Com si mai abans l’hagués llegit, avui, de nou, hi he tornat: Lo mariner. Cada vers m’ha recordat quan amb un fil de veu, gairebé insonor, l’entonava: “A la vora de la mar, n’hi ha una donzella que en brodava un mocador [...]”. No m’ho devia ni plantejar, qui la va escriure o qui eren aquells dos protagonistes enamorats o què carai era l’amor, llavors; però aquell punt de nostàlgia tenebra que tenien els seus fragments m’agradava. Recordo el tros que més em feia tremolar: “[...] i amb el soroll de la mar ella es desperta. Quan ella s’ha despertat, ja no en veu terra […]”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada