Que el infierno solo te quema cuando nunca el fuego te ha quemado.

Demonios, ESTOPA. ESTOPA ÉS MÀGIA. 

(ven te que te... vente, que te estoy esperando).

Ella i jo.

Com cada any que passa, el 25 de desembre te’n vas a Barcelona, a casa la tieta Beth. Omples la ment d’il·lusió i sospires fort tot pensant que hauràs de deixar un racó pels torrons quan et mengis la carn d’olla. No obstant, cada any és incomparable al darrer, i més incomparable si ho mires al cap dels anys. Recordes perfectament el sentiment que senties quan eres un bolet esquifit: Tu, tota embolicada per una bufanda de llana espessa i un vestit amb unes mitges grises que et queien avall i que et molestaven d’allò més, te n’anaves molt lluny de casa a una ciutat on tot era enormement gran i on tot estava il·luminat amb llums de colors i els teus ulls, humits pel fred, s’ho miraven tot com si d’una revolució es tractés. De cop, i acostumada a campar-la arreu sense cap preocupació, la mare t’agafava fort abans de creuar un carrer i et deia: Anna, compte! Això és Barcelona! I aquesta és la imatge que tens en ment d’una Barcelona gegantina, perillosa i interessant.

Obres els ulls i Barcelona és un lloc quotidianament màgic. Tot és al mateix lloc, simplement t’ho mires des d’una altra perspectiva. Els remolins del Gòtic, l’efervescència del Raval, la tranquil·litat de la plaça del Born... inclús la monotonia de l’Eixample té la seva gràcia, emmirallada en un progrés fictici i de quadricules a mig fer. Recordes i ets, ets i recordes. De cop i volta, la tieta obra la porta d’un pis tímid del carrer Aribau i et diu, mentre t’abraça: “No pares de créixer!”. Sorpresa, recordes aquella nena que cada any s’havia de canviar les mitges perquè les de l’any anterior li venien petites; llavors, sense que ningú et vegi, mires cap avall i ràpidament te n’adones que les mitges que dus, encara grises, ja fa tres anys que les portes. 

El degoteig constant en aquell punt del cervell et perfora els somnis.

Tornar-lo a veure et fa esborronar la pell fina d’una cara blanca com la neu. Tot és un retrocés, l’ahir infinit, el passat fosc i dens. Un vídeo rebobinat tan lentament que se't fa fàcil apreciar totes les escenes que van marcar un buit profund dins teu. Si t’hi fixes bé, pots arribar a veure infinitat d’instants: aquell petó amb gust de mel fruit d’una discussió anterior a un retrobament especial,  una mirada tendre després d’un matí de llençols, aquelles passejades pel bosc que hi ha al costat de casa teva on agafaves romaní sense saber que era espígol o aquells riures una nit d’estiu fred sota els plataners del costat del col·legi. Tots els records corren desesperats pel túnel d’un desig acabat i ara tan sols ets l’observadora d’una realitat passada i inexistent. Amb els ulls secs, ja, i amb un petit somriure als llavis afirmes poc convençuda que el futur anirà transportant el passat, ara present, per l’escala de l’oblit, fins arribar al núvol on les coses que il·luminen resideixen ofegades. Després, la boira fina s’endinsarà al món dels somnis per poder somniar-ho mentre dorms quan ja no hi hagi altre realitat que la llum d’un foc tranquil.


A tu. 

 Sea of Ice, Caspar David Friedrich.

mira el rellotge, I NO TE'L CREGUIS.

Piensa en esto: cuando te regalan un reloj te regalan un pequeño infierno florido, una cadena de rosas, un calabozo de aire. No te dan solamente el reloj, que los cumplas muy felices y esperamos que te dure porque es de buena marca, suizo con áncora de rubíes; no te regalan solamente ese menudo picapedrero que te atarás a la muñeca y pasearás contigo. Te regalan -no lo saben, lo terrible es que no lo saben-, te regalan un nuevo pedazo frágil y precario de ti mismo, algo que es tuyo pero no es tu cuerpo, que hay que atar a tu cuerpo con su correa como un bracito desesperado colgándose de tu muñeca. Te regalan la necesidad de darle cuerda todos los días, la obligación de darle cuerda para que siga siendo un reloj; te regalan la obsesión de atender a la hora exacta en las vitrinas de las joyerías, en el anuncio por la radio, en el servicio telefónico. Te regalan el miedo de perderlo, de que te lo roben, de que se te caiga al suelo y se rompa. Te regalan su marca, y la seguridad de que es una marca mejor que las otras, te regalan la tendencia de comparar tu reloj con los demás relojes. No te regalan un reloj, tú eres el regalado, a ti te ofrecen para el cumpleaños del reloj.

Julio Cortázar, again.

Aquest cop, he estat jo qui s'ha comprat un rellotge. Farta de la pressa, de la impuntualitat (o la puntualitat), farta del caotisme (encara que me l'estimo com res en el món), farta de tu, farta de la memòria i farta de la rapidesa. Aquest, però, d'agulles. Crec que és l'únic que acceptaria que acariciés el meu canell oprimit. Els digitals, exactes fins la medul·la on cada segon és del passat, on cada minut és decisiu, m'estripen la llibertat i m'arrosseguen fins morir.

El porto però... NO ME'L CREC, t'ho juro.

la sort no existeix, només el teu nom en forma d'estrella.

L’examen de demà no et venç; surts del soterrani que t’estreny les neurones a ritme homògraf, i et destapes. El carrer és fred, avui, però t’agrada sentir-te protegida sota una minsa bufanda i uns guants que et vas comprar per un euro i te’n van donar un parell. Les llums, quan baixes de l’autobús, són un incendi que, malgrat la pressa, te les mires i et semblen idèntiques a aquelles espelmes que l’àvia feia cremar quan havia de fer un examen, ara ja fa dies, per no dir anys. Perquè tingués sort, deia.

Seguim anant cremant...

"Los perfumes, los himnos órficos, las algalias en primera y segunda acepción… Aquí olés a sardónica. Aquí a crisoprasio. Aquí, esperá un poco, aquí es como perejil pero apenas, un pedacito perdido en una piel de gamuza. Aquí empezás a oler a vos misma. Qué raro, verdad, que una mujer no pueda olerse como la huele el hombre. Aquí exactamente. No te muevas, dejame. Olés a jalea real, a miel en un pote de tabaco, a algas aunque sea tópico decirlo. Hay tantas algas, la Maga olía a algas frescas, arrancadas al último vaivén del mar. A la ola misma. Ciertos días el olor a alga se mezclaba con una cadencia más espesa, entonces yo tenía que apelar a la perversidad –pero era una perversidad palatina, entendé, un lujo bulgaróctono, de senescal rodeado de obediencia nocturna-, para acercar los labios a los suyos, tocar con la lengua esa ligera llama rosa que titilaba rodeada de sombra, y después, como hago ahora con vos, le iba apartando muy despacio los muslos, la tendía un poco de lado y la respiraba interminablemente, sintiendo cómo su mano, sin que yo se lo pidiera, empezaba a desgajarme de mí mismo como la llama empieza a arrancar sus topacios de un papel de diario arrugado. Entonces cesaban los perfumes, maravillosamente cesaban y todo era sabor, mordedura, juegos esenciales que corrían por la boca, la caída en esa sombra, the primeval darkness, el cubo de la rueda de los orígenes. Sí, en el instante de la animalidad más agachada, más cerca de la excreción y sus aparatos indescriptibles, ahí se dibujan las figuras iniciales y finales, ahí en la caverna viscosa de tus alivios cotidianos está temblando Aldebarán, saltan los genes y las constelaciones, todo se resume alfa y omega, coquille, cunt, concha, con, coño, milenio, Armagedón, terramicina, oh cállate, no empecés allá arriba tus apariencias despreciables, tus fáciles espejos. Qué silencio tu piel, qué abismos donde ruedan dados de esmeralda, cínifes y fénices y cráteres…"

JULIO CORTÁZAR, Rayuela.

21 d'abril de 1907, Solidaritat Catalana guanya les eleccions.

"Les passions polítiques han estat ofegades com un no-res sota aquesta rierada patriòtica... Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s'alça en els seus homes... I la terra no és carlina, ni republicana ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d'ella més que un gran afany d'acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric... Que no ho veieu? És un alçament". 

Paraules del poeta barceloní Joan Maragall, un 25 de novembre del 1905, després que un grup de militars de la guarnició de Barcelona assaltessin la redacció del Cu-Cut i de la Veu de Catalunya. 

 Manifestació per la Independència, 10 de juliol del 2010.

L'ARA ÉS EN BLANC I NEGRE.

LONDON, primavera del 2008.

Abans tenia la LUMIX, ara ja NO. 

Abans hi era JO, ara hi ets TU.

Abans i ara s'enfaden, es discuteixen fins que l'ara se n'adona que, per molt enfadat que estigui, no podrà fer res per canviar l'abans.