La nena màgica que em va ensenyar a créixer, la que em va capgirar els colors fent del cel blau un de vermell intens, la que m’agafava de la mà i vorejàvem el camí que feien les formigues i la que em feia sentir l’olor a herba humida després d’una pluja d’hivern salvatge a Irlanda. La que em tibava la faldilla quan volia que l’alcés, la que em mirava i no ho deixava de fer, malgrat no em mirés, malgrat estesin tancats, malgrat la ceguera. La que trencava els núvols a pressió i en feia sortir el sol, en forma de raig, com de pluja, com de vent. La que durant 240 matins va saltar sobre el meu llit i em va despertar amb una veueta de fada dolça, una veueta acabada de florir, i jo que et collia, dia rere dia, i et veia créixer, lentament, i lentament t’estimava.
La nena màgica que tocava les meves mans suaument, tan suau, potser, com mai ningú sabria fer. La que em va encendre, la que em va il•luminar, la que em va fer imaginar com s’estima una mare a un fill.
La que em fa plorar quan la recordo... més que t'estimo, ja no puc més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada