L'equilibrista no sabia com se’n podia sortir d’aquella maleïda història anomenada ‘existència’. La indecisió aquella que tan se’n reia ara el feia perdre’s, aquell anhel boig que el conduïa a passar per la corda sota un precipici de metres infinits, a hores d’ara era nul; un pessigolleig de sensacions que acaben en l’absurditat més profunda. Inconscientment, en forma de publicitat enganyosa, les coses que es feien en aquell sistema el van captivar de tal manera que cansat de tot plegat va decidir acabar amb el seu propi horitzó. Decidit, per fi, va agafar un paperet, el va doblegar fins que no va poder més i el va col·locar sota aquella pota de la taula que ja feia dies que ballava. De cop, la tremolor que havia conduit l’equilibrista a passar per la corda, aquell orgasme viu i intens que remarcava cada centímetre del recorregut, va passar a ésser una carretera pavimentada de tres carrils per banda. L’estabilitat va passar a regnar dins el seu propi cap però l'equilibrista, contràriament al que havia fet tota la seva vida, va morir atropellat per un transatlàntic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada