[el tancar i obrir d'ulls]: Tomba la bala

Ja portava estona remugant sota els llençols. Estirava les cames i les tornava a arronsar; aquell clima angoixant m’absorbia, la teranyina se’m arrapava i no podia desempallegar-me’n.
A través de les escletxes dels porticons veia la llum tènue de les faroles d’aquell carrer on mai hi passava ningú. Era tard. Em vaig capgirar i vaig contraposar la cara amb el coixí. La respiració em va fer el salt i vaig girar la cara. No podia dormir. Vaig pensar que l'aroma de les espelmes de la nit anterior n'era la responsable. Instintivament, em vaig tornar a girar donant com a última oportunitat al cos per a desfer-se en el somni. Res, impossible. El meu cos era viu com una flama. De cop i volta el meu braç va alçar-se per a tocar alguna cosa però va caure repentinament sobre el cobrellit. Tantes nits plegats ja se’m van fer costum i ja no recordava què era dormir sola. Aquelles imatges d’ocells pidolaires i el t’estimo a cau d’orella de cada nit, en comptes de bona nit, m’era necessari. 

Les faroles del carrer es van anar apagant i el dia va créixer rutinàriament. No sabia ben bé si volia llevar-me o residir amargament sota els llençols però, sortosament, sempre m’acompanyava un xic d'esperança. Vaig posar els peus a terra. La catifa de l’habitació, però, no m’era agradable. Aquesta tenia un tacte arrogant d’allò més empipador. Vaig obrir els porticons. Desitjava trobar-me un dia radiant el qual m’il·luminés insistent per tenir la suficient força per córrer darrere seu però... però plovia i feia sol alhora. El temps va decidir tombar les regles del joc i posar en dubte la decisió que havia de prendre. Em vaig quedar mirant la pluja sota aquell sol esplèndid, palplantada, arrossegant l’angoixa i apuntant directe a l’esperança, esperant la revolució. Les llàgrimes em van recórrer el cos repicant al sostre de l’oblit. Tot era qüestió de punteria, vaig pensar.