NO ALS TRANSVASAMENTS

Ahir, abans de fer l’examen i per pal·liar el meu traumatisme nerviós encefàlic, em vaig enxufar als matins de TV3. El remei, almenys en aquest cas, no va servir per a transmetre calma al meu cervell, ans al contrari.
El tema del dia era la sequera que suposadament envairà la ciutat de Barcelona passat l’estiu. Els pagesos del Segre es queixaven del futur traspàs “temporal” que es vol fer del riu Segre (afluent de l'Ebre) al riu Llobregat.

Aniré al gra que estic submergida de feina i dic un gran “NO” als transvasaments com a regla general. Ni l’Ebre per les terres de Múrcia ni el Segre per Barcelona (Barcelona aquí, Barcelona allà, merda de centralisme!). Els transvasaments no són aigua clara, valgui la redundància. Primer de tot hem d'assimilar que el riu Segre no és el Danuvi. Van fins si es pensen que aquest, a part d’alimentar les boques d’aquelles terres (ja sigui literalment o per mitjà dels cultius) ens salvarà de la crisis aquàtica que estem patint. Segon, perquè els transvasaments són un mitjà psicòtic de repartir una substància la qual tothom vol, tothom necessita i tothom lluita per ella. Hi havia una vegada un dia que faltaria tanta aigua que jo faria una canonada que traspasses tot l’oceà pacífic (sí, no m'he equivocat, faria la ruta llarga expressament xd) i me n'aniria directament amb ella, subjectant-la per les espatlles, a Groenlàndia i, un cop allà, clavaria una palleta al terra gelat per relacionar l’aigua amb la canonada (i la palleta entremig) i, de retruc, evitaríem que els gels es desfessin perquè abans l’hauríem agafat nosaltres ahhhahhh!, no et fot! I tercer i últim, em nego a creure’m que un transvasament que comporta una forta depesa en inversió (a banda de l’impacte ambiental), només s’instal·li de forma temporal. Sembla que se’ns vulguin pixar a sobre, tu. I en Cuní, pesat com ell sol, anava repetint que “l’aigua és de tots” i que deixessin (els pagesos) de parlar en termes singulars. Bé, és obvi que l’aigua és de tots, només l’hem de gestionar correctament perquè és un bé escàs. Implícitament s’entén que la gestió correcte, com a pas previ (informo que actualment el pas previ no el tenim resolt), comportaria que moltes empreses (el màxim exponent xuclador del bé) s’haurien de conformar a utilitzar aigua ja feta servir o invertir en nous mitjans per a la reducció del consum d’aquesta. Posaré un exemple actual que veig que reflectirà bé les meves paraules: El gran complex lúdic-turístic que volen fer al desert aragonès dels Monegros amb varis camps de golf. I jo, pregunto: S’han begut l’enteniment? Primer ens van dir que ens traurien (sí, me la repenpimfla, parlo amb termes singulars) l’aigua de l’Ebre per a construir camps de golf a Múrcia, després que volen l’aigua del Segre per a la capital perquè aquesta pugui mantenir la gespa del parc de la Ciutadella i ara volen construir un complex monstruós amb varis camps de golf a un desert? Ho sento però no ho entenc.

Per tant, i fent un anàlisis a vista de satèl·lit, jo prioritzo la reducció de l’aigua a gran escala, que aquesta es centra en les empreses que són les principals xucladores. És a dir, que no ratllin dient que Barcelona es quedarà sense aigua a les aixetes, perquè això és una mentida com una catedral, el problema no rau aquí, tenim aigua de sobres per a cobrir totes les boques, el que no tenim és aigua per escampar a mansalva. I, si tan malament estem, que es posin a punt les maleïdes dessala-dores que fa temps que van predicant, collons. És que al final, sembla que no em vulgueu entendre! (Rahola dixit xd). Així doncs, de solucions, abans que transportar l'aigua d'una banda a l'altre del planeta com autèntics psicòtics, n'hi ha. Senyors polítics, ja som grandets, l’home del sac va marxar fa temps.

Tal i com diuen els companys del sud: "Lo riu és vida!"

Definitivament, l'ONU és una broma.

