Et miro

El mira, la mira
La mira, el mira. L’ordre, òbviament, no altera el producte.
La mira, la mira. El mira, el mira.
El mira, la mira, el mira, la mira, el mira, la mira; però sempre discretament i amb aquell subtil somriure als llavis que els deixa en evidència.
De cop, li fa una petita mossegada al llavi. Aquest, s’enrogeix fruit de la passió descontrolada. Sobtadament, ell li fa un petó d’aquells que gairebé no es noten però que deixen anar una essència especial. Ella s’aparta suaument i ell la segueix amb la mirada. Commoguts per l’atracció s’apropen. Es toquen. Els quatre llavis es busquen per entrar a formar part d’un joc on la passió n’és la protagonista. La mira, el mira. Es miren. I no paren.

El joc de la seducció.

A Can Polònia es superen!

Greenpeace EN CATALÀ!

El sentiment de preservació del medi ambient el tinc molt arrelat i considero que el medi natural és l’essència més pura de l’existència de qualsevol ésser. Per tant, i molt lògicament, l’hem de protegir de qualsevol atemptat que hi pugui haver davant aquest i, com en altres matèries, la unió continua fent la força.
Així doncs, fa relativament poc, em vaig fer sòcia de Greenpeace, organització ecologista i pacifista internacional per excel·lència. El meu dubte d’adherir-m’hi o no rondava pel meu cap ja feia anys però, després de mantenir una llarga conversa amb un dels seus membres, ho vaig tirar endavant.
La mosca va arribar ben aviat al nas, però.
Avui mateix, m’ha trucat un noi molt simpàtic que utilitzava la llengua espanyola estupendament, per confirmar les meves dades. Enfadada, em nego a respondre el que em demana i li pregunto, òbviament en català, des d’on em truca. Em contesta un rotund Barcelona i seguidament li dic per què carai no pot parlar en català. Ell s’ha excusat dient-me que està atrafegat i que ha de realitzar trucades a nivell estatal, però, curiosament, canvia d’idioma i segueix la conversa en català.
És a dir, n’estic fins la polla de la llengua imperial i la repressió de la puta Espanya. M’és igual que ho facin per a facilitar l’entesa, m’és igual que tinguin com a únic objectiu el medi ambient, m'és igual que la pàgina de Dinamarca de Greenpeace estigui en Danès; idioma amb molts menys parlants que el català, i m’és igual si salven pingüins de Grenlàndia si passen descaradament d’una llengua, la meva llengua, fins al punt de tenir la web amb ".es" i passant per tots els butlletins, revistes i sessions informatives fetes amb el putu idioma que ens trepitja continuament.
Jo estic disposada a col·laborar-hi però vull veure com mouen fitxa i es solidaritzen amb el nostre sentiment de lluita, lluita diferent però alhora semblant sentiment d’indefensió. El medi ambient, Catalunya. El món, el meu país.

Per cert, ja he enviat un mail amenaçador als de Greenpeace. Espero una resposta i un pas endavant.
(+Informaré!)

RES: 1pron. Alguna cosa

L’altre dia em va passar una cosa d’aquelles que et fan rumiar durant una bona estona. És una cosa d’aquelles que et mareja per dintre i no saps ben bé què carai passa perquè realment no ha passat res. M’hi endinso, doncs.

Vaig a buscar el metro. L’aparell que fa estrebades sobtades segueix el seu recorregut rutinari. M’assec. Extraordinàriament, sobraven seients.
Jo sóc d’aquelles que observa cada petit detall, aquella tarja de metro descuidada probablement pel seu desús fruit de l’esgotament, aquella flor que amb esforç a sortit d’entremig de les escombraries, aquell escarabat que no pot caminar pel simple fet que està a l’inrevés, aquell músic de carrer que s’amaga els diners com a fórmula publicitària per a rebre’n més... Tot allò que la gent passa per alt i que, malauradament, a ningú interessa.
Em trobava, doncs, embadalida davant les circumstàncies que em rodejaven. Una nen petit que es menjava els mocs delicadament, una dona de mitjana edat que, estranyament, mirava per la finestra el meravellós paisatge fosc i tenebrós característic per ser comú al panorama de tots els metros soterrats, una nena que es pujava les mitges sense cap mena de vergonya, i una dona vella. Una dona exageradament vella.
La dona vella, doncs, era baixeta i escarransida. La dona tenia la pell plena de plecs, fet que reflectia com el pas del temps feia el seu camí. La dona duia una faldilla de color salmó, d’aquelles típiques de les dones de la seva edat. La dona se la veia trista, apagada, però amb un rerefons feliç, malgrat tot.
Jo la mirava sorpresa, com si mai hagués vist una dona gran. La vaig mirar de dalt a baix, fixant-me en tots els detalls minuciosos que voleiaven en l’ambient i sense haver-hi un perquè a tanta indiscreció.
Ella anava amb compte. A cada parada mirava per tal de poder comprovar que no era el seu destí i, un cop comprovat, continuava concentrada en un punt fix. Era delicada, era fràgil, i un sol moviment, per petit que sigui, la deixaria sense estabilitat.
Va baixar i es va quedar quieta. Jo, vaig baixar al seu darrere. De reüll controlava el que feia, se la veia perduda. Vaig decidir apropar-me a la sortida i esperar-la allà.
Vaig sortir i em vaig fer la distreta. La dona no venia. Decideixo acostar-me a una botiga de sabates i contemplar, per tal de fer esperar el temps.
Aquella dona desconeguda, vella i indecisa, no m’era indiferent. Potser el que estava fent no tenia sentit, però em vaig deixar dur, un cop més, pel corrent natural de l'ésser humà que, sortosament, encara perdura.
Després de cinc minuts la dona va treure el cap. Arriba al cap de munt de les escales amb esforç, com l’empenta de la formiga per a dur a l’altra banda del jardí aquella llavor minúscula fins al niu. Llavors, totes les formigues la rebien amb un somriure i es menjaven la llavor feliçment. La dona, però, va veure un món ja construït als seus peus, un món enfeinat, un món on tothom era egoista i tothom mirava endavant, endavant per atrapar el seu objectiu, el meu i el d’ells.
Va aixecar les pestanyes i va mirar al cel. Reflectit a l’aparador, vaig veure aquells ulls petits amagats entre la pell. Ho va mirar tot. Va mirar aquella cantonada, va mirar aquella senyal de tràfic que prohibeix el pas a tot vehicle, va mirar aquells manobres carregats amb sacs de ciment, va mirar les finestres d’aquella casa modernista, em va mirar a mi.
Avança i s’atura altra vegada. El meu neguit creix.
No vaig poder més. Em vaig apropar i li vaig dir si necessitava ajuda. Va moure el cap de dreta a esquerra, em fa fer mig somriure i se’n va anar. Va fer dos passes i em va tornar a mirar. Llavors es va desfer entre la multitud.

Em vaig quedar quieta una estona i me’n vaig anar. Ben bé, no va passar res, però allò que se’n diu “res” ja té alguna essència que em va fer reflexionar.

Que aquests moments no s’esfumin en el no res!

larutan atur al

Part III. S/T (7 mesos i mig més tard...)

