El maremàgnum de la felicitat

Ets feliç? - Li va preguntar la locutora de ràdio a través del fil sonor que conduïa la veu d’un costat a l’altre.

Un punt i un a part que dictava la indecisió. Quants cops li havien preguntat el mateix i quants cops repetia, sense capficar-s’hi, afirmativament, un sí gegant?
Però aquest cop era diferent. Aquest cop no era un ésser de la seva mateixa espècie qui li feia la pregunta, mirant-lo intimidantment, pervers, prepotent, orgullós de ser humà sense saber que se sent no sent-ho. Aquest cop només podia palpar l’auricular del telèfon que l’àvia li havia deixat com a propietat el dia del seu adéu definitiu, fet un nyap però efervescent com el primer dia i una veu, anònima, potser imaginària, que li preguntava si era feliç.
Penja i se’n va al mar.


Atemorit, arraconat entre l’immensitat de l’oceà, si és possible, intentava trobar resposta: Nens corrent amunt i avall provocant un mullader que si no fos pel lloc, habituat a la humitat, seria declarat catàstrofe, eren uns dels paisatges de davant seu. Seguint el vent, també va veure aquelles dues gavines que jugaven intranquil.lament al so de les ones al xocar contra les roques. Aquells dos senyors de vora els setanta, caminant a pas de processor pels espigons, tèrvols, emboirats, mirant el cel esperant bonança, li feien aclucar els ulls. Una barca, la del paradís, solitària, marejada, nàufrega del passat. Un noi d’uns vint-i-pico, pensatiu, políticament reflexionant per què la noia dels seus somnis l’havia deixat plantat davant del cafè de l’engany i una petxina, rovellada, clandestina, nostàlgica memorant temps millors pero al cap i a la fi feliç, al pensar que més val sola que mal acompanyada.
Fins que va veure una elefanta. Bé, tot sigui dit, primer va sentir com s’apropava. Passos decisius, llampants, a so de canó. Per descomptat, l’ultim que feien era deixar indiferència. No s’ho creia o, més ben dit, no s’ho podia creure.
L’elefanta venia d’entre les ones, corrents. El so de les seves passes acompanyava el so dels vestits amb garlandes que duien les ones i feia, del conjunt, una orquestra sense nom. Sense nom i sense músics.
Allà, però, tot semblava que continuava igual. Els avis, el noi de vint-i-pico, la barca, les gavines i les petxines.
-Va, fes alguna cosa o t’esclafara! –Li va dir la ment, cansada del silenci que el deixava amortiguat ran la superfície.
Pero aquest cop no es va moure. Es va quedar quiet, silenciós, amortiguat, palplantat amb el peu dins la sorra, mentalment sentint-la, sensiblement pensant que, per fi, ja ho tenia clar.
I no es va despertar del somni. Tampoc es va morir.


L’ELEFANTA VA ALÇAR EL VOL I VA DESAPARÈIXER AL FONS DE LA REALITAT.


- Quin dia mes maco que fa, oi?

PART I: la campanada

Entre el magnetisme de les rajoles contraposades i la flor de la vida, aquella esfera lluminosa que s’entusodia a entrar a través del vidre tintat, m’espurnava. Aquell espai era pintat de roig però les rajoles de terra, contraposades, castigades, lluitaven per veure quina d’elles guanyava la posta de sol. Blanc, negre, blanc, negre. I asseguda a la tassa del water s’hi estava bé, i allí reflexionava sobre les estones d’espera i es proposava que a partir d’aquell segon, d’aquella milèssima exacta d’instant, la puntualitat regnaria en el seu pas.

Enxufats, magnètics, contraposats de cara a la paret, castigats, rondinàires. Rondinàires per això, perque els havíen castigat de cara a la paret, enxufats, magnètics. Connectats, ciberenganxats, electrocutats.
Vaig intentar desfer-me’n. Pero intentar foragitar la ment després de la possió màgica que havia begut aquelles nits de sentiments forts, se’m va fer complicat perqué les connexions, a part d’estar ciberenganxades i electrocutades, estaven enxufades, magnètiques i contraposades de cara a la paret, esperant aquell destí que s’amagava entre la boira que la precisa possió anava escampant a mesura que l’anaves digerint.
I com se’m resistia, vaig seguir la corrent. I com se’m resistia, vaig contar les campanades. I com se’m resistia, vaig perdre el compte, un altre cop, sí, un altre. De campanades no n’hi havia segona part.
Vaig empenyer dins, doncs, tan fort com vaig poder. Ja no se’m resistia, notava que era el seu fluxe, la seva autopista sense límit de velocitat, la senda que conduia al seu paraís, boig, palpitant d’alegria. Però melancòlic, melancòlic per aquell passat alcohòlic de passió de possió, d’estrelletes alucinògenes pervertint la ment amb nines inflables, lluminoses, d’or i de plata, posseïdes, hipnotitzades.
Fins que arribi el dia esperat. I no va ésser fins aquell dia que et vas adonar que vivies del record fantàstic d’un passat que ara ja havia quedat enrere, guardat en una caixa sense clau per poder tornar a obrir-la. I que ara, després de molt de temps, no sabies com retornar-hi, fantàsticament o no, tan se val, per poder obrir-la de nou, obrir la maleïda caixa. El dia de les frustracions, de les poques il.lusions. El dia del retrobament rutinari, esclau, persistent, obligat. Aquell era el dia esperat.
I no és que haguessis perdut la clau, no. És que va quedar dins de la caixa i, lògicament (per molt poca lògica que hi pugui haver aquí), no la van poder rescatar.