A veure si m’explico, o jo sóc una il·lusa (a banda de les il·lusions que crec que no van alhora malgrat la cançó), o realment la ONU és l’acudit més metafòric que s’han inventat per tal de provocar el riure esquizofrènic de la ciutadania.
EUA, després de ser atacat pels terroristes d’Al Qaeda l'11 de setembre del 2001, van desplegar l’operació contra el govern talibà d’Afganistan, en virtut de la legítima defensa.
Repassant els meus apunts, aprofitant que tinc l’examen de dret Internacional Públic II (no tinc altre remei que buscar-li una utilitat a la “pèrdua de temps”, ja que la meva ment quan tinc exàmens desvarieja a base de bé), la legítima defensa (regulada a l'article 51 de la Carta de l'ONU) és l’excepció a la norma general de prohibició d’ús de la força (2.4 de la Carta).
Si mireu l’article 51 referit a la legítima defensa (a sota hi ha el link per veure la Carta de l'ONU), aquesta només s’admet quan es tracta d’un atac armat a un membre de les Nacions Unides. I, què és un atac armat? Segons els EUA l’atac terrorista d’Al Qaeda que va produir 2.992 morts a coneixença, és un atac armat. Tradicionalment, veient la jurisprudència relativa al cas i les diverses interpretacions doctrinals que s'han fet, un atac terrorista no és un atac armat. La legítima defensa tradicional, doncs, opera entre subjectes internacionals (entre Estats), però els atacs terroristes normalment els realitzen els particulars no subjectes internacionals. Així doncs, s’ha d’atribuir aquest atac terrorista a un Estat per poder recórrer a la legítima defensa. No obstant, com queda palès, l’atribució de la relació significant-significat no està clara.
Un cop vist la relació dels fets amb els articles, passarem a veure, a grans trets, la coherència de l'actuació de l'ONU. Realment, és fascinant. Un cop ocorregut els fets de l'11-S, l'ONU va emetre la Resolució 1368 (2001) la qual esmenta que "decideix a combatre per tots els mitjans les amenaçes a la pau i la seguretat internacionals creades per actes terroristes". Bravo! Plas, plas, plas. EUA ja es veu amb la potestat (i, per tant, legitimitat) de fer esclatar una arma biològica enmig de l'oceà pacífic; tot sigui per combatre les amenaçes a la pau, vinga.
Així doncs, després de la immensa gravetat de l'expressió de la Resolució 1368, els EUA, sense el consentiment del Consell de Seguretat (organisme essencial, juntament amb l'Assamblea General, de l'ONU, estableix com a requisit clau per a realitzar la legítima defensa la seva supeditació) va envair Afganistan mitjançant l'ús de la força i va imposar un govern "provisional" per a regnar el territori, al·legant sempre, la legítima defensa.
A banda d'aquesta incongruència monumental referida a l'expressió, l'ONU, després dels atemptats i tota la pesca, va emetre més resolucions enfocades a restaurar el govern d'Afganistan, ignorant així, les il·licituds comeses pel gran gegant imperial.

No cal dir més, vaig a estudiar que això no s'acaba. L'ONU no deixa de ser un satèl·lit dels Estats Units, sense legitimitat pròpia i esclava d'aquesta. A la mier.

Links (la merda és que tot està en ecspanish):

- Carta de les Nacions Unides
- Resolucions enfocades a l'Afganistan i als atacs de l'11-S

Me de miedo el punto muerto,
y la marxha atràs,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.

Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.


Me da pena la vida, los cambios de sentido,
las señales de stop y los pasos perdidos.


Me agobian las medianas,
las frases que están hechas,
los que nunca saludan y los malos profetas.


Me fatigan los dioses bajados del Olimpo
a conquistar la Tierra
y los necios de espíritu.


Me entristecen quienes me venden clinex
en los pasos de cebra,
los que enferman de cáncer
y los que sólo son simples marionetas.


Me aplasta la hermosura
de los cuerpos perfectos,
las sirenas que ululan en las noches de fiesta,
los códigos de barras,
el baile de etiquetas.


Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.


Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.


Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo gira.

Ideario. F.M Ortega.
_______________________________________________


Stand by, Extremoduro

Eleccions'o8: Les ovelles no s'avorreixen

- Que ve el llop, que ve el llop!
I el ramat votà al pastor.











Putos borregos!
(Les ovelles no s'avorreixen)

(Rectificar és de savis): L'artificialitat és natural?

(Respecte el post anterior...)

