L'artificialitat és natural?

Una classificació més passarà desapercebuda en un món on tot, des d’un minúscul microbi fins a un enorme dinosaure, ha estat classificat. Quina és l’essència més natural que coneixem? N’hi ha, d’essència natural? Els elements naturals només són aquells els quals existien abans dels éssers humans? L’artificialitat, existeix? O aquesta és natural? O no és res més que elements naturals transformats? La naturalitat i l’artificialitat coexisteixen? O simplement és el mateix però a l’inrevés?
De ben segur que jo no us respondré tot es aquestes preguntes. Ben mirat, ningú n’és capaç. Tot i així, treure la meva reflexió interna a l’exterior, a veure si em desenredo.
Així doncs, estableixo la premissa que inicia la classificació: l’artificialitat no és res més que allò elaborat per les mans de l’home. Déu ni do, doncs, per a fer anar el “res més” com aquell qui no diu res. Per tant, un gat persa, creat pels enginyosos perses (és obvi, no m’ha comportat grans reflexions ni grans trasbalsos per les autopistes de la informació), és d’allò més artificial, perquè si no hagués estat per la curiositat humana, a hores d’ara aquest seria inexistent (o no, però ara no vull fer “més” suposicions absurdes). Per tant, doncs, el gat persa és una cosa artificial (aquí, concretament, trobo encertat referir-me a gat com una “cosa” però aclareixo que no m’agrada utilitzar-la per a tenir tal ampli ventall de connotacions, és més, crec que cap altra paraula al món es pot arribar a referir a tanta infinitat de “coses”?). Un gat persa, però, no ho podem igualar a un boli Bic encara que ambdós hagin estat creats per l’ésser humà. Bé, mirat fredament sona obvi, oi?
Després d’aquesta petita gran reflexió, establiré la classificació. Així, les nostres estimades coses que ens envolten es classifiquen en naturals i artificials. Com ja hem dit abans, partim d’una premissa important en quant a la classificació que es determinar com a artificial tot allò que és manipulat per les mans de l’home. Per tant, la classificació que ara plasmaré seria del tot errònia si partíssim d’una altra premissa diferent a “és artificial tot allò que és manipulat per les mans de l’home”. X no té perquè tenir com a premissa Y, perquè aquesta podria ser Z, K o L. És a dir, hi ha d’haver un motiu de diferència en una classificació, i aquest motiu el determines tu, la persona que fa la classificació (les classificacions són com la pedagogia, no hi ha res erroni si està ben argumentat); el número amagat rere la lletra és totalment indeterminat. Com dèiem, en la nostra classificació hi ha, coses naturals per una banda, i per l’altre, les artificials. Les coses naturals “pures” són aquelles les quals ja existien sense la intervenció de l’home. Un cargol, un gra d’arròs i una tempesta d’aquelles que tant trobem a faltar. No obstant, ens pot resultar confús ja que, per exemple, el gra d’arròs nombrat es plantat, normalment, pels mateixos humans. No obstant, i aquí la clau del “normalment” (sempre que dius normalment dones cabuda a barbaritats d’excepcions), hi va haver un primer gra d’arròs el qual va sortir sol i, aquest, sent descobert pels humans, va ser reproduït i reproduït fins a formar grans camps d’arrossars (sempre, per satisfer els nostres interessos). Per altra banda, hi trobem les coses artificials. Aquí, però, es bifurca el camí en coses artificials “naturals” (perdoneu la paradoxa) i les coses artificials “pures”. Les coses artificials pures, deixeu-me començar per aquí, són aquelles que per elles mateixes no es reprodueixen. Per exemple, el boli Bic abans esmentat; aquest no neix del terra com els bolets, o no cau del cel com les gotes de pluja. El bolígraf Bic ha de ser produït cada vegada que se'n demana. En canvi, les coses artificials naturals són, com el gat persa, aquelles que han estat creades pels mateixos humans però que, a partir d’aquell moment, s’han anat reproduint per elles soles, sense dependre, mai més, de l’ésser humà.
No obstant, si anem al més enllà de la classificació (no, la teologia no la toco), l’ésser humà acaba determinant el desenvolupament del planeta(i parlo en termes generals per no entrar a tocar els factors que condicionen tal desenvolupament). És a dir, l’ésser humà, si no hagués descobert el primer enciam, aquest no hauria perdurat fins als nostres dies, o almenys, no seria el més probable. Suposadament, s’hagués extingit. L’interessat ésser humà, quan no li interessa una cosa, la fa desaparèixer sense tenir cap remordiment de consciència. Potser seria bo que nosaltres, éssers humans, ens n’adonéssim de la rellevància que tenim sobre el medi (torno a repetir que no és una rellevància plena, sinó parcial; el medi també hi té a dir)i que, tal i com hem fet amb totes les coses que egoistament no ens interessaven, desféssim aquest egoisme (artificial o natural?) que, dia rere dia, ens ha acompanyat.

Us deixo aquest gràfic "xapuzero" (perdoneu la lletra però no tinc ratolí!):

Va llevar-se d’un bot. Suava com si acabés de fer el més llarg del recorregut dels somnis.
En aquella casa es sentia diferent. Parets roses, miralls trencats i poc amor. Potser hi faltava alfènid per fer desaparèixer aquell ambient tens que se’n duia el poc amor que restava; indiferent, fins i tot invisible, però es va conformar a abocar aigua de roses al coixí i anar-se’n a la cambra del costat, deixant l’absorció més pura del líquid en el cotó.
Va desentortolligar-ho fins a sentir el “clac”. Aquelles canonades remotes deixaven sentir el pas de l’aigua com aquell murmuri de les fulles en un octubre soterrat, emportant-se a través tot aquell polsim fruit del traçat del temps i el poc ús de la instal·lació. Si més no, tot corria al llarg d’un fil. O potser era una òrbita completament el·líptica la qual tot era transcendent. Tampoc ho volia saber.
Eren les onze del matí. Havent deixat el rellotge al taulell, es va despullar. Encara recordava la nit passada, els llums de la vespa apagats i observant les estrelles punxegudes a l’altre banda del llençol, mentre conduïa. Les estrelles sempre li havien semblat d’allò més curioses, guspirejant a milers de quilòmetres i penetrant en el teu sí amb l’immoralitat pròpia d’un ésser inanimat.
La suor encara persistia, però feia fred. De cop, l’aigua va desprendre’s de l’orifici amb l’anhel propi de la llibertat. Tenia els ulls oberts, com mai. L’aigua baixava incessant, sense dubtar detenir-se, espetegant intranquil·lament en la superfície de marbre.
El mirall trencat reflectia aquell cos lleugerament musculat. Es mirà de dalt a baix, la seva ment residia immersa dins d’aquella disfressa forana. L’esgarrap, a la banda dreta de l’espatlla, li recordava l’horror de l’adolescència mal viscuda i la cama dreta, més curta que l’esquerra, seguia sent la crònica d’aquell titella desprotegit sota les manasses de l’ésser humà.
L’aigua va resseguir el cos d’equilibrista sense donar-li rellevància a la massa corporal que ocupava una determinada part del volum de la cambra. Ella, l’aigua, relliscava insistent i es deixava portar pel recorregut que li havien prescrit. Queia i se’n anava per aquell petit orifici esperançador, sense tal sols acomiadar-se de la seva momentània concurrència amb ell.
Va desentortolligar-ho a l'invers fins a sentir el “clac”. El mutisme va aparèixer dictatorialment. Va aixecar els braços. Va tancar els ulls.
Flemàticament, el clima atzabeja va experimentar el vol. Era l’alfènid etern.
Va córrer, va suar i va guanyar el recorregut dels somnis. Va obrir la finestra i es deixà caure.
La papallona va obrir les ales i va marxar amb una de les seves volades més efímeres. Però, malgrat la fugacitat d’aquell vol, no va parar.