[divergir]: La diversió de la mandarina

T’agraden les mandarines?

– Ben mirat, és una de les preguntes més difícils de respondre -.

Les mandarines són la pera. No son com les pomes que, generalment, totes són bones. O els plàtans, que si no estan mig tocats, sempre tenen aquell gust llefiscós característic d’aquest. Per triar la mandarina adient has de tenir un peculiar sensor per a topar amb la justa i, així, aconseguir l'estat d'èxtasi que et fa sentir una mandarina realment"bona".

-Mandarines dolentes:

*Les mandarines defensores. Són aquelles que tenen la pell interior gruixuda i que empassar-te-la sigui tota una odissea.

*Les mandarines reproductives. Són aquelles on a cada grill hi ha un maleït pinyol. Toca, realment, bastant els pebrots. Sembla, ben bé, que no vulguin despedir la seva existència i només pensin en reproduir-se a velocitats siderals. I sort encara quan només n'hi ha un! A vegades, desgraciadament, et pots trobar una pila de llavors en un mateix inútil grill (sí, gran inútil).

*Les manderines intoxicadores. Són aquelles que desprenen aquell gust àcid-fastigós que t’impulsa a escopir-la. (Per contra podries tenir greus problemes).

*Les mandarines antisistema. Sempre us havien dit que eren de color taronja, oi? Doncs aquestes, exaltades i amb l’adrenalina al màxim, diuen que taronja ho siguin les taronjes. Elles, cansades de ser relacionades amb les seves germanes grans, manifesten la seva diferència sent de color verd (sí, definitivament, són les millors).

*Les mandarines estalviadores. Són aquelles que són tan i tan dolentes que s’aprofiten per a fer suc. Com menjar-se-les és impossible, s’exprimeixen i, gràcies als 2kg de sucre que hi fiques, poden arribar a ser comestibles. 

*Les mandarines arrapades. Són aquelles que tenen la pell externa tan fina que treure-la comporti un procés llarg i feixuc el qual acabes cansat i estressat. 

*Les mandarines aigualides. Són aquelles que no tenen gust, és a dir, millor que no te la menjis perquè per no menjar res, ja em diràs el què.

*Les mandarines lletges. Hi ha manderines que tenen un aspecte aterrador. Entres a la cuina i has de fugir corrents ja que el seu aspecte és del tot horripilant: La tia està tota comprimida i arrapada a ella mateixa, però alhora està com despressa de la seva pell, flotant en l'interior. És molt díficil d'explicar i fins i tot sona a incongruència però us ben juro que és cert (porto 5 minuts intentant descriure-ho).

*Les mandarines envejoses. Són aquelles de tamany industrial, que ja no saps si són mandarines o taronges.

- Mama, no hi ha mandarines!

- Sí, no les veus?

- No!

- Estan a sobre el marbre! A veure si et mossegaran! (seria, exactament, l'únic que faltaria).

- No es que no les vegui (és obvi que el seu tamany comporta que desvii la vista i contemplar) és que les havia confós!

*Les mandarines no mandarines, o altrament dit mandarines anorèxiques. És impossible menjar-te-la perquè no hi ha suc que empassar-te. Sembla que algun esser aliè hagi xuclat tot el líquid mandarinós.

*Les mandarines exòtiques. I són exòtiques perquè suen de depilar-se ja que consideren que no és necessari per la supervivència (aquí no divergim!). Aquestes, tenen tot de fils, pèls i altres merdetes varies, que has d’anar traient per tal que quedi lliure d’impureses i pugui, lleugerament, arribar al teu estomac sense tenir problemes de repugnància.

*Les mandarines alterades. Són aquelles que tenen els grills de totes mides. Pots trobar un grillot immens que fa que te l’hagis d’empassar mitjançant dues mossegades o un merda grill que gairebé ni el veus. Cal fer esment d’aquest últim, però. Aquest, a vegades està annexionat amb el "grill mare" (o "grilla", per no provocar l'alteració de la persona), deixant un petit buit matern (ja no sé ben bé que cony és el "normal" en les manderines).

-Aspectes generals de les mandarines:

*Quan has acabat de menjar-te una mandarina, has de tenir present que els teus dits quedaran infectats de la pudor estrident d'aquesta que perdurarà incrustada en ells, pels segles dels segles i Déu, malauradament, no hi tindrà res a fer.

*Quan decideixes menjar-te dues mandarines (amb excepció de les que són de tamany industrial perquè amb una ja quedes suficientment tip) has de tenir en compte, com a pas previ, provar cada una per separat. Les dades estadístiques (cientifico-tècnicament han demostrat) que quan la primera és bona, la segona és dolenta. La qual cosa provoca un fort estat de xoc, fruit del bon gust de l’anterior, brutal.

Com podeu veure, es pot treure molt suc d’una mandarina (bé, tret de les mandarines no mandarines xd). Ho deixaré aquí, però!

Ànims pompeians! A mort amb el dret que l'ONU és una broma!

Intoxicació numèrica indeterminada

No és “el”.

Com si del inconscient es tractés, la distorsió d’aquells sons em va despertar. A casa, l’emissora 97.8 anava com volia. Llevar-se a so de sons (ja sigui un “pip-pip”, música o la distorsió d’aquesta) era tot un infern. Així, decidida a temptejar el temps, vaig remugar 10 minuts més entre llençols i benanança.
Avui era 24 de novembre, el dia del meu aniversari. Els 365 dies de l’any havien passat fugaçment i ara ja en tenia 22. Obro la televisió i enfonso el número 3 del comandament a distància. Rutinàriament, en Josep Cuní, vell i cansat després de tants anys de tertúlia, apareix i em saluda amb un “Bon dia, bona hora, són les 8 i 34 minuts”.
Ràpid me’n canso. Surto d’una revolada i baixo els 25 escalons fins a arribar a l’entrada, i amb 4 minuts ja sóc a l’andana del metro esperant la L1. La pantalla m’indica que falten 5,23 minuts pel pròxim tren. Esbufego i miro el rellotge. L’agulla llarga que marcava el 12 estava mig trencada. M’apropo el rellotge a l’orella, puc sentir el tic-tac interminable. M’assec, com si no tingués res a fer, a esperar el maleït temps.
Canvio de parer, fruit de la paradoxa d’esperar els 5,23 minuts davant els 4 d’arribar, i agafo l’autobús número 6. Córrer i esperar. Esperar i córrer. Em preguntava sovint si la determinació del temps existia o era conseqüència d’un escarit invent.
Curiosament, trobo seient al costat d’un avi que fullejava el diari “El 9”. Un empat Barça-Espanyol de la nit passada, i una golejada de 4 gols del Celtic davant el Madrid. El termòmetre de la Plaça del Llapis marca 16º. Miro a l’alt campanar. Potser feia 30 metres d’alt! Les agulles del seu rellotge voltaven a poc a poc, embogides per la màgia del temps al so d’un “nang” estrident que em rebotava en la ment, sense detenir-se.
Baixo. Veig un ésser masculí de color que toca el piano al bell mig del carrer 9 d’octubre. La sonata Arpeggione D 821 de Schubert, com sempre, magnífica. Li deixo caure 50 cèntims per la màgia del moment i marxo cap a casa l’àvia.
Pico 3 cops. 3, ni més, ni menys; era una tàctica per saber que era jo. No hi era. Trec les claus de la motxilla i entro. Arribo a la cuina i agafo 10 minuts de pastís. Amb menys d’1 minut, ja el tenia rondant per l’estomac. Sempre havia comptat amb minuts les coses rodones. 25 minuts de truita de patata, 15 minuts de crema catalana i 10 minuts de mató. La gana em va fer agafar 10 minuts més. El pastís era deliciós. Pobre àvia, gairebé no li deixo ni 5!
Apressuradament, em dirigeixo a la biblioteca. Remeno els llibres dels prestatges, com si d’un mercat es tractes, sense trobar el meu objectiu. 445 LP, 340 GL, 34O GHP, 21DG, 311ERR,... Però el 256FDL no hi era. Parlo amb la secretària i aquesta em dóna un telèfon per a solucionar-ho. Marco ràpidament el 639493402. Una veu exageradament aguda em diu que el llibre està a la biblioteca del Carrer Aragó nº135 i que me’l podien dur a casa pagant 1,45€ per les despeses d’enviament. Afirmo i dono tota orgullosa el carrer Lluís Companys nº54.
Com sempre, faig tard. No recordava que la mare m’havia encarregat d’anar a comprar un número de Nadal. Ella no ho feia per la casualitat dels diners, sinó per el simbolisme que comportava tenir un número de Nadal en aquestes èpoques. Em dirigeixo a l’estanc sense perdre pistonada. Arribo i trobo la porta tancada. Pico un parell de cops. M’obren. 7776. Em va semblar un bon número. Giro cua, sense descuidar-me de tocar el 2, i me’n vaig a la carnisseria. Després d’esperar-me una bona estona, vaig sentir cridar el 843. Per fi em tocava! Vaig demanar tres costelles de xai i 150gr de formatge de cabra.
Pujo les 6 plantes a peu per manca d’ascensor. Estava avariat. La u34950, la meva companya d’universitat, m’estava trucant. Conclusió de la trucada: Deures de física per l’endemà. Respiro profundament i conto fins a 10 per tal de tranquil·litzar-me. Era una feinada de les grosses i només pensar en aquells resultats tant immensos com un 343059023485, si tenies sort, o bé un 66,3446 o coses més complicades com ara 4k2∑2,45∞√4∂4y5∆86,5‰76℮3x∩8∫78b≈68, ja em rodava el cap.
Miro el rellotge, les 8:23, la tarda m’havia passat volant. Me n'adono que només tinc 13 minuts per anar a la copisteria a imprimir els exercicis. La dona em rep amb cara de pomes agres i m’agafa el Pen Drive amb mala gana. No m'estranya, doncs, que ho fes amb mala gana; les pomes agres no són pas fàcils de digerir. Miro els cartells per distreure’m i em fixo amb aquell de la prohibició de fotocopiar llibres segons la llei de la propietat intel·lectual aprovada pel Reial Decret Legislatiu 1/1996 del 12 d’abril. No obstant, jo ho havia fet infinitat de cops a la llibreria de dos carrers avall.
Durant el camí de tornada, els peus em feien mal. Vaig pensar que deuria ser cosa del número 39 gravat a la sola de les sabates. I no pel relleu d’aquest, no, sinó perquè em venien petites. Me les miro, encara duien posat el codi de barres 4006381333627, que feia que quedessin fitxades per sempre més. El vaig arrencar.
De cop, vaig sentir el soroll d’una explosió. Un aire espès em va envoltar i se’m van tapar les orelles. Llavors, ja m’era impossible contar fins a 10. Els crits de la gent feien despistar la meva por, però en tenia com mai abans. Sobtadament, vaig caure al terra i em vaig donar 1 fort cop al cap, o 2, o 3; ara no ho recordo.

23 de novembre del 2011. Macroexplosió a Plaça Catalunya, Barcelona. Produït per una bomba que duia un autobús amb matrícula 23904GF estranger, sense determinar.
135 morts i un centenar de ferits, sense determinar.

No hi ha determinació.

És “un” [1]
És “un” [2]

Un temps indeterminat.

Et miro

El mira, la mira
La mira, el mira. L’ordre, òbviament, no altera el producte.
La mira, la mira. El mira, el mira.
El mira, la mira, el mira, la mira, el mira, la mira; però sempre discretament i amb aquell subtil somriure als llavis que els deixa en evidència.
De cop, li fa una petita mossegada al llavi. Aquest, s’enrogeix fruit de la passió descontrolada. Sobtadament, ell li fa un petó d’aquells que gairebé no es noten però que deixen anar una essència especial. Ella s’aparta suaument i ell la segueix amb la mirada. Commoguts per l’atracció s’apropen. Es toquen. Els quatre llavis es busquen per entrar a formar part d’un joc on la passió n’és la protagonista. La mira, el mira. Es miren. I no paren.

El joc de la seducció.

A Can Polònia es superen!

Greenpeace EN CATALÀ!

El sentiment de preservació del medi ambient el tinc molt arrelat i considero que el medi natural és l’essència més pura de l’existència de qualsevol ésser. Per tant, i molt lògicament, l’hem de protegir de qualsevol atemptat que hi pugui haver davant aquest i, com en altres matèries, la unió continua fent la força.
Així doncs, fa relativament poc, em vaig fer sòcia de Greenpeace, organització ecologista i pacifista internacional per excel·lència. El meu dubte d’adherir-m’hi o no rondava pel meu cap ja feia anys però, després de mantenir una llarga conversa amb un dels seus membres, ho vaig tirar endavant.
La mosca va arribar ben aviat al nas, però.
Avui mateix, m’ha trucat un noi molt simpàtic que utilitzava la llengua espanyola estupendament, per confirmar les meves dades. Enfadada, em nego a respondre el que em demana i li pregunto, òbviament en català, des d’on em truca. Em contesta un rotund Barcelona i seguidament li dic per què carai no pot parlar en català. Ell s’ha excusat dient-me que està atrafegat i que ha de realitzar trucades a nivell estatal, però, curiosament, canvia d’idioma i segueix la conversa en català.
És a dir, n’estic fins la polla de la llengua imperial i la repressió de la puta Espanya. M’és igual que ho facin per a facilitar l’entesa, m’és igual que tinguin com a únic objectiu el medi ambient, m'és igual que la pàgina de Dinamarca de Greenpeace estigui en Danès; idioma amb molts menys parlants que el català, i m’és igual si salven pingüins de Grenlàndia si passen descaradament d’una llengua, la meva llengua, fins al punt de tenir la web amb ".es" i passant per tots els butlletins, revistes i sessions informatives fetes amb el putu idioma que ens trepitja continuament.
Jo estic disposada a col·laborar-hi però vull veure com mouen fitxa i es solidaritzen amb el nostre sentiment de lluita, lluita diferent però alhora semblant sentiment d’indefensió. El medi ambient, Catalunya. El món, el meu país.

Per cert, ja he enviat un mail amenaçador als de Greenpeace. Espero una resposta i un pas endavant.
(+Informaré!)

RES: 1pron. Alguna cosa

L’altre dia em va passar una cosa d’aquelles que et fan rumiar durant una bona estona. És una cosa d’aquelles que et mareja per dintre i no saps ben bé què carai passa perquè realment no ha passat res. M’hi endinso, doncs.

Vaig a buscar el metro. L’aparell que fa estrebades sobtades segueix el seu recorregut rutinari. M’assec. Extraordinàriament, sobraven seients.
Jo sóc d’aquelles que observa cada petit detall, aquella tarja de metro descuidada probablement pel seu desús fruit de l’esgotament, aquella flor que amb esforç a sortit d’entremig de les escombraries, aquell escarabat que no pot caminar pel simple fet que està a l’inrevés, aquell músic de carrer que s’amaga els diners com a fórmula publicitària per a rebre’n més... Tot allò que la gent passa per alt i que, malauradament, a ningú interessa.
Em trobava, doncs, embadalida davant les circumstàncies que em rodejaven. Una nen petit que es menjava els mocs delicadament, una dona de mitjana edat que, estranyament, mirava per la finestra el meravellós paisatge fosc i tenebrós característic per ser comú al panorama de tots els metros soterrats, una nena que es pujava les mitges sense cap mena de vergonya, i una dona vella. Una dona exageradament vella.
La dona vella, doncs, era baixeta i escarransida. La dona tenia la pell plena de plecs, fet que reflectia com el pas del temps feia el seu camí. La dona duia una faldilla de color salmó, d’aquelles típiques de les dones de la seva edat. La dona se la veia trista, apagada, però amb un rerefons feliç, malgrat tot.
Jo la mirava sorpresa, com si mai hagués vist una dona gran. La vaig mirar de dalt a baix, fixant-me en tots els detalls minuciosos que voleiaven en l’ambient i sense haver-hi un perquè a tanta indiscreció.
Ella anava amb compte. A cada parada mirava per tal de poder comprovar que no era el seu destí i, un cop comprovat, continuava concentrada en un punt fix. Era delicada, era fràgil, i un sol moviment, per petit que sigui, la deixaria sense estabilitat.
Va baixar i es va quedar quieta. Jo, vaig baixar al seu darrere. De reüll controlava el que feia, se la veia perduda. Vaig decidir apropar-me a la sortida i esperar-la allà.
Vaig sortir i em vaig fer la distreta. La dona no venia. Decideixo acostar-me a una botiga de sabates i contemplar, per tal de fer esperar el temps.
Aquella dona desconeguda, vella i indecisa, no m’era indiferent. Potser el que estava fent no tenia sentit, però em vaig deixar dur, un cop més, pel corrent natural de l'ésser humà que, sortosament, encara perdura.
Després de cinc minuts la dona va treure el cap. Arriba al cap de munt de les escales amb esforç, com l’empenta de la formiga per a dur a l’altra banda del jardí aquella llavor minúscula fins al niu. Llavors, totes les formigues la rebien amb un somriure i es menjaven la llavor feliçment. La dona, però, va veure un món ja construït als seus peus, un món enfeinat, un món on tothom era egoista i tothom mirava endavant, endavant per atrapar el seu objectiu, el meu i el d’ells.
Va aixecar les pestanyes i va mirar al cel. Reflectit a l’aparador, vaig veure aquells ulls petits amagats entre la pell. Ho va mirar tot. Va mirar aquella cantonada, va mirar aquella senyal de tràfic que prohibeix el pas a tot vehicle, va mirar aquells manobres carregats amb sacs de ciment, va mirar les finestres d’aquella casa modernista, em va mirar a mi.
Avança i s’atura altra vegada. El meu neguit creix.
No vaig poder més. Em vaig apropar i li vaig dir si necessitava ajuda. Va moure el cap de dreta a esquerra, em fa fer mig somriure i se’n va anar. Va fer dos passes i em va tornar a mirar. Llavors es va desfer entre la multitud.

Em vaig quedar quieta una estona i me’n vaig anar. Ben bé, no va passar res, però allò que se’n diu “res” ja té alguna essència que em va fer reflexionar.

Que aquests moments no s’esfumin en el no res!

larutan atur al

Part III. S/T (7 mesos i mig més tard...)

Pip pip pip! El soroll del despertador es feia esgotador. Ja érem a mig curs i encara no se l’havia canviat.
La rutina m’envaïa. Sempre era el mateix però hi convivia bé amb aquella quotidianitat, suposo que el cos se’m va adaptar al costum d’un dia rere l’altre: Et lleves, beus llet i te’n vas a fer camí.
Em vaig aixecar del llit i vaig anar directe a la nevera. Vaig obrir-la i vaig beure’n un glop. Era freda. Vaig baixar les escales a corre-cuita, de dues en dues, intentant atrapar aquells minuts que faltaven per no fer tard. Normalment la jugada no em sortia massa bé, sempre apareixia algun obstacle pel camí que em feia retrocedir la meva petita batalla contra el temps. Aquella persona que es col·loca palplantada a la banda esquerra de les escales mecàniques, aquell aparell llarg i estrident que s’envela quan tu acabes d’arribar a l’andana, aquella iaiona a pas parsimoniós que circula pel mig de la vorera, aquell inesperat semàfor que parpelleja quan estàs disposat a creuar la Diagonal,... com si el temps, fastiguejat de tant córrer, decidís detenir petits instants fent-te esperar en moments que voldries que fossin fugaços. Malgrat tot, sense pendre'n exemple, seguia actuant contrarellotge. Les classes havien resultat entretingudes. Dic adéu i em desfaig entre la pluja. Camino a pas lleuger, sota un diari que m’ajuda a sentir l’eco d’aquelles gotes fredes que venen de l’infinit. Me n'adono que caminar sota la pluja amb un diari al cap és realment màgic. Quan començo a notar l’aigua rere el diari, accelero el pas i m’endinso a la cova.
Abans de fitxar la targeta se’m presenta un home vell, tot xop, que em demana cinquanta cèntims. Primerament dubto, però la innocència em fa treure el moneder. Em diu gràcies, em fa mig somriure i se’n va a treure una tarja. Encara sort –vaig pensar- que no li he negat. Sempre m’havien dit que no en fes cas, que podia resultar perillós, però no m’he pogut resistir a la carona d’un avi desemparat davant un aparell estrident.
Recupero el ritme, fitxo i baixo escales avall. Un minut seixanta-set segons. M’assec i trec aquell diari moll que m’havia ajudat a no mullar-me. Quasi no hi puc llegir res, però amb esforç desxifro un petit article d’opinió que diu: [...] T’ha mirat i tu també ho has fet. Ell no ho ha fet abans, i tu no ho has fet després. Ho heu fet a la vegada, sense decidir-ho, junts, el pur inconscient dels dos. Ara ja no es podia recular i rebobinar, ara ja havia passat i ja era massa tard, tot començava... [...]
El paràgraf em deixa fora de sí. Volia continuar llegint però el text continuava intraduïble. Vaig aixecar-me, vaig arrugar el diari gairebé a cops de puny i el vaig llençar amb empenta dins les escombraries. Seguidament sento el brunzit de la màquina, m’aixeco i em disposo a aixecar la palanca. Em quedo quieta i retrocedeixo. Agafo el diari i pujo al vagó. Pròxima estació, Urquinaona.
Baixo una mica abans de la meva parada establerta per definició, i camino carrer Gran de Gràcia amunt, disposada a trobar alguna botigueta amb menjar precuinat. Les carmanyoles de la mare ja s’havien acabat i tenia molta gana.
La ciutat era transparent, l’aigua feia camí cap a l’embornal i es deixava caure, sense impedir-ho, totalment convençuda de voler submergir-se allà per arribar a l’infinit. La pluja havia desinfectat tota aquella acidesa que caracteritza qualsevol ciutat amb més d’un milió d’habitants. Respiro profundament i miro al cel. Veig l’esfera de llum que em mira. Li torno la mirada i somric. Mentrestant, en pur inconscient, rebota en la meva ment l’eco dels intèrfons del tren quan fan anar el “pròxima estació” com aquell qui no digués res, com si aquelles paraules fossin indiferents i com si una pròxima estació fos la cosa més senzilla del món.
He trobat una botiga de menjar precuinat dos carrers més avall de casa. Compro canelons gratinats i peix arrebossat per 5,70€. - Serà el meu diumenge - vaig pensar. De diners, doncs, anava justa, i m’havia d’espavilar amb l’escàs sou de servir nens repel·lents en un menjador d’una escola de monges. A casa s’hi estava bé. El sol entrava per la finestra del menjador i deixava anar resplendor suficient per no haver d’encendre el fluorescent. Mentre dinava, em passaven pel cap aquelles paraules de l’article del diari. “Ara ja no es podia recular i rebobinar, ara ja havia passat i ja era massa tard, tot començava...”. Lògicament m’havia fet pensar en aquella sobtada trobada ara ja feia set mesos. Entre batzegada i batzegada, aquells ulls, aquell somriure, aquella vermellor de les galtes, aquella bogeria...
Aquells últims mesos gairebé no hi havia pensat però l’article em va fer tornar a reviure el moment. Vaig agafar el diari i vaig endinsar-me en aquells mots desconeguts però alhora tan propers. Commoguda pel caliu de la situació, vaig arrancar la portada del diari i vaig sortir de casa d'una revolada. Llavors el temps no em retenia.

[...]

Per no perdre el fil: Part I, Part II

Desitjos

Dins teu hi ha el sentiment més sorprenent
que mai siguis capaç d'imaginar.
Tot el que busques, tot el que has cercat
durant tota la teva vida, sempre ha estat dins teu.
Però, sovint, mentre ho cerques, acabes
amb les mans buides perquè buscaves fora
quan el que és vertader és a dins.
Quan puguis mirar dintre teu, hi trobaràs la joia
que sempre has desitjat.






Com tu, iaia :)

"Chapeau"

Escrit d'Alfons López Tena, vocal del CGPJ

DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.
Salvo efusiones, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.
Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).
Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?
Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.
Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.
Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los ‘diferentes’ no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.
España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.
Alfons López Tena, vocal del Consejo General del Poder Judicial.

PS: El text està en llengua imposada perquè els conqueridors se'n donin compte (malgrat el dubte però sense perdre l'esperança).

Per traduir-ho aquí.

+Més info:
Dependencia o independencia de Catalunya

Cercle d'estudis sobiranistes

El què de les discoteques

Entre empentes, mosques i discoteca, vaig pensar.

 

A quarts de dues de la matinada arribes a la destinació esperada. Sempre et proposes arribar una mica abans però mai ho aconsegueixes, ja sigui per a o per b, que la “b” és que ara està de moda començar la festa tard i la “a” ja no me’n recordo. Quina colla de sonats!

Hi ha com cinc-centes persones fent cua. T’ho mires esglaiada i, fins i tot, te'n rius, com si no pogués ser que existissin tants borregos al planeta disposats a fer tal bogeria. Pestanyeges, obres bé els ulls i te’n adones que realment forma part de la crua realitat.

Desesperada, intentes marxar, però la mala consciència del "ja hi som” et col·loca, com aquell qui realment no vol, a la cua d’aquestes cinc-centes. Totalment traint els teus sentiments, acotes el cap i segueixes el camí dictat per la majoria. És indignació, el que se sent.

A la cua si està com una llauna de sardines, com si els de la fàbrica s’haguessin equivocat i n’haguessin ficat tres de més. Entre un i l’altre, a part de no sobrar-hi ni un mil·límetre, la pressió és tan elevada que quasi et deixen sense respiració. De reüll, ja que moure un dit és totalment impossible, pots arribar a veure una part de la teva amiga mig torçada i recargolant-se de patiment. Commoguda per la situació, crides i fas saber a tothom que la vida és injusta. Tothom et mira amb cara de fàstic com si fer cua d'aquella manera i per anar a aquell lloc fos el més normal del món. Estàs predestinat a avançar al pas que marca el ramat i no hi pots fer res, no pots deixar-te anar, no pots fugir, no pots buscar el carnet de cotxe a la bossa perquè la bossa està massa ensota o massa endarrere. -Bossa! No pateixis! Aviat s’acabarà el patiment i ja podrem entrar a ballar!- “Per ballar s’ha de patir”, supera, fins i tot el “per presumir...”. Tot plegat supera els límits del patetiquisme però seguíem allà, com autèntiques guerreres.

Al cap d’una hora ben bona, i després d’haver-nos colat ja que era l’únic mitjà per a sobreviure, veiem l'entrada. Els segurates o, altrament dit, aquells mastodonts amb cara de mala llet i de cervell minúscul, fan encarrilar el ramat per a pagar. Si, la cosa té gràcia! Et pensaves que sortiria gratis, tant patiment?

Entrem gairebé a les tres. Ens sentim les persones més felices i afortunades de l’univers. La nit és llarga, la música està de puta mare i l’ambient s’aguanta però ja arriben.

Ja arriben els moscardons. Són aquells éssers siderals que els veus venir d’una hora lluny, et creues la mirada de pura casualitat, perquè miraves en aquella direcció o perquè miraves l’horitzó de la puta caixa de sabates, i ja s’han pensat que t’hi declaraves! Fot gràcia, realment.

S’apropen i et miren amb cara de "gato salvaje". Tu, que no et talles ni un pèl, els mires malament. Ells no s’immuten i fins i tot s’han pensat que era una mirada d'allò més sensual. Llavors, et gires i comences a fotre cops de colze al ritme de la música. I, ei! Tampoc s’immuten. Per mi que els posa catxondos i tot. Llavors rius de desesperació, pensant com cony és possible tal grau d’idiotesa. Tot s’aguanta, fins aquí. De cop i volta, però, sents com una mena de fregament mal disimulat. Et toquen, em giro amb mirada assassina i el paio em diu qualsevol xorrada per cridar l'atenció com un: "Hola, donde estudias?"I ja la tens. El miro, me’n ric a la seva cara i li dic que no l’importa i que foti el camp. Ho aconsegueixo. Llàstima, però, que de moscardons n’hi ha més que de mosques a la merda i la nit és llarga.
Podria seguir amb el tema del guardarobes, l'euro de més que has de pagar pels cubates de redbull i els balls exòtics de certs personatges però ho deixaré aquí.

La nit va estar bé, malgrat tot!

Part II. S/T

Pip pip pip! S'obren les portes. Com cada dia baixo a Arc de Triomf i em disposo a atrapar les escales, una rere l’altre, abans que l’aparell dispari i m’endugui per davant aquell vent càlid tan empipador. Ho aconsegueixo com pocs cops, atrapo la sortida abans del llançament. Estic satisfeta per la feina aconseguida. Per fi veig la claror però no aquells ulls. Que ximpleta, què creia, que me’l trobaria a la sortida, esperant-me? Em vaig quedar una estona embadalida davant una morera. Un avi que caminava mirant el terra, tot concentrat, va alçar la vista i em va mirar sorprès. Jo vaig mirar-me l’hora. Eren les 8:56, 240 segons per començar la rutina de cada dia.
Vaig anar camí contrari al meu destí quotidià per atrapar el destí d’aquell dia. Sabia que era totalment impossible trobar-me’l, aquell noi, aquella espurna que no vaig saber encendre, però no vaig dubtar.
Aquella placeta m’agradava. Mig camí entre Arc de Triomf i Plaça Catalunya, amagada i vergonyosa com si volgués desfer-se de l’ambient de ciutat, coloms afamats, ombres denses i gent de totes les edats. Plaça Urquinaona. Em vaig asseure a un banc, al costat d’un home de color que tocava l’acordió. Em va mirar sense posar-hi èmfasi i va seguir tocant. El cor m’anava ràpid. Vaig observar la plaça, havien passat 15 minuts des de l’ultima mirada. Ni rastre.
Totalment enfonsada vaig recular. En aquells moments recordo aquella bullícia que em recorria tot el cos, com una nena petita que no sap el què vol i lluita per allò, allò que no sap. Barcelona era gran i nosaltres dos quedàvem amagats dintre d’aquella massa conglomerada. Arbres, edificis, asfalt, gent, coloms, flors, papers i acordinons. Semblava que no hi cabia lloc per a ningú més, cap espai per a nosaltres perquè tot ja estava construit. Era impossible.
Aquella tarda me la vaig passar a l’habitació, escoltant música i fent anar el cap. Estava força desanimada i no hi veia sortida al meu problema. Problema de connexions, problema adolescent, problema de destí humà o, vés a saber. Volia veure’l, era l’únic que volia en aquells moments. Vaig anar a dormir d'hora, quan el sol es despedia rere Montjuic.
Em va llevar el despertador del meu company de pis. Sempre l’havia odiat i sempre insistia perquè se’l canvies. Ell em deia que no, que aquell soroll estrident l’ajudava a despertar-se. Jo, en canvi, necessitava un soroll suau per a sortir dels somnis, aquelles visions imaginàries que sortien del inconscient sense trobar-hi un perquè, com de casualitat. Jo no hi creia en les casualitats, en aquelles coses que passen, continuen passant i, finalment, et despertes amb aquell soroll estrident del despertador.
Vaig palpar el cartró de llet que havia deixat la nit passada al peu del llit i vaig beure’n un glop. Era calenta.
Em vaig llevar d’un bot, i embadalida per l’efecte matiner, vaig anar trontollant cap al balcó. Vaig sortir i vaig respirar ben fort. Vaig mirar l’horitzó, el sol m’enfocava i no parava de mirar-me, com si tota la seva expressió, mitjançant la llum i la calor, es concentrés en mi, envermellint-me les galtes, no sé si per l’efecte solar o per la vergonya de tanta indiscreció.

[...]

La incoherència de l'aixeta

Surto de casa. 10 minuts fins a petar amb els ditxosos contenidors de reciclatge, i això que és Barcelona.
Vaig carregada. Duc tota la deixalla en aquelles bosses de plàstic dur que regalava l’any passat l’ajuntament i, que jo, aquest any, les vaig cercar (tal i com dirien a Menorca) al punt verd de Gràcia.
Arribo i veig els contenidors a petar. M’indigno d’allò més, em sento el cap del remat més gran del món i ho enxufo tot a les escombraries.
I ja trobem el gran problema de l’administració, anomenat incoherència. Recicla, porta't bé i tanca l'aixeta mentre et raspalles les dents. Mentrestant, ells, aniran plantant gespa i, per tant, la regaran cada dia amb milions de gotes, a tort i a dret, sense tenir el dret de la justícia per a fer-ho perquè mentrestant et diran que tanquis l’aixeta durant els 2 minutets que et raspalles les dents, perquè clar, d’aigua se’n gasta molta, n’hi ha poca i, cada gota val mil si es tracta de dents, que no de gespa. I els contenidors de reciclatge plens, provocant que només sigui el remat de sempre que ho faci i que, si estan plens, se les entornin a dur a caseta, la merda, a esperar que l’esperat camió de les escombraries, que aviat s’haurà d’adorar, arribi.

I un cop més, em sento indignada.

Els liants de troques

Sí, senyor! Espectacular! Magnífic! Patètic!

M'apropava al Fossar a pas tranquil quan dos nois embogits em van empentar per obrir-se pas entre la multitud. Em vaig girar, els vaig escridassar i vaig veure que duien uns fulls en blanc i negre que deien: Botiflers. Em vaig apropar més al centre, allà on tots els partits independentistes hi fan les respectives ofrenes cap al nostre MATEIX sentiment de derrota en aquest dia, 11 de setembre de cada any, recordant el 1714 en aquestes dates.
De cop, com un suddenly, vaig veure els de les JERC entrant atrafegadament cap al centre. I dic atrafegadament perquè els desesperats de la CAJEI ja feien el millor que saben fer: ATACAR L'INDEPENDENTISME. Si, mirat fredament i només analitzant el títol, sona dur i, fins i tot, costa de creure. Però certament és el que van fer. Es van apoderar del nostre Fossar (i dic "nostre" referint-me a tot sentiment independentista, aquí està el kid) i no els deixaven entrar.
Sincerament aquell espectacle tan marrano mai me'l hagués pogut imaginar. Commoguda, vaig anar corrents cap al sector on rebien i m'hi vaig incloure. Pel camí hi havia gent gran impressionada i amb cara d'incògnita total. Allà vaig veure com les JERC reculaven a crit d'independència i jo em dirigia als patètics aquells, cridant precisament: PATÈTICS. Van venir cap a mi i summament desfasats em van començar a cridar. Suposo que no em van fotre una hòstia perquè sóc una tia i sóc rossa i, això, vulguis o no, crea retenció, però poc em va faltar, suposo. Jo els hi vaig dir que cridant no parlava i, de mitja dotzena que van venir només un es va disposar a parlar civilitzadament o el més semblant a aquesta paraula. Fins i tot, una dona gran revolucionària em va venir a ajudar i em va dir, literalment: "Aquests només fan que liar la troca".

Sí, borrokillos somiatruites, esteu totalment desfasats i fora de sí. Teniu els collons, perquè òbviament sou molt valents, d’atacar a un grup independentista, i després veieu un grup d’espanyols que ens reprimeix una cosa tan primària com la llengua, i ni els mireu. Això fot trallar de vergonya, és ultrament patètic i m’entristeix d’allò més. I a sobre, és incoherent al màxim. Però vosaltres seguiu tancats amb aquest tarannà tan especial i tan rebel que tan es porta i que tan mola, seguiu somiant amb tots els somnis que qualsevol ésser d’esquerres somia però només somia, perquè no tots els somnis es compleixen i, menys, tots alhora. Jo ho tinc clar. Jo, per sobre de tot, vull la independència del meu territori, Catalunya. Després, havent aconseguit la plena sobirania dels PPCC, cosa un xic complicada però no impossible, ja em preocuparé de com s’organitza. El que no puc pretendre pas és fer-ho tot de cop perquè ja és prou difícil somni per somni, que ajuntar-los tots, fer-ne una pilota, i fer-los complir alhora. Sona força lògic, no?

Enllesteixo això que faig tard, deixant aquesta imatge tan demagògica, com els interessa desviar la nostra mateixa lluita! Va, hòstia, no siguem subnormals i no els hi donem peu a fer-ho. Pensem-hi!

L'art de les paraules

Doncs jo dic que potser l’art no existeix. I dic “potser” perquè sóc una cagada i aquesta cagada em fa por. Ai no, aquesta paraula. Perquè l’art és una cagada o perquè “paraula” podria dir-se “cagada” però llavors “cagar” seria "paraulota", ja m’enteneu, que ve de paraula.
I torno a dir que no existeix. I cada vegada ho dic més fort, o més alt. Alt i fort no vol dir el mateix. Alt és d’altura i fort és de força, i ja em diràs el què carai les uneix. Potser (m’encanta els “potser”, i potser és perquè mai queda malament)tots els alts són forts o totes les coses altes, com una muntanya alta, són fortes. Perquè també hi ha muntanyes baixes, aquestes fluixes, i són baixes perquè les comparem amb les altres(muntanyes), no amb mi, per exemple, perquè llavors seria alta, i jo baixa, i precisament baixa jo no en sóc i de fortalesa no me’n falta però tampoc me’n sobra. Però és allò que dèiem de les paraules. Aquestes són ambigües i vagues, però no com jo, que sóc una vaga perquè no estic estudiant. Les paraules, doncs, potser són una merda. Potser o, per mi (veus, el “per mi” o, el “segons la meva opinió/punt de vista”, etc, mai queden malament, tampoc). Com molen aquestes! Però les altres són una gran tonteria, perquè ja em diràs tu, a part de quedar al·lucinant per aquesta paranoia, que no té res a veure amb que sigui d’aquesta comarca (-par del principi), què té a veure que jo et digui: L’art no existeix, que, que vingui un altre que digui, que.... Tot és art?
No existeix! No existeix!
Ara, ara m’ha convençut, jo mateixa. “M’ha” el text, “jo mateixa” per ser-ne l’autora. I també podria estampar un gran “potser” a principi de frase o, a final seguit d’una cagada al costat de la paraula que no és una paraula ni una cagada, sinó una coma [,]. Ara, ara m’ha convençut, jo mateixa, potser.
I reflexiono i torno a dir, cada vegada amb menys “potser”, que l’art no existeix. No existeix pel simple fet que, avui dia, a tot se’n hi diu art i com que a tot se’n hi diu art, avui dia, i jo considero que l’art ha de ser allò que hi ha “poca cosa molt maca i original” i com que, “poca cosa molt maca i original” avui dia, no hi ha res, o, ho és tot, no existeix. No pot existir o si existeix, és una cagada o, una paraula immensament ambigua i vaga, de les més ambigües i vagues del món mundial. I ja hi tornem a ser amb allò de les paraules, que cada persona se les agafa com pot o, com vol, o com li han ensenyat, i això per mi és allò i allò per tu és això i aquí no hi ha ningú que se’n enteri de la missa la meitat perquè el que es diu a missa va a tot arreu però cada vegada hi va menys. “El que diu el Miquel va a missa!” Ara me’n recordo, sí, un exemple de la cruesa de les paraules, i no de cruels, pobres!, sinó de poc fetes. Jo em pensava que quan algú deia: “El que diu el Miquel va a missa” que, el que deia el Miquel no anava enlloc, que era una cagada o una paraula (cada vegada ambdues més unides potser perquè... “cagada” és una paraula?) d’aquelles que ningú en faria cas i que en prou feines sortia de la precisa missa. Més tard, vaig saber que volia dir exactament al contrari, “El que diu el Miquel va a missa”, el que diu ell és el que es farà, ni més ni menys. A callar, a obeir! Potser era per la meva poca credibilitat per l’església i que encara la segueixo conservant, “la poca”. Ho veus, ho veus! Ja hi tornem a ser amb allò de les paraules, que cada persona se les agafa com pot o, com vol, o com li han ensenyat.
Doncs veient tot aquest embolic de paraules torno a reflexionar i dic que l’art me’l faig a la meva manera i art serà tot allò que jo cregui que és art. I, què és art per mi? Art són les paraules perquè s’ho mereixen, per ser unes “liantes de cuidado”. Art són els macarrons i els raviolis i, doncs, els italians! (o eren els xinesos?). Art són els equilibristes, que saben passar per un fil, aquest alt i fort, sense caure. O potser això és d’una pel·lícula i no és de la crua realitat aquesta, o aquella. Ja no sé on sóc. Art són els fluorescents que m’ajuden a estudiar però veig que ara no ho estan aconseguint. D’acord, doncs! No són art! Fora! A la merda! Han de ser perfectes, sense excepcions perquè jo ho dic, perquè jo me’l construeixo. I ara me n'adono que no acabaria, però, saps què? Vull continuar dient que l’art no existeix perquè no vull afirmar que l’art ho és tot perquè fins i tot hi ha l’art d’arrossegament que, pobres peixos, no crec que per ells sigui gaire art aquest, o potser, algun, fart de la crua realitat seva, només seva, decideix morir tan aviat com sigui possible i afirma que l’art d’arrossegament és, precisament, un art.
Enllesteixo, no de "llest", sinó del verb "enllestir", i dic que pensis el que vulguis perquè jo no et diré pas que és el collons d’art aquest, més que res perquè no sóc ningú, més que res perquè no en tinc ni punyetera idea, i/o (que guai!) perquè no puc, no vull o, no m'ho han ensenyat!