Premissa clau: "És artificial tot allò produit pels animals" (inclòs l'ésser humà).

+Poso èmfasi mitjançant un asterisc al "pipi, caca, semen" perquè són aquelles substàncies produïdes per l'organisme de tot ésser animal les quals no les podem triar, ens venen donades com un annex al nostre cos. És a dir, nosaltres podem decidir si volem produir un bolígraf o un aliment transgènic i com el·laborar-lo. Els animals, per la seva banda, també poden determinar com volen que sigui un niu (de palla, de fang...). Però nosaltres, els éssers animals, no podem determinar si volem o no produir-los (i de quina manera!) perquè ens venen innats després d'haver ingerit aliments.

L'artificialitat és natural?

Una classificació més passarà desapercebuda en un món on tot, des d’un minúscul microbi fins a un enorme dinosaure, ha estat classificat. Quina és l’essència més natural que coneixem? N’hi ha, d’essència natural? Els elements naturals només són aquells els quals existien abans dels éssers humans? L’artificialitat, existeix? O aquesta és natural? O no és res més que elements naturals transformats? La naturalitat i l’artificialitat coexisteixen? O simplement és el mateix però a l’inrevés?
De ben segur que jo no us respondré tot es aquestes preguntes. Ben mirat, ningú n’és capaç. Tot i així, treure la meva reflexió interna a l’exterior, a veure si em desenredo.
Així doncs, estableixo la premissa que inicia la classificació: l’artificialitat no és res més que allò elaborat per les mans de l’home. Déu ni do, doncs, per a fer anar el “res més” com aquell qui no diu res. Per tant, un gat persa, creat pels enginyosos perses (és obvi, no m’ha comportat grans reflexions ni grans trasbalsos per les autopistes de la informació), és d’allò més artificial, perquè si no hagués estat per la curiositat humana, a hores d’ara aquest seria inexistent (o no, però ara no vull fer “més” suposicions absurdes). Per tant, doncs, el gat persa és una cosa artificial (aquí, concretament, trobo encertat referir-me a gat com una “cosa” però aclareixo que no m’agrada utilitzar-la per a tenir tal ampli ventall de connotacions, és més, crec que cap altra paraula al món es pot arribar a referir a tanta infinitat de “coses”?). Un gat persa, però, no ho podem igualar a un boli Bic encara que ambdós hagin estat creats per l’ésser humà. Bé, mirat fredament sona obvi, oi?
Després d’aquesta petita gran reflexió, establiré la classificació. Així, les nostres estimades coses que ens envolten es classifiquen en naturals i artificials. Com ja hem dit abans, partim d’una premissa important en quant a la classificació que es determinar com a artificial tot allò que és manipulat per les mans de l’home. Per tant, la classificació que ara plasmaré seria del tot errònia si partíssim d’una altra premissa diferent a “és artificial tot allò que és manipulat per les mans de l’home”. X no té perquè tenir com a premissa Y, perquè aquesta podria ser Z, K o L. És a dir, hi ha d’haver un motiu de diferència en una classificació, i aquest motiu el determines tu, la persona que fa la classificació (les classificacions són com la pedagogia, no hi ha res erroni si està ben argumentat); el número amagat rere la lletra és totalment indeterminat. Com dèiem, en la nostra classificació hi ha, coses naturals per una banda, i per l’altre, les artificials. Les coses naturals “pures” són aquelles les quals ja existien sense la intervenció de l’home. Un cargol, un gra d’arròs i una tempesta d’aquelles que tant trobem a faltar. No obstant, ens pot resultar confús ja que, per exemple, el gra d’arròs nombrat es plantat, normalment, pels mateixos humans. No obstant, i aquí la clau del “normalment” (sempre que dius normalment dones cabuda a barbaritats d’excepcions), hi va haver un primer gra d’arròs el qual va sortir sol i, aquest, sent descobert pels humans, va ser reproduït i reproduït fins a formar grans camps d’arrossars (sempre, per satisfer els nostres interessos). Per altra banda, hi trobem les coses artificials. Aquí, però, es bifurca el camí en coses artificials “naturals” (perdoneu la paradoxa) i les coses artificials “pures”. Les coses artificials pures, deixeu-me començar per aquí, són aquelles que per elles mateixes no es reprodueixen. Per exemple, el boli Bic abans esmentat; aquest no neix del terra com els bolets, o no cau del cel com les gotes de pluja. El bolígraf Bic ha de ser produït cada vegada que se'n demana. En canvi, les coses artificials naturals són, com el gat persa, aquelles que han estat creades pels mateixos humans però que, a partir d’aquell moment, s’han anat reproduint per elles soles, sense dependre, mai més, de l’ésser humà.
No obstant, si anem al més enllà de la classificació (no, la teologia no la toco), l’ésser humà acaba determinant el desenvolupament del planeta(i parlo en termes generals per no entrar a tocar els factors que condicionen tal desenvolupament). És a dir, l’ésser humà, si no hagués descobert el primer enciam, aquest no hauria perdurat fins als nostres dies, o almenys, no seria el més probable. Suposadament, s’hagués extingit. L’interessat ésser humà, quan no li interessa una cosa, la fa desaparèixer sense tenir cap remordiment de consciència. Potser seria bo que nosaltres, éssers humans, ens n’adonéssim de la rellevància que tenim sobre el medi (torno a repetir que no és una rellevància plena, sinó parcial; el medi també hi té a dir)i que, tal i com hem fet amb totes les coses que egoistament no ens interessaven, desféssim aquest egoisme (artificial o natural?) que, dia rere dia, ens ha acompanyat.

