El cel va guanyant color a mesura que el sol decideix que ja és hora de pondre’s, pensava mentre contemplava l’horitzó des de l’habitació dels seus pares, a aquell pis de dalt, fosc i ple d’objectes de fusta. I és que el sol, cansat d’aquella intensitat perpètua i per acomiadar-se educadament abans de la seva mort, creia que havia de donar tota la força que fins llavors no havia donat, i esclatar fugaçment il·luminant com mai aquell cel avorrit ple de núvols ensopits, fins l’endemà. Durant el dia regia la monotonia, tot era pura inèrcia, puta inèrcia, i ja n’estava cansat. Aquella bola gegantina de color groc, s’enrogia farta d’aquell cel immensament blau, es tornava tenebrosament rabiüda i deixava anar una tralla final sense sentit. Total, per acabar on havia començat: en aquella foscor de nit immensa. Llavors, el dia següent, es despertaria amb aquella vitalitat permanent com si no hagués passat res, com si la nit s’ho hagués empassat tot i la lluna hi hagués posat calma, qui sap si amb una abraçada d’aquelles fortes o un petó d’enamorats, i el conduiria fins, altra vegada, l’explosió pertinent i l’adéu d’aquell dia, fins el demà.
Aixecà els ulls del paper i el color vermell que tacava el cel ja s’havia fos. La seva ment no podia parar d’emetre aquells sons perfectament tallants: fins el demà, fins el demà, fins el demà. El negre de la nit havia menjat terreny i s’estenia incontrolat a velocitats de pantera. Tot era res. Sabia perfectament que això era normal, que després de l’explosió, vermella i fogosa, venia la calma d’una nit d’estiu com aquella, però li va sorprendre. A vegades, la sorpresa l’atrapava quan menys s’ho esperava, amb moments normals com aquells, de lògiques inversemblants i teories estúpides. Tenia els ulls ben oberts. Era un cel negre de por, i no hi havia lluna. Ella, la lluna, era una damisel·la impulsiva, amb faldilles curtes i sense mitges, que feia el que volia perquè mai ningú li havia explicat com funcionava el món. Encara fixada en aquell horitzó indesxifrable, doncs, pensà que potser l’endemà el sol no hi seria, i que el cercle lògic petaria d’una vegada per totes. Rigué. De sobte, la sorpresa augmentà: un llampec, com aquell qui preveu alguna cosa. Seguia imaginant el demà diferent, aquella explosió que acabaria amb les relacions humanes: i es llevaria en un món ple de núvols foscos i el sol, darrere, s’ho miraria fastigosament cansat de fer cada dia el mateix i, de sobte, es giraria, i la lluna, boja, fugaça com aquella explosió, aquella de l’ahir que determina el demà, l’abraçaria fort i li faria un petó d’aquells que cremen, d’enamorats, i li diria amb un fil de veu que l'estimava. I llavors plouria, plouria molt i tot seria fosc, molt fosc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada