Era un home amb un bigoti infinit, de mirada perduda i tot ell molt negre. No ens coneixíem –de res- però a l’instant em vaig sentir compresa per aquell ésser que s’acabava de plantar davant meu. Era massís, compacte, espès, atapeït, consistent i molt, molt dens. De sobte, aquella mirada perduda es va centrar en la meva –com si fos el primer cop que es dirigia a un ésser humà- i va deixar anar amb una veu esgargamellada com un formatge sec potser mig podrit: “Empassa’t la saliva, au va, i no oloris, acabo de ruixar el cel amb matamosques...”
Sincerament, aquell comentari em va omplir el cos de ràbia però vaig callar, me la vaig empassar. La paciència aquella que et va ensenyar i que tan poc va funcionar... una veu dins meu m’anava ametrallant: “aguanta’t, va”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada