apujaran els impostos. Nosaltres som els que ens quedem sense feina, els que pararem l’altra galta, nosaltres serem trepitjats i nosaltres som els que ens agenollarem i recollirem els plats trencats de tot això... per garantir, submisament, que aquells encorbatats es segueixin engreixant de les seves pròpies mentides. Tot seguirà sent legal, però.

dijous, 13 de maig del 2010

A UN RITME CAÒTIC.



[Truco l’encenedor perquè faci una llum de vertigen que em deixi encegada encara més estona de la que porto pensant en tu que n’és molta gairebé malaltís si ho exagero una mica i que la monotonia no ens atrapi si us plau si us plau ni que la costum ens faci traïdors del desig persistent que només demano que el vent solitari ens emporti com un gat salvatge d’aquells del Marroc per l’aire volant com coloms de colors sense pausa sense pressa com aquell vi dolç que té molta paciència i que es fa a poc a poc producte del temps en contacte amb aquella fusta en forma circular en espirals de passió salvatge al celler del paradís].

diumenge, 9 de maig del 2010

Remember this, dels Flying Pickets

Quinze anys després...

A l’obrir la porta de fusta que conduïa a casa meva, un conjunt de formigues vermelles em van pessigar el cervell. I és que, només tocar-la, vaig sentir que aquell gest l’havia fet infinitat de cops abans. Gairebé instint, moviment mecànic, estat de pura inèrcia. Maleïda inèrcia! Segur que Taylor m’hagués considerat un bon obrer... Sense dubtar-ho, doncs, vaig passar la mà a l’altra banda i vaig obrir el baldó. Un baldó rovellat rere la porta: són aquelles imperfeccions que trobes a les cases i que només les coneix la gent que hi viu. Encara me’n recordo, quan mon pare el va posar. Un dia la maneta es va trencar, es veu que era dolenta, i vam deixar un baldó que cada vegada l’havíem d’obrir i tancar, i jo em rallava, i mai el tancava i llavors la porta s’obria amb el vent i el gos sortia i els meus pares em rondinaven i cridaven enfurismats i em deien que no ho tornés a fer que el gos sortia i molestava als veïns i que no costava res tancar la porta amb el baldó. Ara, era com si tot fos idèntic. Era l’abans convertit en ara, una cosa molt rara. La part psicològica de tot plegat, fins i tot la meva, era exactament igual, només que tot s’havia anat atrofiant, fins i tot jo.

Vaig baixar les escaletes. Vaig tenir una època que cada tarda les saltava, i cada dia saltava un esgraó més, era el meu repte. Ho recordo a la perfecció; vaig arribar a saltar 8 esgraons seguits, que era el meu número preferit. El 9 era massa alt. Pujaves a aquell esgraó i era com si hi hagués molta més distància que del 7 al 8, i la por em paralitzava. Fins que va arribar aquell dia, el dia que no el vaig veure tan alt. Allà dalt, dempeus, flexionant les cames i escoltant el dimoni que em deia: Va, tonta, salta! I jo donava petits impulsos, contava fins a tres però no hi havia manera. Un, dos... ai, no, no, no. Un, dos, tres! Uf, no... un, dos, tres! Sí! Per fi!
Res, genolls pelats durant dues setmanes.

A la basseta encara hi havia aquells peixos vermells que compràvem a la botiga d’animals de Capellades, i que ens els posaven en una bossa de plàstic. Jo l’agafava fort, tenia molta por que caiguessin els peixos i es morissin per culpa de la meva negligència. El fet de deixar-los sense respiració em preocupava molt i no ho volia de cap de les maneres. Llavors sortia del cotxe disparada, amb les mans cansades d’estrènyer la bossa, i deixava anar els peixets i aquests es desfeien en aquella aigua verda pròpia d’estany de gripaus però una mica més neta. I jo me’ls imaginava que jugaven amb les granotes i que feien guerres amb aquells bitxos que la meva mare deia que es deien tisoretes, que tenien unes potes molt primes i llargues. Llavors jo els caçava, als enemics, a aquelles tisoretes, i els posava en un pot amb aigua i els portava al cole.
Ara, però, hi havia moltes plantes aquàtiques. Devien ser les que ma mare va plantar i que deia que mai sortien. L’aigua ja s’equiparava a la d’un estany verd ple de gripaus.

L’hamaca, allà al fons, estava coberta de fulles. Les vaig treure i m’hi vaig estirar. La imatge del cel, des d’aquella posició mig horitzontal, era molt similar a la de llavors. El contorn dels arbres era el mateix, tret dels núvols, que aquests sempre fan el seu camí. No tenen destí, ni final, talment com un cercle tancat, com un espiral inacabat, com un món que gira i gira sense mirar-ne el sentit. Dreta o esquerra, aquesta és la qüestió. M’hi vaig estar una bona estona, allà, potser deu minuts. Dreta o esquerra, tic, tac, tic, tac. Era com estar en una barqueta, sentint el moviment de les ones tot navegant per aquell passat que es va quedar fixat en un racó del meu cervell.

El nesprer, el noguer, el cirerer.
Els estius que feia molta calor, pujava als arbres del jardí, despullada. El nesprer era el meu preferit per a pujar-hi, perquè tenia moltes branques i era molt fàcil. Allà dalt menjava nespres, i tocava les fulles aquelles verd fort tan gruixudes. I agafava la mànega, després. Primer havies de deixar córrer una mica l’aigua perquè si no et cremaves: el sol l’havia escalfat tant que les primeres gotes bullien. I després era freda, tant freda que no notaves el sol que fins llavors havia estat d’allò més emprenyador, i l’agafaves, i feies formes amb l’aigua, que si ara una estrella, que si ara un cor. I cridava a ma mare, i li deia que em tirés des de la terrassa una galleda d’aigua, i me’n tirava una, i jo deia que en volia una altra, i ella em deia que ja n’hi ha prou, que no estem en un país per gastar aigua. Llavors pujava al gronxador del noguer. Em gronxava tan fort com podia i feia caure nous amb els peus. Pilotes, tot era ple de pilotes. M’encantava fer-les alçar, com feia algun jugador d’aquells que cobra tants diners per a fer-ho. I hi havia dies, que els veïns venien, fins i tot aquells alemanys de la cantonada, o una nena petita de dos anys que la cuidàvem com si fos la nostra filla, la Clàudia. I les flors del cirerer esclataven de goig, anunciant la primavera. I després arribaven les cireres, aquell cirerer era ple de cireres, no n’hi cabia ni una més. Jo me’n menjava moltes, fins que em feia mal la panxa.

Ara tot havia canviat, les fulles del nesprer tocaven gairebé el terra, i les heures ja començaven a pujar pel tronc. El noguer es recolzava amb les columnes de la pèrgola. Unes tempestes se’l van mig emportar, i aquest va caure però no del tot. Increïblement, l’arbre estirat, encara és viu. Unes branques van començar a créixer de forma nova, mirant al cel, i aquestes ara són gruixudes, substituint l’arbre vell que descansa estirat encara; és el seu descendent, en una mateixa peça. I el cirerer, pobre, aquest si que va morir. Es va cansar i ens va deixar. Encara recordo que a ma mare li va saber molt de greu, que se l’estimava molt perquè li havia donat el seu pare, el meu avi. Ara només hi havia el tronc, de record, tot remarcant que allà hi havia estat present, anunciant que la primavera arribava, rere l’hivern, any rere any.

Avui he baixat al jardí i hi havia molta herba. He decidit que ja era hora de fer neteja.

Quina olor d’herba acabada de tallar...

dissabte, 24 d’abril del 2010

[MIRAMAR]

Llavors estava esperant a mons pares, asseguda al banc de la Plaça de Missa de Capellades. Un cop asseguda, em vaig descalçar. M’agrada molt anar descalça, em sento més salvatge, més lliure. Pum-pum, pum-pum, recordava el ritme del cor, i de com se’n riuen de Manuel Torreiglesias els d’APM. Qui espera desespera. Pum-pum, pum-pum. El rellotge del campanar marcava amb prou feines la una del migdia però l’ambient ja començava a despendre aquella olor forta de sopa amb carn d’olla, pròpia d’un dia festiu amb temps per cuinar. I jo que tenia gana!
El sol, allà dalt, etern. Els núvols anaven ensenyant els seus dots màgics de la seducció. De tant en tant tapaven al sol, provocant el dia i la nit en un sol dia, de dia. Al costat, reposava aquella motxilla de pell que el Marroc m’havia deixat per herència i a les mans hi duia uns quants papers arrugats en forma de con: el manual de les meses electorals per la consulta sobre la independència de Catalunya. I és que, com de costum, no paro massa atenció a les reunions i llavors no m’era de més fer-hi una ullada. I a tot això que havíem quedat a la una, i ja passaven deu minuts i no apareixien. Els faig un truc. Em respon mon pare amb el to burleta de sempre:
- Hola Anna, t’estàs esperant?
- Doncs sí papa.... on esteu?
- Estem a Igualada, que ta mare s’està emprovant uns vestits pel casament!

Ironia de la fina, la seva, oh, oh. És a dir, traduint-ho seria alguna cosa tal com: espera’t aquí tres quarts d’hora, xata, que això va per llarg. Qué dice usted? El vaig penjar sense més, quina barra tu! Allà, al mig de la plaça, no m’hi pensava quedar, massa rebombori. Em poso les avarques de qualsevol manera i me’n vaig a buscar algun lloc que hi hagi menys tensió que en una maleïda Plaça de Missa.
Vorejo el barret del Capelló. Sempre m’havia agradat sentir aquell vertigen sota els meus peus. Les alçades em feien ballar el cap d’una manera caòticament increïble. Em vaig parar, volia paralitzar el moment. La muntanya de Miramar, davant. Palplantada a la barana la veia mirar trista cap al mar. És la muntanya on cada 11 de setembre pujo a dalt de tot i la corono amb una senyera. Però estava trista, s’enyorava d’aquella terra d’abans. I és que havia de mirar massa lluny i la nostàlgia li pesava massa per atrapar aquells 50Km fins al mar. Em xiulava, em deia que abans no li calia girar el cap, que era suficient mirar endavant i deixar-se portar per l’energia d’aquella aigua al caure pel penya-segat. Tota l’aigua que sorgia on actualment hi ha la Bassa, baixava a corre-cuita per tota la plana i es deixava caure al buit en forma de cascada. I aquells éssers grossos com Tarzans i peluts, pescant al riu Anoia, llavors cristal•lí, observant fascinants com l’aigua es despenjava sobre seu fent cruixir les roques de Travertí i que finalment es despullava, lliure, al caure al riu...
M’estiro a l’herba, estava humida. Malgrat aquell sol, la pluja d’aquesta setmana encara residia ofegada a la terra, encara la podia sentir, s’olorava. Remeno dins la motxilla, a veure què hi ha d’interessant. Un encenedor, la càmera de fotos, un pintaungles fúcsia, un tàper amb truita de patates de fa una setmana, una Constitució de Catalunya promoguda per Carretero i... un llibre de la Llucia Ramis. Trio l’últim objecte. Aleatòriament, l’obro. Llegeixo: “Doncs jo vaig deixar la meva psiquiatra perquè només em repetia que he de veure les coses positives de la vida. No sé què es pensa, que no ho sé? Acabes creient que et retreuen la teva sort. Sé quines són les coses bones que m’envolten, sóc un artista. Però de vegades no em ve de gust veure-les. La felicitat no m’inspira”.

Pum-pum, pum-pum. Vaig tornar a mirar Miramar. Seguia allà, quieta, indecisa, pacient, trista. Llavors vaig entendre que l’endavant (que no el futur) era molt més gros que tota una humanitat junta enfadada entre sí.