Pip pip pip! El soroll del despertador es feia esgotador. Ja érem a mig curs i encara no se l’havia canviat.
La rutina m’envaïa. Sempre era el mateix però hi convivia bé amb aquella quotidianitat, suposo que el cos se’m va adaptar al costum d’un dia rere l’altre: Et lleves, beus llet i te’n vas a fer camí.
Em vaig aixecar del llit i vaig anar directe a la nevera. Vaig obrir-la i vaig beure’n un glop. Era freda. Vaig baixar les escales a corre-cuita, de dues en dues, intentant atrapar aquells minuts que faltaven per no fer tard. Normalment la jugada no em sortia massa bé, sempre apareixia algun obstacle pel camí que em feia retrocedir la meva petita batalla contra el temps. Aquella persona que es col·loca palplantada a la banda esquerra de les escales mecàniques, aquell aparell llarg i estrident que s’envela quan tu acabes d’arribar a l’andana, aquella iaiona a pas parsimoniós que circula pel mig de la vorera, aquell inesperat semàfor que parpelleja quan estàs disposat a creuar la Diagonal,... com si el temps, fastiguejat de tant córrer, decidís detenir petits instants fent-te esperar en moments que voldries que fossin fugaços. Malgrat tot, sense pendre'n exemple, seguia actuant contrarellotge. Les classes havien resultat entretingudes. Dic adéu i em desfaig entre la pluja. Camino a pas lleuger, sota un diari que m’ajuda a sentir l’eco d’aquelles gotes fredes que venen de l’infinit. Me n'adono que caminar sota la pluja amb un diari al cap és realment màgic. Quan començo a notar l’aigua rere el diari, accelero el pas i m’endinso a la cova.
Abans de fitxar la targeta se’m presenta un home vell, tot xop, que em demana cinquanta cèntims. Primerament dubto, però la innocència em fa treure el moneder. Em diu gràcies, em fa mig somriure i se’n va a treure una tarja. Encara sort –vaig pensar- que no li he negat. Sempre m’havien dit que no en fes cas, que podia resultar perillós, però no m’he pogut resistir a la carona d’un avi desemparat davant un aparell estrident.
Recupero el ritme, fitxo i baixo escales avall. Un minut seixanta-set segons. M’assec i trec aquell diari moll que m’havia ajudat a no mullar-me. Quasi no hi puc llegir res, però amb esforç desxifro un petit article d’opinió que diu: [...] T’ha mirat i tu també ho has fet. Ell no ho ha fet abans, i tu no ho has fet després. Ho heu fet a la vegada, sense decidir-ho, junts, el pur inconscient dels dos. Ara ja no es podia recular i rebobinar, ara ja havia passat i ja era massa tard, tot començava... [...]
El paràgraf em deixa fora de sí. Volia continuar llegint però el text continuava intraduïble. Vaig aixecar-me, vaig arrugar el diari gairebé a cops de puny i el vaig llençar amb empenta dins les escombraries. Seguidament sento el brunzit de la màquina, m’aixeco i em disposo a aixecar la palanca. Em quedo quieta i retrocedeixo. Agafo el diari i pujo al vagó. Pròxima estació, Urquinaona.
Baixo una mica abans de la meva parada establerta per definició, i camino carrer Gran de Gràcia amunt, disposada a trobar alguna botigueta amb menjar precuinat. Les carmanyoles de la mare ja s’havien acabat i tenia molta gana.
La ciutat era transparent, l’aigua feia camí cap a l’embornal i es deixava caure, sense impedir-ho, totalment convençuda de voler submergir-se allà per arribar a l’infinit. La pluja havia desinfectat tota aquella acidesa que caracteritza qualsevol ciutat amb més d’un milió d’habitants. Respiro profundament i miro al cel. Veig l’esfera de llum que em mira. Li torno la mirada i somric. Mentrestant, en pur inconscient, rebota en la meva ment l’eco dels intèrfons del tren quan fan anar el “pròxima estació” com aquell qui no digués res, com si aquelles paraules fossin indiferents i com si una pròxima estació fos la cosa més senzilla del món.
He trobat una botiga de menjar precuinat dos carrers més avall de casa. Compro canelons gratinats i peix arrebossat per 5,70€. - Serà el meu diumenge - vaig pensar. De diners, doncs, anava justa, i m’havia d’espavilar amb l’escàs sou de servir nens repel·lents en un menjador d’una escola de monges. A casa s’hi estava bé. El sol entrava per la finestra del menjador i deixava anar resplendor suficient per no haver d’encendre el fluorescent. Mentre dinava, em passaven pel cap aquelles paraules de l’article del diari. “Ara ja no es podia recular i rebobinar, ara ja havia passat i ja era massa tard, tot començava...”. Lògicament m’havia fet pensar en aquella sobtada trobada ara ja feia set mesos. Entre batzegada i batzegada, aquells ulls, aquell somriure, aquella vermellor de les galtes, aquella bogeria...
Aquells últims mesos gairebé no hi havia pensat però l’article em va fer tornar a reviure el moment. Vaig agafar el diari i vaig endinsar-me en aquells mots desconeguts però alhora tan propers. Commoguda pel caliu de la situació, vaig arrancar la portada del diari i vaig sortir de casa d'una revolada. Llavors el temps no em retenia.

[...]

Per no perdre el fil: Part I, Part II

Desitjos

Dins teu hi ha el sentiment més sorprenent
que mai siguis capaç d'imaginar.
Tot el que busques, tot el que has cercat
durant tota la teva vida, sempre ha estat dins teu.
Però, sovint, mentre ho cerques, acabes
amb les mans buides perquè buscaves fora
quan el que és vertader és a dins.
Quan puguis mirar dintre teu, hi trobaràs la joia
que sempre has desitjat.






Com tu, iaia :)