Us deixo aquest gràfic "xapuzero" (perdoneu la lletra però no tinc ratolí!):

Va llevar-se d’un bot. Suava com si acabés de fer el més llarg del recorregut dels somnis.
En aquella casa es sentia diferent. Parets roses, miralls trencats i poc amor. Potser hi faltava alfènid per fer desaparèixer aquell ambient tens que se’n duia el poc amor que restava; indiferent, fins i tot invisible, però es va conformar a abocar aigua de roses al coixí i anar-se’n a la cambra del costat, deixant l’absorció més pura del líquid en el cotó.
Va desentortolligar-ho fins a sentir el “clac”. Aquelles canonades remotes deixaven sentir el pas de l’aigua com aquell murmuri de les fulles en un octubre soterrat, emportant-se a través tot aquell polsim fruit del traçat del temps i el poc ús de la instal·lació. Si més no, tot corria al llarg d’un fil. O potser era una òrbita completament el·líptica la qual tot era transcendent. Tampoc ho volia saber.
Eren les onze del matí. Havent deixat el rellotge al taulell, es va despullar. Encara recordava la nit passada, els llums de la vespa apagats i observant les estrelles punxegudes a l’altre banda del llençol, mentre conduïa. Les estrelles sempre li havien semblat d’allò més curioses, guspirejant a milers de quilòmetres i penetrant en el teu sí amb l’immoralitat pròpia d’un ésser inanimat.
La suor encara persistia, però feia fred. De cop, l’aigua va desprendre’s de l’orifici amb l’anhel propi de la llibertat. Tenia els ulls oberts, com mai. L’aigua baixava incessant, sense dubtar detenir-se, espetegant intranquil·lament en la superfície de marbre.
El mirall trencat reflectia aquell cos lleugerament musculat. Es mirà de dalt a baix, la seva ment residia immersa dins d’aquella disfressa forana. L’esgarrap, a la banda dreta de l’espatlla, li recordava l’horror de l’adolescència mal viscuda i la cama dreta, més curta que l’esquerra, seguia sent la crònica d’aquell titella desprotegit sota les manasses de l’ésser humà.
L’aigua va resseguir el cos d’equilibrista sense donar-li rellevància a la massa corporal que ocupava una determinada part del volum de la cambra. Ella, l’aigua, relliscava insistent i es deixava portar pel recorregut que li havien prescrit. Queia i se’n anava per aquell petit orifici esperançador, sense tal sols acomiadar-se de la seva momentània concurrència amb ell.
Va desentortolligar-ho a l'invers fins a sentir el “clac”. El mutisme va aparèixer dictatorialment. Va aixecar els braços. Va tancar els ulls.
Flemàticament, el clima atzabeja va experimentar el vol. Era l’alfènid etern.
Va córrer, va suar i va guanyar el recorregut dels somnis. Va obrir la finestra i es deixà caure.
La papallona va obrir les ales i va marxar amb una de les seves volades més efímeres. Però, malgrat la fugacitat d’aquell vol, no va parar.