[Truco l’encenedor perquè faci una llum de vertigen que em deixi encegada encara més estona de la que porto pensant en tu que n’és molta gairebé malaltís si ho exagero una mica i que la monotonia no ens atrapi si us plau si us plau ni que la costum ens faci traïdors del desig persistent que només demano que el vent solitari ens emporti com un gat salvatge d’aquells del Marroc per l’aire volant com coloms de colors sense pausa sense pressa com aquell vi dolç que té molta paciència i que es fa a poc a poc producte del temps en contacte amb aquella fusta en forma circular en espirals de passió salvatge al celler del paradís].
1 comentari:
Tant fa qui sigui Joyce i tant fa el que diguin aquells que afirmen què és i què no és un monòleg interior. Tant fa quantes síl.labes tinguin uns versos separats per un / i tant fa si la rima és variada o no. Som el contingut que vomita damunt el continent; aquest art és allò que plora el cor el cap el cos les mans els dits els ulls sense mesurar cap on cauen les llàgrimes o quin gruix tenen al nostre damunt. I l'amor també pot ser llibertat.
Publica un comentari a l'entrada