[el tancar i obrir d'ulls]: Tomba la bala

Ja portava estona remugant sota els llençols. Estirava les cames i les tornava a arronsar; aquell clima angoixant m’absorbia, la teranyina se’m arrapava i no podia desempallegar-me’n.
A través de les escletxes dels porticons veia la llum tènue de les faroles d’aquell carrer on mai hi passava ningú. Era tard. Em vaig capgirar i vaig contraposar la cara amb el coixí. La respiració em va fer el salt i vaig girar la cara. No podia dormir. Vaig pensar que l'aroma de les espelmes de la nit anterior n'era la responsable. Instintivament, em vaig tornar a girar donant com a última oportunitat al cos per a desfer-se en el somni. Res, impossible. El meu cos era viu com una flama. De cop i volta el meu braç va alçar-se per a tocar alguna cosa però va caure repentinament sobre el cobrellit. Tantes nits plegats ja se’m van fer costum i ja no recordava què era dormir sola. Aquelles imatges d’ocells pidolaires i el t’estimo a cau d’orella de cada nit, en comptes de bona nit, m’era necessari. 

Les faroles del carrer es van anar apagant i el dia va créixer rutinàriament. No sabia ben bé si volia llevar-me o residir amargament sota els llençols però, sortosament, sempre m’acompanyava un xic d'esperança. Vaig posar els peus a terra. La catifa de l’habitació, però, no m’era agradable. Aquesta tenia un tacte arrogant d’allò més empipador. Vaig obrir els porticons. Desitjava trobar-me un dia radiant el qual m’il·luminés insistent per tenir la suficient força per córrer darrere seu però... però plovia i feia sol alhora. El temps va decidir tombar les regles del joc i posar en dubte la decisió que havia de prendre. Em vaig quedar mirant la pluja sota aquell sol esplèndid, palplantada, arrossegant l’angoixa i apuntant directe a l’esperança, esperant la revolució. Les llàgrimes em van recórrer el cos repicant al sostre de l’oblit. Tot era qüestió de punteria, vaig pensar.

Hassan el Hiry: Per què no em parleu en català?

Per a reflexionar...

Em rendeixo, renuncio, i la culpa és de tots vosaltres, i em refereixo als naturals del país, Catalunya. Fa uns quatre anys que visc aquí, quan vaig arribar no entenia l'idioma, ni el català ni el castellà. Primer al camp, després en un taller i ara en un restaurant vaig trobar feina per mantenir la meva família, dona, fill i filla. En sentir parlar el vostre idioma vaig intentar el més ràpid possible entendre'l i xampurrejar-lo, parlar-lo en la mesura del possible; i el mateix la meva dona i els meus fills que van a l'escola i els ensenyen a parlar i escriure i ho fan molt bé (em refereixo al català). Jo fixant-m'hi molt, i també la meva dona, hem intentat integrar-nos al poble a través de la llengua... Impossible! No ens deixeu. Intento atendre els clients que sento parlar en català en aquest idioma, i crec que no ho faig malament del tot, però ells em responen en castellà, hi insisteixo, fins i tot alguna vegada amb tota l'educació possible els he dit: si us plau, poden parlar-me en català, l'entenc perfectament, encara que no el parli correctament. Resposta: «caramba, vostè parla català?» I això m'ho diuen en castellà i continuen parlant-me així. I és clar, jo desisteixo, renuncio a seguir servint-los en el seu idioma.
A la meva dona li passa el mateix quan va a comprar, tots els que són catalans li parlen en castellà tot i que ella també s'esforça a respondre en català. I els meus fills, igual. A la classe, els professors els ensenyen majoritàriament en català, els meus fills el parlen ja perfectament com si fossin naturals d'aquí, fins i tot a casa ens ajuden i corregeixen el que pronunciem malament, ens fan de professors. Però ells només de sortir al pati o al carrer, els mateixos companys quan es dirigeixen a ells ho fan en castellà. Com pot ser això? Al restaurant hi ha tres diaris, un en català i un altre en els dos idiomes, però hi ha més preferència cap al castellà. El que només està en català, molts dies, ni l'agafen, i el mateix passa amb els esportius, n'hi ha dos en castellà i només un en català. Ningú mai no l'agafa, o quasi mai, només quan els altres estan ocupats.
Doncs bé em rendeixo, per què he de seguir esforçant-me a aprendre el vostre idioma natural si sembla que el menyspreu? Potser no tothom, uns quants segur que no. El veí que m'ha ajudat a escriure aquesta carta em diu que sent vergonya de no saber-la escriure en el seu propi idioma i ha hagut de redactar-la en un idioma diferent del que parlem ell i jo quan estem conversant, el català (perquè això sí, és dels pocs que he aconseguit que em respongui també en català). Ara bé, vull reiterar que m'estranya que m'insistiu tant perquè no aprengui el vostre idioma, penso que tots ens ho perdem.

Extreta: EL PUNT

(Ens deixem dur per la obvietat de que els ulls són els que miren)

Em va mirar amb aquells ulls de forma de tap de xampany vist en perspectiva cònica. La seva cua, enèrgica com un plat de llenties, es gronxava d’una banda a l’altre al ritme harmònic de la naturalesa. No sabia què em deia, només veia un cert neguit en les seves pestanyes bellugadisses, com si estigués mirant un centpeus embogit al veure aquella plataforma que s’eleva sobre seu, a velocitats d’impremta, i es desploma per davant seu sense cap mena de contemplacions, pobre centpeus!; i ella seguia amb la vista fixada en mi, detingudament sense moure aquella bola de vidre del color de l’argila, religiosament esperant algun comportament en mi que la deixés bocabadada. Jo quieta, no en vaig moure. Era allà, amb mi, quieta com jo, mirant-me.
Em vaig aixecar i me’n vaig anar disparada sense dir-li adéu; quan vaig tornar, encara em mirava. Em vaig enfadar amb ella perquè havia gratat les flors de la torreta perquè em trobava a faltar, però quan vaig tornar, encara em mirava. Me’n vaig anar de vacances a la Patagònia i es va posar a plorar. Quan vaig tornar, al cap de molt de temps, encara estava allà, mirant-me amb aquells ulls del color de l’argila i fent anar la cua de forma periòdica, a moviment de pèndol i intentant-me dir aquella cosa que a l’instant ja vaig saber entendre.

I em seguia mirant i mirant, i en aquell moment em va perjurar que ho seguiria fent sempre.

Gràcies Oneta.