Malgrat tot, el senyor diccionari en té una definició, potser

Residències mòbils o residenciesmòbils

Malauradament el futur progrés...

Sí, ben aviat veig un futur de residències mòbils. El món s’haurà desenvolupat immensament, infinitament, desmesuradament tant, que no puc trobar un sinònim per a expressar aquest progrés tan DESORBITANT que ho he de ficar en majúscules. I podràs introduir la teva ENORME casa en una càpsula minúscula i endur-te-la. Te l’enduràs al teu jet privat cap a un altre indret, estrany, misteriós i, com no, desorbitant.

Però ara no vull parlar del futur. Vull parlar del present que crec, malauradament, que ja tenim prou feina. Mòbils i residències o residències i mòbils. Ja ho diuen que el creixement desmesurat, infinit i immens no col·labora amb el real progrés humà.

Per una banda, les residènciess. Sí, els geriàtrics, que quedà més tècnic-cool. I n’hi ha un colló, per això parlo en plural desorbitant. Ara, la gent desaturada (d’atur) i saturada (de saturar), deixa els seus familiars, grans i que no valen per a res (això últim, molt qüestionable) enxufats en una espècie de guarderia per a gent gran. I ara no es que estigui en contra d’elles, exactament com em passa amb els mòbils, d’aquí el títol. Sinó que estic en contra del creixement aquest, o el progrés, si és el mateix, clar. Ara es veu que la gent té més feina que mai, carai, i no poden tenir a casa la persona que sempre els ha cuidat, que els ha donat tot el que necessitaven i, que bé, els ha parit. I allà, entre aquelles quatre parets, al menjador principal, aquelles persones que, amb, no dos dits de front, sinó, tres, passen el dia fent trencaclosques d’allò més patètics. I què deuen pensar, mentre el fan? Han passat la guerra civil, la mundial, la internacional, i, joder, tot el que faci falta, i ara, es troben assentats entre gent afectada psicològicament, gent també respectable però més d’acord d’estar al lloc on estan, fent un simple joc infantil. Quin respecte és aquest? I ja tenia raó, la meva estimada àvia, ja, quan anava a visitar tots els malalts i no tan malalts de la residència. Aquells, els de tres dits de front, estaven amargats i mai ningú els visitava, deia. Són una nosa, ara els vells, Anna. Quin MALAURADAMENT més gran que dic a la societat i com ho nego jo. I diuen que les residències són el negoci del futur. Del futur i, del progrés? No n’estic segura que ambdós paraules vagin juntes, de moment, ho nego.
I, per l'altre, els telèfons mòbilss. Aquell aparell que fa tres dècades, encara no, no haguessin sabut dir exactament què cony és. I veus, arreu, tot de gent agafant, entre mà-orella, aquest estrany aparell el qual et pots comunicar. Sí, gran invent, si senyor! Encara recordo, abans d’embarcar per anar a Escòcia, allà, a l’aeroport de Barcelona, ai! Del Prat de Llobregat, els problemes que vam tenir i la sort de dur mòbil. Gràcies, senyor mòbil. Però, societat humana, no n’estem fent un gra massa? Reflexionem-hi.
L’altre dia estava al consultori mèdic culpa de dracs que treuen foc per la boca, o, pel cul! (sí, em basaré en exemples que crec que és la forma més real de plasmar la crua realitat). Tota la sala plena de persones, persones i MÒBILS. Potser, durant tota l’estona que va durar la llarga espera, fruit del nostre progrés TAN desorbitant, aquell que dèiem, de la sanitat, van sonar una vintena de telèfons. I, la meva pregunta, o una de les meves, és: Quina diferència hi ha ara, respecte fa 20 anys, o 30? Estem més ocupats? Som més necessaris o, coneixem més gent? Què passa? Per favor, fem un elogi a la independència! Anem on anem estem o, podem estar controlats. Depenem exageradament d’ells, tan que molts de vosaltres, els que llegiu això, em llançareu els plats pel cap dient-me que si vols, l’apagues. Sí, però no ho faràs. Ja estem (parlo amb la primera persona del plural però no m’incloc, de moment), dependents d’aquest aparell i, si no el duem amb nosaltres, apagat o encés, tan me fot, ja ens posem nerviosos, com si ens faltes alguna cosa per a caminar, beure d’una font o, jo que sé. I, torno a repetir, què passa? Això és el progrés del qual parlem? Persones i mòbils ja es converteix en personesmòbils. És una unió que, mica en mica, a pas d’elefant, és més evident. Avui, els nadons neixen amb un mòbil sota el braç, sense saber que aquest és radioactiu.

Residències mòbils, és futur.
És progrés?
HO NEGO!

HOMENATGE: Xirinacs, el nostre Gandhi a seguir

Ràbia, impotència...

Xirinacs te'n vas però deixes marca. Te'n vas, fart d'aquest món covard. Te'n vas encara que no hagis sigut escoltat per aquell que ho hauria d'haver fet (tothom). Te'n vas però deixes marca, Xiri.
Sí, sento impotència i t'admiro. T'admiro tant que t'envejo. I, t'envejo tant...

Seguirem les teves passes.

Gràcies!

En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!


ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007